divendres, 5 de juny del 2020

DIARI D’UN CONFINAT (83è dia) – CADA VEGADA TINC MENYS CLAR COM EN SORTIREM

            La violenta rebolcada de les nostres rutines socials i costums domèstiques quotidianes, que va suposar la irrupció de la pandèmia com un elefant en una botiga de ceràmica, sobretot en els primers moments de desconcert, quan era com si se’ns ensorrés el món i prenguéssim per primera vegada consciència de la nostra extrema fragilitat i vulnerabilitat, en tornar-nos a veure les orelles s’han posat de moda dos paraules màgiques: reconstrucció i nova normalitat. Però, en realitat, em temo que quan hom parla de “reconstrucció” no s’estigui pensant en “edificar de nou” sinó en tapar quatre forats per recuperar de pressa la vella normalitat perduda, i encara que per despistar la definim com “nova normalitat”, en realitat només sospirem perquè sigui el més semblant a la d'ahir, si pot ser clavada millor. Error garrafal d’estratègia i de perspectiva, ja que en comptes d’aprofitar l’ensulsiada per fer quantes reformes estructurals calguessin, perquè mai més ens agafi amb els pixats al ventre un virus de merda o la revenxinada d’una naturalesa emprenyada, pel constant maltracta a que l’estem sotmeten, perdem el temps en bajanades.

De què servirà aquesta competència quasi histèrica per assolir la fase 3 del desconfinament, si en el fons ja ens hem conformat amb “comportar-nos” socialment tal com ho fèiem abans d'ahir? Dintre de quatre dies els carrers i les carreteres estaran plenes a vessar de turismes, perquè la gent té pànic a utilitzar el transport públic - curiosament per por a contagiar-se -, però es veu que tant se li’n fot d'apujar pels núvols els nivells de la contaminació ambiental que ens matarà a tots, potser una mica més tard, amb tanta certesa com el coronavirus. No ens n’escaparem pas de la revenja de la natura, i contra ella no hi ha vacuna que valgui; només s’hi valdria la prevenció, però ja s'ha fet tard, ja se’ns ha covat l’arròs. I per moltes traves i normes quadriculades que es posin per evitar l’accés multitudinari a les platges, la desobediència fruit d'una indisciplina ancestral, sobretot per part del jovent, farà incontrolable la massificació d'anys enrere a partir que arribin eixams de turistes nacionals i potser algun des d’estranger. I encara que petons, abraçades i vetllades disteses no estiguin contemplats en els protocols de la desescalada “oficial”, els ritmes de la “nova normalitat” els imposarà la pròpia societat que de mica en mica s’anirà relaxant, per mimetisme però, sobretot, perquè no es pot viure estant-se tota la vida amb l'ai al cos.

A la meva manera de veure, ¿com podem pensar que serem capaços de sortir-nos-en passablement bé si els nostres dirigents i representants polítics, enlloc de dedicar totes les seves forces a pensar com es poden desencotillar unes institucions quines estructures administratives, polítiques, jurídiques, econòmiques i socials han caducat en molts aspectes, passen miserablement l'estona barallant-se, insultant-se i polemitzant sobre qüestions que als ciutadans no ens interessen per res. Ara hagués estat el moment oportú per “reconstruir” emprenent, amb sentit comú, unitat i pragmatisme aquelles reformes que fan falta perquè es comenci de nou sense mantenir lligada de mans i peus la necessària modernització i democratització d'una societat que des de la transició que encara no s'ha desempallegat dels llasts que arrossega d’altres èpoques. L’altre dia, al Congrés dels Diputados es referia el president del govern a la “policia patriòtica”, que podria ser un bon exemple dels tics carques i predemocràtics resistents encara en racons nostàlgics de l’exercit, de la justícia, del funcionariat i, tanmateix, entre sectors influents de l’establishment intel·lectual, financer i empresarial. La reconstrucció nacional post-pandèmia no s’acaba només recuperant el turisme, l’economia o la vida social, sinó també renovant a fons tots els mecanismes estructurals perquè les institucions i els serveis públics, en general, estiguin amb eficiència al servei de les persones i no dels interessos oligàrquics. Però s’està perdent l’oportunitat de netejar unes quantes crostes endèmiques i planificar el futur empenyent tothom en la mateixa direcció. A la classe política actual la història estic convençut que li passarà factura i no els perdonarà els espectacles de taberna amb que cada dia ens fan caure als ciutadans normals la cara de vergonya. La història i els nostres néts, que pagaran les conseqüències de tanta ineptitud, ruqueria i cretinisme.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada