Dissabte, 19.-
No he volgut anar-me’n a dormir,
encara que ja toca, sense anotar les vivències d’avui, ara que les tinc fresques.
A primera hora del matí he anat a l’hospital, aprofitant l’ocasió per resumir a
tia Amada la visita d’ahir a la mare de Neus. M’ha contestat que ja s’ho veia
venir sense donar-li importància, sonada que no m’esperava i el que m’ha sorprès
més ha estat el comentari enigmàtic final: -
“No es preocupi més per la nena, mossèn, que ja no quedarà desemparada”. L’he
trobat tan optimista i positiva comparat amb el seu abatiment d’abans d’ahir, que
m’he tranquil·litzat una mica pensant que m’he estalviava una escena que em
temia inevitable i esgotadora. A dos quarts de vuit del vespre, finalment, al
local més espaiós de que disposa la parròquia per fer reunions, un grup força nombrós
de sindicalistes i d’acomiadats de can Morell s’han reunit amb la gent del Centre.
Feia goig el local, la veritat sigui dita, malgrat s’ha quedat gent dreta perquè
els he obligat a oblidar-se d’ocupar l’església, posant-me farruc. A més a més,
per precaució he tancat la porta d’accés des de la rectoria perquè no acabessin
colant-s’hi passant per la sagristia. En Climent i la Juana, doncs, no han tingut
altre remei que conformar-se amb la meva decisió, però s’han afanyat a rebre’m
amb un somriure d’orella a orella més fals que un duro sevillà, seguint-me la corrent
més que per fer-se perdonar les darreres humiliacions i mocs que m’han clavat a
dojo durant tota la setmana, suposo que per tornar-me-la. En Climent, ha mogut
fitxa demanant-me amb sornegueria permís per prendre la paraula, després que jo
encetés com sempre la reunió resant el parenostre i l’avemaria marca de la casa:
– “Tal com vàrem acordar – no se n’ha
pogut estar des de bon començament de posar-me el dit a l’ull per tocar-me el botet
- el mossèn va signar en nom del Centre
l’escrit de suport a la reclamació a la inspecció de treball perquè s’investiguin
a fons els comptes de la fàbrica i es declari que la crisi no és més que una falsa
excusa per justificar una esclarissada dels obrers que consideren mantes i busca-raons”. Un dels xicots més desperts, el va interrompre
amb una observació de pissarrí: - “I si
la inspecció se la passa pels dallonses aquesta denuncia, llavors què farem?” En
Climent, ho admeto, ha reaccionat ràpid i sobri, però pel meu gust un pèl enigmàtic:
- “Això és impossible que passi, perquè tenim
qui ens ho vetllarà des de dins estant, precisament per evitar que l’expedient
quedi colgat de papers, dintre d’un calaix o dalt d’un armari”. Jo he intentat raonar si no seria més
apropiat, per part del Centre, analitzar primer els arguments de cada part en
conflicte i després debatre com es podrien acostar les posicions sense
necessitat de crispar més els ànims. En Climent, però, ha defensat panxa enlaire
la confrontació i no m’han agradat, particularment, els arguments de què s’ha
valgut per intentar desqualificar-me: - “Que
li prenguin el lloc de treball és el més dur que li pot passar a un obrer, mossèn;
encara que vostè no ho pugui entendre perquè té la ronyonada ben coberta. Quan uns
acomiadament es volen imposar per la força, la gent s’escalfa i reacciona, com és
lògic, defensant-se des del carrer amb l’única arma que els hi queda: les
ungles i les dents”. M’he adonat que tothom estava pendent de la meva rèplica,
i com que ja anava calent no m’he resignat – conscient que es tractava de
lluitar pel lideratge - a representar un trist paper de convidat de pedra, disposat
a beneir tot el que s’acordés perquè sóc un bonifaci. Per tant, els hi he endinyat
la meva, sense deixar-me enjovar: - “Jo considero
que el Centre que jo vaig endegar no tenia per objectiu atrinxerar-se per
intervenir en cap batalla, sinó que la nostra preocupació havia de ser estudiar
els esdeveniments, prenent consciencia de tots els punts de vista i, amb el cap
fred, d’aportar-hi una perspectiva el més objectiva possible. I només un cop
feta aquesta anàlisi prèvia, condemnar o denunciar sense reserves els abusos de
drets i les irregularitats, si es comprovessin a bastament”. La Juana s’ha aixecat, de seguida,
en defensa dels arguments d’en Climent, convençuda que la seva influència sobre
un auditori en principi addicte i incondicional, en demanar que es votessin immediatament
les dues propostes que hi havia damunt la taula, la d’ells dos i la meva, faria
decantar la balança del seu cantó. Aleshores m’ha vingut com en una inspiració,
no sé si divina o diabòlica, el rampell d’arrabassar-li tot el protagonisme a una
sorpresa Juana, agafada a contrapeu quan ha vist que no solament m’adheria a la
seva proposta de votació, sinó que m’avançava a demanar que els que estiguessin
conformes amb el meu plantejament alcessin la mà com jo. Tot seguit es va comprovar,
a simple vista, que més de la meitat amb escreix dels assistents tenien el braç
alçat, reconec que en resposta mimètica al meu gest. En Climent va dissimular
la irritació mossegant-se la llengua, i renunciant a recomptar el braços enlairats,
traient importància a la seva inesperada derrota, tot bugonant: - “No se’n parli més, mossèn, ho farem a la seva
manera”. Encara no les tinc totes, després de guanyar-los el pols. Quan hi
penso, tinc claríssim que he imposat el meu criteri gràcies només a l’oportunisme
d’un gest arriscat, en el moment oportú. Si hagués deixat fer a la Juana, molt probablement
el resultat hagués estat a la inversa. Per aquesta raó, suposo que els ha hagut
de coure molt que guanyés la partida utilitzant les seves mateixes tracamanyes;
però, aquesta victòria pírrica tard o d’hora, n’estic segur, la pagaré cara. Ara
bé, reforca de pallanga!, m’agrada haver-los passat una mà per la cara! No puc pas
amagar-me’n, malgrat no sigui caritatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada