QUI TÉ PADRINS ES BATEJA, SEMPRE QUE SIGUIS “DELS SEUS”

En moments complicats de la vida, tothom té tendència a buscar aixopluc a prop “dels seus”. Acomboiar-se amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui saps que te’n pots refiar, dona seguretat i coratge per anar tirant. Des de menuts, a l’escola, ja socialitzàvem més amb uns companys que amb d’altres i de més granats, sense gairebé esforçar-nos-hi gaire, espontàniament, ens aparellem a una colla que esdevé “la nostra”, amb la qual compartim confidències, neguits, il·lusions, entremaliadures de les que no se n’està massa orgullós i, fins i tot, dubtes existencials.

I de mica en mica intuïm, sense que ningú ens ho tingui d’explicar amb ets i uts, que per buscar-nos la vida, en el sentit més ampli de la paraula, ens serà sempre imprescindible saber “quins són els nostres”. En principi, aquesta selecció natural no és dolenta, llevat que no desenvolupi un sentit malaltís de pertinença de classe; però, si l’empatia amb uns més que no pas amb altres degenera en una necessitat de marcar territori més enllà d’una sana rivalitat i es comença a excloure del cercle de les amistats aquells que no pensen igual perquè no són “dels nostres”, hi ha mala peça al teler.

Vés a saber com s’hi arriba a covar uns sentiments tan depriments i decebedors des del punt de vista de qualitat humana, però el cert és que pretendre que tots els nostres veïns i la gent amb qui ens relacionem caminin de bracet amb nosaltres cap a un objectiu comú i sota la mateixa bandera és una utopia i, per tant, el concepte d’unitat que defineix les grans empreses, l’entusiasta i possibilista propòsit d`anar “tots junts” cap on sigui, perd pistonada quan treuen el nas amb força les expressions separatistes del “nosaltres” i “vosaltres”, que cada dia estan més de moda en un món tan competitiu que anima a desconfiar de tothom perquè te la poden fotre. Però el vertader problema o drama per una societat és que s’identifiqui el “nosaltres” amb els “bons” i el “vosaltres” amb els dolents. Que, per desgràcia, és el que està passant al nostre país més del que no pas ens pensem.

A la meva manera de veure, doncs, sovint sense adonar-nos-en, inclús en les converses intranscendents, utilitzem expressions col·loquials que posen més accent en les diferències, les fronteres i els prejudicis culturals, que no pas en les coincidències. Ja sé que moltes vegades només es tracta d’una senzilla forma de parlar; però massa vegades el “vosaltres” i el “nosaltres” es fa servir més del compte, i no sempre inconscientment, per “marcar les diferències” intel·lectuals, polítiques i socials. Però el més perillós d’aquesta realitat es pensar que els que no són “dels nostres”, tenen menys drets i són inferiors. I és que no està escrit en cap protocol – com no hi estava que en ple pic de la pandèmia el dret d’admissió en un hospital fos reservat a pacients de segons quines edats -, però és una qüestió tan corrent que en algun moment determinat d’una selecció, tant a l’administració pública com a la privada, el fet que el candidat o candidata sigui “dels nostres” pesa una mica més que no pas els mèrits acadèmics o l’experiència adquirida.

Segur que ara més d’un alçarà el braç indignat per protestar que la meva afirmació és indemostrable i, fins i tot, un pèl temerària. Hi teniu tot el dret a discrepar, però us convido a donar una ullada a l’entorn del mercat on es compren i es venen influències, i que després de fer aquesta petita gira em digueu si seguiu pensant que sóc un exagerat. D’aquí ve allò que us deia al començament de la reflexió, que en un moment donat de la vida adulta de cadascú es té la sensació que l’establishment, en general, vetlla que siguin “dels seus” els que gaudeixin de les millors oportunitats, procurant que la simpatia no canti massa, mentre que els que són “dels altres” ho tenen més pelut per prosperar i, sense quan val ni quan costa, es queden més sols que un mussol, conformant-se amb les molles del pastís. Ja ho tenien ben clissat els avis: “qui té padrins, es bateja”. I els que, com jo, de tant en tant espigolem pels concursos literaris a la recerca d'un premi, aquesta “sensació” es percep malauradament més del que voldríem. És allò que diuen els gallecs: “en les bruixes no s'hi ha de creure, però d’haver-ne, n’hi ha”.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.