Dimecres, 28 de febrer.-
M’ha dolgut assabentar-me per
enèsima vegada i de resquitllada, com ja va sent costum, que el pare d’en
Climent s’ha intentat suïcidar tirant-se al tren; però, que se n’ha sortit sa i
estalvi del tràngol de carambola, per ironia de la vida. “No va caure bé” – ha sigut l’única explicació que m’ha
donat el seu fill. La mala sintonia entre en Climent i son pare no em ve de
nou; el pobre home ha fet de tot a Santa Creu inclús d’enllustrador de sabates,
un ofici que al poble no vol ningú ni regalat perquè el consideren d’allò més
tirat, sobretot des de que pràcticament només s’hi dediquen els gitanos. Però en
Xuti no s’ha fet ni se’n farà mai de vell a cap feina perquè li agraden massa
el mam i les cartes, i els amos volen gent que penqui i de la que se’n puguin
refiar a totes hores. Si per casualitat està seré, els que el coneixen diuen
que deu estar malalt. En canvi, en Climent és llestot i podria arribar allà on es
proposés, si no s’avergonyís tant del panorama que té empantanegat a casa. M’havia
confessat més d’un cop, quan estàvem més ben avinguts, que si no fos per sa mare
ja hauria fotut el camp faria temps. En realitat només hi he posat els peus a
casa seva mitja dotzena de vegades; i això de bon principi, quan ens fèiem més
que en els darrers mesos. De fet, no hi sol convidar gairebé ningú; ja he
clissat que el seu alhora delicat i complicat concepte de l’amor propi no suportaria
que se sàpigues on viu, com viu i, sobretot, de quin peu ranqueja son pare. Tampoc
n’hi ha per tant, em penso; però, ell és així de mesell i de sentit. La casa on
s’estan i de la qual no sé per què se n’avergonyeix, és si fa o no fa com moltes
d’altres del barri antic, però no per aquesta raó degradat: planta baixa i un
pis sota teulada, mal ventilat i amb totes les habitacions interiors. Pel que
recordo, els seus pares dormien a la cambra més petitona perquè era a l’única
que hi entrava llum natural per una finestra; però, de tan migrada com era no
hi cabia res més que el llit de matrimoni, una tauleta de nit i una tronada
màquina de cosir. La cambra més gran l’ocupava en Climent i tampoc era per
tirar-hi coets: un catre petit, l’altra tauleta de nit i l’únic armari rober de
tota la família, amb un gran mirall encastat a la porta. Encabit en un racó quasi
amb calçador hi havia també llambregat un bagul damunt del qual amb perceptible
delicadesa s’arrengleraven - com si es tractés de la més luxosa prestatgeria d’una
biblioteca -, quatre dotzenes de llibres d’edició barata, però de títols prou significatius
com per comprendre que havien estat seleccionats per algú amb senderi i bon gust
literari. Cap de les dues cambres tenia el que s’entén per porta convencional sinó
que unes cortines grises i espesses intentaven fer-ne la funció, estant ambdues
comunicades quasi a tocar del sostre per un rudimentari ull de bou sense marc
ni vidre, que fent córrer la imaginació recordava els de les cabines dels vaixells.
Cuina i menjador eren una mateixa peça. Per cuinar cremaven serradures com
també per escalfar l’estufa a l’hivern. Per fer el menjar empraven com a fogons
envasos cilíndrics de llauna, buits i convenientment preparats - ells en deien “carregats”
- per facilitar-ne la combustió. Una de les poques vegades que m’hi vaig deixar
caure a la casa sense avisar – un altre detall que en Climent no suportava ni
perdonava eren les visites per sorpresa -, s’escaigué que era un dia que la xemeneia
no tirava bé i el fum rebufat s’escampava per tots els racons, provocant tanta coïssor
d’ulls i raspera a la gola que en Climent quan em va obrir la porta duia pintat
a la cara com se’n sentia d’avergonyit perquè l’hagués arreplegat enmig d’aquell
tràfec domèstic. S’abastien d’aigua traginant-la amb galledes i càntirs des de
la font pública de la cantonada del carrer. Sembla ser que quan s’hi van
traslladar a viure a aquella casa, tot just acabada la guerra, com totes les
altres del carrer disposava de pou propi; però, com que no estava fet el clavegueram,
en Xuti va tenir una idea cafre de les seves: condemnà el pou que garantia el
consum de boca, per sempre més a pou negre. Als baixos de la casa hi criaven
conills i aviram, però com que el carai d’home cada dia assumia menys
responsabilitats domèstiques, eren en Climent i sobretot sa mare els que acaparaven
la userda, l’aigua i cuidaven el bestiar. El pobre nano, quan s’esplaiava amb
mi una mica més que suara, es lamentava de no saber com resignar-se a viure en
unes circumstàncies que el desestabilitzaven i li consumien l’esperit. I no ho
deia pas només perquè en aquella situació se sentís inferior als altres nois de
la seva edat, sinó per raons més pregones i enrevessades que ja serien prou
preocupants si, a més a més, no li fessin venir ganes de fondre’s cada vegada
que son pare arriba mamat a casa, protagonitzant quasi sempre un escàndol que
excitava la morbositat dels veïns i els lladrucs d’alguns gossos, que acabaven no
reconeixent-lo en l’estat lamentable en que es trobava cada dos per tres, bordant-lo
sense cap mirament. Em va confessar, ja fa temps, que tant se li’n hagués donat
trobar-se son pare mort al llit, un dematí qualsevol. Pensant d’aquesta llei de
manera, puc entendre la seva reacció en saber que en Xuti no se n’ha sortit de
llevar-se la vida, quan s’ha tirat al tren.
MARÇ DE 1967
Dijous, 1.-
Hem dinat amb mossèn Ramon, el rector
de La Roureda. Ens ha dut una gerra de la confitura que sa mare adoba
personalment, amb la mateixa recepta i paciència heretada d’una nissaga de
pagesos que durant generacions han viscut exclusivament del terrós. Sens cap
dubte les seues melmelades són una obra d’art, sigui quina sigui la fruita de
què estiguin fetes i cada vegada que ve a veure’ns ja sabem què tindrem per
postres. A mitja tarda s’ha acomiadat perquè ha dit que tenia de confessar al
nostre hospital un parroquià operat de tot just, i mossèn Joan i sa germana l’han
acompanyat amb l’excusa de fer una visita de compliment a una parenta de lluny,
que també està pioca. Uns nois, amb els que havia quedat fa dies per temptejar-los
sobre un projecte que se’m belluga pel cap fa temps, han trucat a la porta de la
rectoria insistentment a mitja tarda i m’he fet el sord. Esclar que potser no
ha estat caritativa, honesta ni intel·ligent la meva conducta, però mira per on
em venia més de gust fer una becaina que rebre’ls. “Ja tornaran” - he pensat, en plena mandra. Disposar per a mi sol
de la sala gran és un luxe que rarament em puc permetre, i una profunda lassitud
m’impedia d’alçar-me del còmode balancí que monopolitza mossèn Joan sempre que és
a casa. A les sis tocades m’he desensopit i he sortit escopetejat cap a
l’hospital ja que també em tocava preparar els que les monges m’han posat a la
llista per combregar demà, que és primer divendres de mes. Dels nou malalts reclutats,
tinc els meus dubtes sobre si ho fan per quedar bé amb les monges de qui s’han
de refiar o per devoció al sagrat cor. En qualsevol cas, tothom ha quedat ben
servit i demà serà un altre dia. Hi deu haver alguna passa, perquè sor Balbina
m’ha dit que no els hi cap ni una agulla més. També hi tenen moltes parteres
aquesta setmana, però només una dona ha demanat per veure el mossèn. Quan he
entrat a la seva habitació, l’he reconeguda de seguida i me n’he endut una bona
sorpresa: era la Neus! Sí, la meva Neus, la de l’Ocell de Foc, per no anar marejant
la perdiu ara que escric en confiança. Malgrat és norma de l’establiment reservar
les habitacions individuals només per a malalts que s’avenen a pagar un suplement,
que les monges determinen arbitràriament en base a com sona la bossa del malalt
o de l’interès que hi posi la família en tenir-lo ben repapat, la bona mare es
veu que ha decidit, sense que serveixi de precedent per descomptat, assignar a la
“puteta” - d’aquesta manera tan poc cristiana he sabut que és com les germanes es
refereixen a la Neus, quan parlen entre elles -, una d’aquestes habitacions
individuals reservades en principi per a malalts després d’un postoperatori
delicat o als que estan a les últimes, però que si no hi ha cap urgència d’aquesta
mena al final acaben servint per fer-hi negoci la comunitat religiosa, sense
aixecar massa polseguera. Curant-se en salut, però, la bona mare ha prohibit la
Neus que mentre estigui ingressada rebi visites de cap barjaula amiga seva,
sinó només dels seus parents. Vaja! Tot molt asèptic, discret, convenient i respectable
encara que tufegi de poc catòlic si anéssim a mirar prim. La Neus s’hi passarà a
l’hospital uns quants dies en observació, després que una mala pècora li ha
provocat un avortament matusser que l’ha deixat estomacada i, espero, que també
ben escarmentada per a no tornar a fer el burro per un quant temps. Tant de bo
per sempre! Les monges m’han pagat la mesada i un xic més de propina. Un recompensa
que, francament, ignoro com m’he guanyat, perquè amb aquestes dones mai saps
quan l’endevines o quan la cagues. A les vuit en punt he dit la missa matinera procurant
sentir-la el més intensament possible, ja que des de fa dies em noto incapaç de
concentrar-me. Deu ser que després de repetir durant anys els mateixos gestos i
recitar la mateixa cantarella en un llatí que pocs dels que escolten bocabadats
la cerimònia deuen entendre, tenint en compte que fins i tot a mi a vegades em
costa de lligar caps a la primera, sobretot quan es tracta d’una lectura que no
tinc gaire apamada. La freda litúrgia que em sé a ulls clucs ha refredat el meu
fanatisme radical de la primera època sacerdotal en pura rutina sense suc ni
bruc. Per cert, segueixo llevant-me tard la majoria de dies que no tinc missa o
Institut i fa setmanes que també faig el ronsa quan tocaria passar comptes amb el
pare carbasser. De ben segur que ja dec estar a la seva llista negra i quan
m’arreplegui em fotrà la cavalleria per sobre. Sort que a mi els seus reganys
ja fa temps que em rellisquen i m’entren per una orella i em surten per
l’altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada