“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – desena dosi

ABRIL DE 1967

Dilluns, 2.-

Ahir fou diumenge de rams i vaig estar tot el dia entretingut amb la litúrgia de la setmana santa. Qui sap si no ha sigut la millor teràpia per digerir amb calma la trompada que m’estic fotent amb el coi de Centre, quan encara no hem engegat. S’hi van presentar a la primera reunió només cinc de la dotzena i mitja de convidats expressament. Els demés ni s’han disculpat. Suposo que l’expressió de la meva cara parlava per si sola en aixecar la reunió, envistes del fiasco. I el pitjor és que no se’m va acudir res per sortir del pas i salvar els mobles. Sort en vaig tenir encara del cop de mà de la companya d’en Climent, que quan ja anàvem a plegar es va presentar acompanyat d’una tal Juana, i mira per on no hi ha mal que per bé no vingui. La Juana és una mossa apersonada, però d’aspecte malaltís. Jo li faria una trentena i pico d’anys. Em va dir que treballa d’escriventa a la ferreteria del pare de la Margot, on sembla pel que vaig esbrinar després amb les meves fonts està molt ben considerada i ho manega tot, com a persona de confiança de l’amo. No sé quin pito hi toca sortint amb en Climent. No la tenia vista per la parròquia i de la seva presència a la reunió no en faria esment, si no fos que va intervenir espontàniament per encoratjar-me enmig del desastre, dient que malgrat fóssim quatre i el cabo, una iniciativa tan ambiciosa com la meva necessitava una mica més de rodatge per donar-li corda, repetint la falta que fa a un poble com el nostre un projecte social com el que jo proposo, cantarella que se li deu haver empeltat de tan escoltar-se-la a en Climent, si és que són tan amics com sembla. El cas és que em van anar de conya els seus encoratjaments inesperats quan estava a punt de llençar la tovallola. Arrel de la seva intervenció providencial, s’ha fet una segona convocatòria comprometent-se tothom a portar-hi alguns dels que avui havien fet campana i d’altres que ells coneixen i que poden estar-hi interessats, mal que sigui arrossegant-los per l’orella. Durant el sopar mossèn Joan m’ha burxat amb sornegueria: - “M’ha dit un ocellet que el Centre ha tingut pana nomes de començar, és veritat això, Josep?” Se li han quedat les paraules glaçades a la boca quan li he fet saber que, després de setmana santa, faríem la segona reunió i que tot havia anat com una seda.

Dimarts, 3.-

He estat tan emmarranat en sortir-me’n amb la meva que reconec haver-li sacrificat massa temps al Centre en perjudici de les demés obligacions pastorals de rutina. De totes maneres, suposo que no em podré concentrar en la feina, fins que no vegi que la cosa rutlla, perquè mentrestant els nervis se’m mengen; però, si ho aconsegueixo ja me’n cuidaré rai que se les mengin amb patates les seves mofes els que no han parat de posar-me pals a les rodes. Per altra banda, la bona Mare m’ha retret amb una generosa dosi d’hipòcrita vaselina marca de la casa - és a dir: amb segones de canvi -, que darrerament les meves visites a l’hospital les troba escadusseres i raquítiques, sobretot rondant la Pasqua.

Dimecres, 4.-

Nova gerra d’aigua freda durant la xerrada amb en Climent per aclarir, d’una vegada per totes la seva disposició a implicar-s’hi ell i la de la seva xicota o el que sigui en el meu projecte. Si ho he entès bé, està ressentit amb mi perquè després d’insistir-li tant que es mullés no vaig esperar la seva resposta, retraient-me que cuités a convocar la primera reunió sense saber si a ell i als de la seva colla els hi anava bé el dia i l’hora. Total, per resumir: un atac de banyes. Però, al final hem esclarit que em farà costat sempre que li deixi les mans lliures i no li estigui a sobre a totes hores, pretenent controlar-ho tot. Si vull que em faci costat li hauré de donar carta blanca, i quan es posa bord sé per experiència que no hi ha qui l’aguanti, per molt que te l’estimis o el necessitis. A més a més, pot arribar-ne a ser molt de fastigós quan està rebotat. Avui, per exemple, per rebaixar-me els fums m’ha sortit amb el ciri trencat de que no hi entenc ni fava del que es cou en el món obrer, però que a pesar de la meva supina ignorància goso presentar-me com un redemptor de pa sucat amb oli del proletariat, rematant l’esbroncada afegint que els obrers mai es refiaran del Centre mentre jo hi remeni massa la cua; entre d’altres raons, en la seva opinió, perquè per mi tot plegat és com una joguina, un entreteniment, i que mentre jo tinc la vida resolta i repapada al resguard de la sagristia, molts obrers no saben si demà tindran feina ni si podran portar pa a taula pels seus fills. I que malgrat els amos se’ls pixen a la boca cada dia, ningú de la meva confraria, paraules textuals, surt mai a defensar-los. En Climent, abans no n’era tant d’exaltat. S’hi ha tornat d’ençà de poc; de fet, li he notat la ràbia com s’expressa des de fa poc, potser des de la mort de son pare. En qualsevol cas, envistes que volaven baixos, he preferit no discutir-m’hi per no acabar-d’espatllar el que tenim mig embastat. Però, vet-aquí que ja m’ha esguerrat el dia, deixant-me enmig d’un mar de dubtes sobre si faig bé refiant-me’n a cegues d’aquests dos i de la que anomenen “la seva colla”, per tirar endavant el que, mentre no es demostri el contrari, és el “meu” i de ningú més projecte pastoral. Tinc la sensació, però, que me’n volen prendre el control i em ronda el pressentiment que m’espera un nou goig sense alegria. 

Dilluns, 9.-

Dissabte vaig fer tots els deures a l’hospital i, per si de cas, també vaig tornar-hi ahir a la tarda. Espero que la bona Mare n’hagi pres nota de la meva formalitat i m’ho tingui en compte. Avui, finalment, he pujat al bisbat a fitxar a cal pare carbasser. Ha estat una d’aquestes visites de passa corre que t’he vist, ja que aprofitant el viatge volia parar una estona a casa de la Teresa i fer-la petar amb mon cunyat sobre la incertesa que em va encomanar la impertinència d’en Climent, quan l’altre dia ens vàrem trobar. Volia consultar-li si faig bé trencant-me les banyes amb això del Centre no tenint-ne, com aquell capsigrany em retreu, cap experiència amb qüestions obreres. Després d’escoltar-me pacientment, com té per costum, el petit resum que li n’he fet de la situació, tot netejant-se les ulleres per prendre-s’ho amb calma, m’ha respòs: - “Això del que en diem “món obrer” per entendre’ns, és delicat i ara més que mai està molt embolicat. D’altra banda, encara que m’ho negaràs, el cas és que tal com retreu el teu amic l’església en comptades ocasions s’hi ha volgut embolicar a fons per a no prendre-hi mal, llevat de quan ha tingut molt clar que en podia treure quelcom de profit per fer bullir l’olla. Per tant, la malfiança dels obrers envers els que porteu sotana, en general, em penso que està més que justificada”. He intentat protestar al·legant amb vehemència a favor meu, que ni pretenc res a canvi ni busco fer clientelisme, però no m’ha deixat acabar el raonament: - “en el fons, Josep, sempre existeix un interès ocult en cada cosa que emprenem les persones i en cada pas que donem, per molt que ho neguem picant de peus a terra. Res es fa ni es mou per res. Ja m’ho crec que tu penses que et mous per pur altruisme, però si gratem una mica descobrirem que no pas perquè sí. Per exemple: em dius que t’ha cridat l’atenció que el règim desconfia dels obrers i com que se’ls mira  de caps d’esquila, pràcticament no els deixa badar boca enlloc on es remenen les cireres, oi? Bé, si és així com penses, no et podràs pas quedar de braços plegats sinó que et veuràs obligat per la teva consciència almenys quan t’hi ensopeguis amb un cas concret d’abús de drets. Te n’adones? Et trobaràs molt sovint davant situacions tan delicades que et veuràs obligat a deixar les conveniències de banda i a donar la cara pels “teus” obrers del Centre. Aleshores, el primer que aquests voldran saber, abans de fer-te confiança, serà que si a tu no se t’hi crema res en aquell conflicte, quin interès et deu moure per comprometre’t? Aquesta és la resposta que hauràs de tenir a punt, quan et facin la pregunta”. Li he repetit que no vull ni aprofitar-me’n dels obrers ni penjar-me medalles a la seva costa i encara molt menys trepar al bisbat, amb trumfos com aquests. Anava a afegir que ni per vanitat; però, m’he mossegat la llengua a temps, perquè sobre aquest aspecte no n’estic tan segur de que una mica no ho faci per alimentar la meva autoestima que es troba des de fa dies en hores baixes. Allavonces en Carles s’ha aixecat de la cadira per canviar la seva pipa i per rumiar, suposo, el seu raonament. Mentre n’omplia la cassoleta de tabac prement-lo amb el dit gros, s’ha permès alliçonar-me com si fos una mena de germà gran que està de tornada de les criaturades del germà petit; i tombant el cap endavant, mirant-me de fit a fit, ha reprès el fil de la reflexió com si no hagués estat res: - “No t’enganyis Josep. Jo no puc contestar-te determinades preguntes que t’estàs fent, en comptes de tu mateix que ets qui els hi ha de trobar resposta; però, et ben asseguro que quasi sempre hom n’és conscient del propòsit, de l’interès concret, que hi ha al darrera de cada iniciativa humana. Quan reconeguis per què et mous, sabràs també les possibilitats que te’ns de sortir-te’n d’allò que emprenguis. Suposem que sigui veritat que el profit que penses treure’n sigui estrictament de caràcter espiritual o pastoral, com li vulguis dir. En aquest cas, els obrers amb reivindicacions de classe aparcades de fa temps, no s’hi sentiran gens còmodes al teu costat, si no els hi dones l’oportunitat d’imposar els seus objectius, inclús si cal per la força. Seguim suposant, com a hipòtesi de treball, que efectivament no et mou cap egoisme personal i que pretens oferir-los únicament una plataforma de debat i denuncia si s’escau, a l’empara de l’església pel que pugui ser i tinguin fins a cert punt les espatlles guardades en cas de represàlies. De conya, oi? El que passa és que, en aquest cas, els qui no estaran contents amb tu serà el bisbat, que no tardarà a convidar-te que passis per l’adreçador les ganes de gresca dels teus obrers, amenaçant-te amb treure el Sant Cristo gros si no fas cas”. Em sap greu de reconèixer que en Carles em té ben apamat. La qüestió és si em vull arriscar a enganxar-me una altra vegada els dits amb els de dalt. I encara que sembli mentida, no trobo cap raó que em tranquil·litzi, perquè entre els uns i els altres m’estan fen trontollar l’aplom i l’equanimitat. Dec reconèixer, però, que l’eufòria i el determinisme inicials no me’ls han refredat les reflexions i advertències del meu cunyat, sinó les constants exigències de protagonisme per part d’en Climent i companyia, que no paren de convidar-me a fer un pas al costat en la direcció, per poder fer i desfer com els plagui, limitant-me a convertir-me en una mera figura decorativa. Però si ni puc vantar-me’n del Centre Obrer com a un èxit personal, de què carall m’haurà servit apostar-hi tant fort per aquest projecte?