KEITA BALDÈ.- Un edifici
deshabitat de tres plantes del barri de la Mariola acollirà fins al setembre a
seixanta dels dos-centenars de temporers sense papers que dormien al ras pels
carrers de Lleida. El cost de l’operació l'assumeix un futbolista d'Arbúcies
d'origen senegalès, com molts d’ells, que juga actualment al Mònaco. Per acabar
amb l’escàndol de cada any, aquest noi s’ha compromès a fer-se càrrec de
l'allotjament i de que no els falti de res per instal·lar-s’hi amb un mínim de
dignitat, durant la campanya de la fruita. Aquesta decisió l’ha presa el
futbolista, que va ésser una de les promeses del planter de can Barça - i de
qui els malpensats de sempre ja pregunten qui li mou els fils -, després que
diferents hotels de la ciutat i rodalies s’havien fet el longuis; això sí,
negant picant-se el pit cap mena de perjudici racista. En tot cas, en Baldé
rebutja ser titella de ningú i sembla que té clares les seves raons per
decidir-se a donar un cop de mà: “que el color de la pell de les persones no
sigui mai un problema, ja que l’important són els valors i tenir un bon cor”.
En tot cas, el seu gest ha servit de revulsiu perquè l’ajuntament lleidatà, que
en quaranta anys no ha estat capaç de resoldre l’espectacle de persones de
color tirades pels carrers ensenyant les vergonyes, hagi posat en marxa de
pressa i corrents un lloc d’acollida de temporers: a un dels pavellons firals
fins que acabi la campanya podran aixoplugar-s’hi una mica més d’un centenars
de pelacanyes. A canvi, s’endegarà un cens dels temporers del municipi de
Lleida, per saber on trobar-los si hi hagués un rebrot del covid-19 a la
ciutat. Penso que seria honest amb el gest d’en Baldé, que a aquest pavelló li
posessin el nom del senegalès: s’ho ha ben merescut per donar a l’establishment
lleidatà una lliçó de modos, com diria la meva àvia.
GEORGE FLOYD.- Era un home negre de 46 anys, que fou detingut
com sospitós d’haver participat en un frau. Va ser reduït a la força, tot i que
no oposà resistència, i un agent que a més a més el coneixia per haver
treballat junts, el reduí a terra estampint-li un genoll al coll. Les seves
queixes de que no podia respirar no serviren de res. El policia blanc, no
aixecà el genoll fins que el presumpte delinqüent negre deixà de queixar-se i
perdé el coneixement. Morí al cap de poc, camí de l’hospital segons la versió
de la policia, mort estrangulat segons una autòpsia independent que ha
demostrat que ja no hi havia res a fer quan el varen pujar a l’ambulància. Els
ciutadans xafarders que amb els mòbils enregistraren la “gesta” policial en
donaren testimoni a través de les xarxes socials, i milers de persones sortiren
als carrers de Washington, Minneapolis, Philadelphia, Chicago, Los Angeles i
moltes altres ciutats, per protestar enèrgicament, mentre el supremacista i
racista president de la nació, amb la bíblia a la mà i l’odi a la boca, reclama
més llenya i envia l’exercit per esclafar la revolta. Enlloc de ruixar
l’incendi amb aigua, ho ha fet amb benzina. Ningú sap com acabarà la pandèmia
racista en un país on és un fet que fins i tot la pandèmia sanitària
s’acarnissa més amb la gent de color que no pas amb la blanca.
ANTIFA.- És un moviment que va néixer a finals dels
anys 80 del segle passat, per oposar-se als supremacistes i neonazis
estatunidencs. Inspirat en els moviments antifeixistes europeus, va manllevar
el negre i roig que feien servir els anarquistes i que, posteriorment, molts
grups antifeixistes han adoptat com emblema. Si els anarquistes de veritat
aixequessin el cap! Als Estats Units, els darrers anys han sorgit molts grups
d’activistes com a resposta a l’auge dels moviments racistes hereus de l'antic
Tea Party, que d’ençà l’arribada de Trump a la Casa Blanca han fet una
revifalla espectacular. Per aquesta raó, des de fa mesos els cercles més dretans
del país tenen en la diana posada al pit d’Antifa i han llançat contra aquest
moviment tot tipus de campanyes a través de Twitter i de les televisions més
ultres, vinculant-lo amb el terrorisme. I el president Trump, hi suca el
melindro encantat en aquesta xocolata desfeta, en capella de les eleccions, a
veure si li serveix l'autoritarisme per - juntament amb les acusacions contra
Xina – per donar carnassa a la seva claca que, inexplicablement, encara
acabaran reelegint-lo. Ho sento, de tot cor, per haver escrit una crònica tan
descoratjadora en un dia ennuvolat, però és el que hi ha i el que per desgracia
ens espera, mentre el pòndol del planeta estigui en mans de quatre
impresentables.
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada