Divendres, 18.-
He estat a la capital per fer molta
feina i, llamp me mau, l’he poguda atrapar tota i encara m’ha quedat temps per
arribar-me al bisbat, a fer una visita de passa corre que t’he vist al pare carbasser,
i treure’m de sobre el compliment mensual. A en Carles li ha vingut de nou que
li anés al darrera per parlar de can Morell, però m’ha fet un forat per dinar en
una tasca de menjars ràpids, que queda a quatre gambades del seu despatx. De
manera que he aprofitat l’estona de matí que em quedava lliure per mirar de veure’m
amb la mare de la Neus. Ha
sigut més fàcil del que em pensava, gràcies al croquis detallat que em va dibuixar
la tia Amada per trobar-hi. La casa que buscava és de planta baixa i modesta, com
totes les del barri de la Barca; però ben mantinguda i gens en doina. Afortunadament
la dona hi era i com que tenia la porta del carrer només ajustada n’hi ha hagut
prou amb un simple Déu-vos-guard perquè em sentís. Li ha cridat l’atenció
- ho he plegat de seguida - la sotana i m’ha fet entrar de pressa, suposo que
per escamotejar la meva presència de la tafaneria d’un veïnat poc acostumat a
visites de capellans. M’ha fet passar a un menjador senzill, net i polit, i
sense convidar-me a prendre seient s’ha esperat a peu dret com un estaquirot, que
li digués què se m’hi havia perdut per aquells verals. Quan li he esmentat el
nom de sa filla com a referència o carta de presentació, la inicial expressió esbalaïda
s’ha transformat en un posat mig enrabiat, mig defraudat, d’airada indiferència:
– “Jo no tinc cap filla!” – m’ha contradit ràpidament, com aquell
que recita d’esma una cantarella ben apresa. He insistit, com si sentís ploure,
explicant-li com es trobava la Neus, però m’ha quedat més clar que l’aigua que no
volia ni sentir-ne a parlar. Sense deixar-me continuar el que li estava dient, m’ha
tallat bruscament la paraula: - “Vaig tenir
una filla, sí, que va renegar dels seus pares per un amistançat que venia a
buscar-la en un cotxàs tan impressionant que en prou feines cabia al carrer, i que
li regalava perfums i vestits cars, mentre nosaltres passàvem gana. No sabíem on
amagar-nos de les males llengües i del bescantament general, i quan el seu
macarró la va deixar prenyada, després d’aprofitar-se’n i fer-li tot el que va
voler, enlloc de tornar a casa on encara l’haguéssim arreplegat, la molt descarada
i desagraïda - vam saber-ho després de fer-se perdre el que fos que portés a la
panxa -, s’havia entrampat amb els pocs estalvis que li quedaven per associar-se
amb la mestressa d’un bordell bocafí, per acabar-nos d’avergonyir. La pena i el
desengany van consumir la vida del meu home, i ella no va ser capaç ni d’acostar-se
a casa quan es va penjar. Una filla que no li demana perdó a son pare ni estant
de cos present, ja no és una filla”. No he sabut com reprendre el fil dels
arguments que pensava endinyar-li per entendrir-la. Comprenc que, en vistes de la sonada poc ens
quedava per parlar; però com que no volia anar-me’n sense que li quedés clar que
sa filla estava a mig camí de les tres pedretes, mal que li rellisqués. Millor
que ho hagués deixar córrer, perquè en insistir, aleshores ha estat quan la
dona s’ha descarregat amb més ràbia de tot el ressentiment que devia portar acumulat
al fetge, vés a saber des de quant. M’ha posat el dit índex sobre el pit, empenyent-me
cap a la porta mentre em rebotava amb veu baixa perquè no la sentissin els veïns,
però prou dura perquè jo no me’n perdés una síl·laba: - “No sé si vostè és el mateix o era un altre el mando amb sotana que
durant mesos se la tirava després de l’altre cabró, però sigui qui sigui sàpiga
que ja es pot confitar aquell putot. I de passada també la mala arna que es fa passar
per parenta, que suposo és la que l’ha entabanat per venir-me a fer pena”. He
sortit de la casa com he pogut, literalment estabornit. No ha estat un bon presagi
per a la segona gestió que tenia entre mans. Amb en Carles havíem quedat tocades
les dos, a la porta del seu despatx. Em sobrava doncs temps per fer una abraçada
a la Teresa, però envistes del meu estat d’ànim he pensat que no era com millor
podia consolar-me; per tant, abans de rondar pels carrers a la babalà o de ficar-me
en una cafeteria, he preferit fer el paperot amb el pare carbasser i després entrar
a la catedral per tranquil·litzar-me, reposant en un banc discret i fresc darrera
del cor. No he pogut evitar donar-li voltes a l’agressivitat de la mare de la Neus i, francament, he arribat
a la trista conclusió que una vegada més, entre uns i altres m’estic deixant
prendre el pèl com a un idiota i que si no m’espavilo acabaré sent el cornut que
pagarà el beure a tot un regiment. Amb en Carles he procurat no despistar-lo amb
circumloquis i, per primera vegada, he abordat el que em preocupava anant de cara
a barraca. M’ha escoltat en silenci sense deixar d’observar-me. Quan he acabat
de confessar-li, amb certa recança i bastant a contracor, la meva por d’haver-me
deixat manipular denunciant els Morell, m’ha deixat parat amb un simple: - “Això és tot?” Per tota resposta,
m’he arronsat estúpidament d’espatlles. –
“Doncs si això és tot el que hi ha – m’ha tranquil·litzat -, no cal que t’hi capfiquis”. M’ha advertit, ja que hi estàvem
posats, que no tracti amb frivolitat l’assumpte de la filatura que dona menjar
a mig poble i que no em precipiti penjant etiquetes de bons i dolents, ja que
no sempre les coses són com semblen i que tots els camins tenen dues vores i un
mig. M’ha insinuat que alguns bancs estan preocupats pel futur de can Morell
perquè es temen que aviat no valdrà ni dos rals, llevat que es sanegi ràpidament
sense que li tremoli la mà a qui tingui de fer-ho. – “Per com parles, en deus estar al cap del carrer del que hi passa, oi?
– li he preguntat, ensumant-me que en sabia més del que deia i que això explicaria
que darrerament se l’hagi vist pel poble tot sovint, sense que me n’hagués dit
res d’aquestes visites passant a saludar-me. – “Home, mira, fa mesos que m’hi bellugo a l’empresa – m’ha reconegut
–, i et ben asseguro que per sortint-se’n
han de lligar alhora varis melics, com
ara augmentar la productivitat, reduir els costos generals i domesticar, en el
bon sentit de la paraula, els treballadors més incordis, fent-ho quadrar tot plegat
sense fer gaire enrenou perquè no se n’afartin els accionistes i els bancs d’abocar
calés en un pou sense fons. Però si els treballadors s’hi posen de cul, ensibornats
per quatre caps calents, o els hi feu costat gent de bona fe com ara tu, sense tenir
en compte les conseqüències i, encara pitjor, no sabent-ne de la missa la meitat,
és probable que la medicina s’hauria de prendre el malalt, quan ho faci ja no s’estigui
a temps ni de combregar-lo”. De sobte, com si me’n responsabilitzes directament
a mi del desastre, ha afegit: - “Tot l’escàndol
que esteu muntant des d’aquest carai de Centre Obrer que has engiponat tant a
la lleugera, us el podríeu haver ben estalviar, perquè no ajudarà a sortir-ne
de l’atzucac”. – “O sigui - no me’n vaig pogué estar de replicar-li -, ara resultarà que jo en tindré la culpa de que
la fàbrica vagi de gairell?” – “Mira, Josep – es tragué les ulleres,
i amb aquell posat de perdonavides pretensiós que no li aguanto, pretengué alliçonar-me
per no perdre’n el costum -, el dia que
vares parlar-me d’aquest caprici teu, ja et vaig advertir del perill de complicar-te
la vida en segons quins esbarzers, sobretot sense experiència i no tocant, com a
tu et sol passar cada de dos per tres, de peus a terra. Sempre s’ha d’ésser
prudent amb els prejudicis, però quan hi ha pel mig interessos de classe no s’hi
val a badar perquè es corre el perill de deixar-te arrossegar per la demagògia,
bé dels d’un costat o dels de l’altre. Mantenir l’equidistància i la boca closa
fora el més encertat, quan les coses no estan clares, per no haver-te després
de penedir de prendre decisions tan insensates com aquesta de fer costat a una denuncia
que ni et va ni et ve. Els grans conflictes sovint són conseqüència de la incapacitat
que tenen alguns tossuts de baixar del burro a temps quan s’adonen que defensen
idees confuses o senzillament equivocades, m’explico?” Li he preguntat si creia,
doncs, que la nostra denuncia entrava en la categoria de les decisions injustificades
o impertinents, posant-me a la defensiva d’una parida en la qual no vaig participar
i que fins a cert punt em relliscaria, si no fos que no vaig fer cas a mossèn
Joan quan em va advertir que els Morell eren uns dels millor feligresos i que, per
tant, s’havien de tractar sempre amb cotó-fluix, anant en compte de no trepitjar-los
el voraviu. En el mateix to didàctic, el meu cunyat ha continuat repassant-me: - “Jo diria que les veritats i les exageracions
les heu barrejat tant en aquell pamflet disfressat de denuncia seria, que serà
difícil que cap magistrat ni inspector us en faci cas. Molt em temo que només servirà
per escalfar més l’ambient i per destorbar o endarrerir l’única solució entenimentada
possible, en benefici d’ambdues parts”. O
sigui, que en la seva opinió he ficat
una altra vegada la pota a fons i, d’aquesta, en puc sortir ben escaldufat. De
manera que, novament, em trobo davant disjuntives inesperades. El més just seria
reconèixer que la raó està repartida i que no la té ningú en propietat, i per
tant cadascú hauria d’afluixar una mica per arribar a una entesa. Però no em deixen
ser imparcial en els debats, sinó que els de cada extrem de la corda m’exigeixen
que tibi tant com pugui al seu costat. Vet-aquí que si el meu interès pel món
obrer va venir d’observar que els conflictes socials neixen, s’escaldufen i es
podreixen per no parar atenció els uns al que diuen els altres. Precisament amb
la meva modesta contribució a través del Centre pretenia intentar que dues parts
enfrontades perquè es feien el sord, s’aturessin a escoltar-se; però, ja em
vaig adonant que en realitat a cap de les parts l’importa com pensa l’altra. I
als il·lusos com jo, que prediquem diàleg i pretenem remar contra corrent, ens
miren com tocats de l’ala o pitjor, ens tracten de subversius. Per cert, a
mitja tarda he trucat a la Juana
per confirmar-li la reunió de demà, però recalcant-li que de fer-la dintre l’església
res de res, s’haurà de conformar amb un local parroquial. No se n’ha pogut
estar de posar la cirereta que li faltava al fastigós pastís d’un dia farcit de
desenganys: - “Ja ho he fet, mossèn,
tothom està avisat per demà a dos quarts de vuit del vespre, a la plaça davant l’església.
No cal discutir ara, quan veiem quants serem ja ens preocuparem d’on fiquem la
gent, perquè suposo que alguna cosa s’haurà de fer si no cabem a cap més lloc que
a missa, oi que m’entén?”. M’he mossegat la llengua, aleshores; i ara endreço
la llibreta al calaix per no desbarrar i escriure algun disbarat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada