SENSE RESCABALAR DANYS I PERJUDICIS A LES VÍCTIMES, NO SE N’HAURÀ FET MAI DE JUSTÍCIA.

            Em sembla imprescindible per a la bona salut de la justícia garantir que mai més cap víctima s’hagi de mossegar els punys d’impotència, veient com els delinqüents - inclosos els culpables d’estafes, d’evasió d’impostos o de malbaratament de cabdals públics -, se les campin la mar de tranquils i satisfets sense haver purgat del tot la seva malifeta rescabalant les víctimes, individuals o col·lectives, els diners robats i reparant els danys i perjudicis colaterals. Els administradors de justícia no en tenen la culpa de dictar sentències coixes, perquè qui la té tota són legisladors que, en redactar les lleis, han permès que el corpus legal fos tremendament permeable a dotzenes d’interpretacions, convertint la norma escrita en quelcom tan llepissós com una anguila.

A la meva manera de veure, doncs, sense deixar-se manipular per la revenja ni caure en la contundència i radicalitat de la bíblica llei del Talió, sí que s’hauria de fixar i fer respectar un principi bàsic i sagrat en qualsevol codi de justícia democràtic: que amb independència de garantir la presumpció d’innocència i un judici just, cap delicte penal ni econòmic es pugui considerar purgat mentre el culpable no hagi rescabalat la víctima de tot el mal causat. I posats a fer una norma legal que no es converteixi en una altra conya marinera com la que tenim, gràcies a les legítimes habilitats dels advocats per furgar en totes les escletxes, ambigüitats i imprecisions de la llei, es pot decantar la balança de la justícia en favor del delinqüent que paga els serveis d’assessors que se les saben totes en matèria d’eximents o atenuants, alguns agafats amb pinces, que serveixen per rebaixar la pena.

¿Com es pot menjar, per exemple, que en casos d’homicidi o d’assassinat provat, el consum de drogues o d’alcohol o la “pertorbació mental transitòria” puguin valdre com excusa per esmorteir la responsabilitat? Al meu parer, els únics atenuants que es podrien valorar si per cas serien haver actuat en defensa pròpia o haver-se penedit espontàniament i sense fer comèdia. Això sí, un cop rescabalats els danys i perjudicis. Em sembla raonable que un codi de justícia contempli totes les garanties processals que es vulgui, sempre que el garantisme no deixi amb un pam de nas les víctimes, moltes vegades ensorrades en estats de frustració i depressió imperdonables. ¿Com s’han de sentir, sinó, els pares que han perdut un fill a la carretera, envestit per un conductor borratxo o drogat, potser inclús sense permís de conduir ni assegurança, que no rep el càstig que es mereixeria perquè, pobret, temporalment no sabia el que es feia?

            I no parlem dels delinqüents de “coll blanc”, per entendre’ns, que avui estant més que mai a l’ordre del dia. A part dels casos que prescriuen i es rovellen durant la feixuga instrucció en jutjats carregats de feina, em sembla que es podrien comptar amb els dits d’una sola mà els casos “fallats” en que la totalitat dels diners declarats estafats, defraudats o embutxacats s’hagin tornat als perjudicats. Ja no parlo de pagar interessos de mora ni de multes, simplement em refereixo als capitals pelats. Aquesta és, doncs, la “llei de l’embut” que “ses senyories” haurien de capgirar enlloc d’insultar-se i de competir per qui marca més paquet electoral. Alguns dels il·lustres polítics, banquers o aristòcrates condemnats en ferm o simplement posats en evidència els seus tripijocs, si és que han tornat alguna cosa dels seus lladronicis han sigut les engrunes, després de passar una curta temporada a la cangrí.

Féu memòria de la magnitud de quina tragèdia us estic parlant, i espero considereu com jo que d’aquest pal ja n’hi prou. Per aquesta raó, quan avui continuïn les converses preliminars entre polítics i interlocutors tutti quanti de l’establishment d’aquest país, per debatre les bases de partida per a la reconstrucció post-pandèmia, potser que tinguessin en compte que més que “reconstruir” un nyap com amb el que hem conviscut fins ara si us plau per força cal fer creu i ratlla d’una vella normalitat, caducada i arnada. La “nova normalitat”, o com li vulgueu dir, només reeixirà sobre uns fonaments sòlids a base de sentit comú, pragmatisme i cap pedra amagada a la faixa. I en el cas de la justícia, amb independència total de l’executiu i de qualsevol altre poder fàctic.    

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.