Dimarts, 6.-
He donat un tomb per l’hospital. Tenia
dos avisos per fer visites: un era de la Lluïsa, que per a no perdre la costum,
ha tingut una altra enganxada amb les monges i amb els metges, aquesta vegada perquè
l’han donat d’alta tant sí com no. La pobra dona viu sola, ja que si té família
o no és parlen gaire o estan renyits del tot. Per això ha convertit l’hospital
gairebé en la seva segona residencia, abusant de la seva flaquesa i abandó fent-lo
servir de refugi quan li agafa la basarda de morir-se sola i desvalguda en un
racó de casa. Ignoro per què, però quan li agafa una de les seves periòdiques marraneries
a mi és de l’únic que fa cas. De manera que més tard o més d’hora, en cadascuna
de les seves intermitents permanències a l’hospital, hi he de posar pau i desembravir
tant les seves escandaloses revenxinades com la mala baba de sor Balbina, que
tampoc es queda curta quan engega algú a dida. L’altre avís que tenia pendent
d’atendre era de la Neus, a la qual he trobat molt exaltada. Encara no he pogut
descobrir exactament què pretenia prenent-me les mans amb qualsevol pretext. Em
fa l’efecte que barrinava que aprofités l’ocasió per grapejar-la una mica, recordant
els vells temps, tot i que fa mesos que ja no estem embolicats. Només m’hi he quedat
un moment a l’habitació perquè amb la seua manera de comportar-se em neguitejava
que pogués comprometre’m una altra vegada, si algú entrava de sobte. Mira que
n’arriba a ser de punyetera la molt gitana i quina mala estona m’ha fet passar!
En principi ha sigut com un joc que li he seguit per comprovar fins a quin punt
del nostre passat embolic n’he fet creu i ratlla. I poc m’ha faltat per a no tornar-m’hi
enganxar els dits de valent. Però, de l’experiència d’aquesta tarda n’he tret
la certesa que el passat no s’ha tornat fum i que la ximpleta podria fer-me ballar
per on volgués, amb una simple ganyota o picada d’ullet. Quan he notat més intensament
que l’atracció física seguia potent, fou en tibar-me la mà per acompanyar-la fins
deixar-la caure morta amb tota la picardia de que és capaç aquella gata maula
sobre l’escot descordat de la bata, perquè notés els seus pits nusos amb la
pell dels dits. Després d’escapolir-me’n de la temptació com he pogut, durant una
bona estona he anat de bòlit i encara estic com una cabra boja. Em convindria
prendre’m dos o tres dies de repòs i de meditació per fer una bona endreça de
la meva vida, enlloc de perdre el temps enterrant en aquesta llibreta confidències
que no interessen a ningú, perquè em sembla que segons com no giro rodó del tot.
Però ja em diràs com m’ho faig venir bé això d’agafar vacances. Tanmateix, dec
fer constar que envistes de l’èxit, el propòsit d’aguantar-me les ganes de
fumar abans d’ahir vaig bescanviar-lo per un altre que em sembla més prioritari
i urgent: procurar llevar-me puntual. Ara bé: avui, primer dia de canvi d’objectiu,
ja l’he engegat a la merda fent el mandra deu minuts més després de tocar el
despertador i al cap del dia, aprofitant l’excusa que he aparcat el compromís de
deixar de fumar, he cremat quatre cigarretes i una faria. Doncs bon profit, que
carai! Em fan mal els peus...
Dimecres, 7.
Anit no podia dormir i m’he passat
hores donant-li voltes a una pregunta que em neguiteja d’ençà de l’última
visita al pare carbasser: qui li pot haver xerrat això de la partida dels
dissabtes? M’imagino el grat que li faria
- ell que es creu tan llest! –, poder-me
enxampar amb les mans a la massa com si fos un depravat. Les nostres relacions
mai han estat bones perquè ni es basen en la confiança ni en el respecte ja que
ambdues condicions els hi vaig perdre al seminari, per tant la vinculació actual
no solament és de pura conveniència sinó com aquell qui diu d’obligat
compliment, ja que vaig haver-lo d’acceptar per imposició de l’inefable mossèn
Joan que a vegades sembla que no hi toca, però ves-li al darrera quan li convé!
Al meu entendre, el lligam entre el pare carbasser i jo forma part d’una mena de
litúrgia de l’absurd i de la confusió, perquè és impossible que s’entenguin i es
respectin dos que no ens suportàvem d’antuvi. Però mossèn Joan no en sabia res
del mal rotllo! I per estrany que sembli, ara cap dels dos es pot permetre d’engegar
l’altre a parir panteres ja que si fos jo qui recaigués en una relliscada com estic
segur que ell desitja amb candeletes que passi, per fer-m’ho pagar car fent-me
vinclant l’espinada. Tanmateix, si per una d’aquelles casualitats de la vida fos
ell qui patinés, a més de treure-li la careta de la hipocresia, em serviria de
pretext ideal per partir peres d’una vegada i arrencar-me del coll l’argolla
amb que em té collat, des que mossèn Joan per tapar-me l’embolic amb la Neus va
obligar-me a acceptar la tutela espiritual precisament, de qui havia sigut el
meu prefecte al seminari, sense saber que ens la portàvem votada. De fet, no en
tinc res a dir dels tractes que em va fer el rector, puix em van sortir prou
barates aquelles quatre rebolcades; llàstima que amb el remei l’hagués ben
vessat. Em suposo que mossèn Joan tenia pressa per tirar-hi terra a sobre a aquell
delicat assumpte, no pas perquè jo li caigués més o menys bé o li fes llàstima,
sinó per la por de sortir-ne esquitxat de rebot si es remenava massa el merder
i se l’acusava de tenir pa a l’ull, tolerant per mandra o per excés de confiança
que durant setmanes a la seva esquena i sota la teulada de la rectoria, passés
el que passava entre el seu vicari i una qualsevol. El que més em fot, és que no
s’hauria destapat mai el pastell si jo no hagués estat tan burro de deixar-me
enxampar in fraganti una tarda que refiant-me que estaríem sols ens vàrem embolicar,
la Neus i jo, arriscant-me deixant la porta del quarto oberta de bat a bat. De
manera que aquell peculiar cofis i mofis acabà com el rosari de l’aurora,
perquè els fogots se’ns van estroncar en sentir l’espinguet del rector cridant com
un esperitat. A corre-cuita em vaig endinyar la sotana per sobre dels calçotets,
cordant-me els botons quasi a les palpentes per empaitar mossèn Joan que havia
fugit trencant nous, mentre que a la Neus aquell vodevil semblava fer-li tanta
gràcia que en vestir-se no podia dissimular una rialleta mofeta i impertinent,
enmig d’aquell desastre. Quan vaig atrapar per fi el rector ja s’havia calmat i
em va fer l’efecte que era perquè sobre la marxa havia pres la decisió de tapar
tot aquell disbarat. Esperava que em digués qui sap què, però em va deixar parat
proposant-me que allò que havia passat tenia de quedar entre nosaltres per evitar
l’escàndol i protegir la reputació de l’església, fent-me prometre que jo tallaria
tota mena de relació amb la Neus i que des d’aleshores acceptaria la direcció
espiritual d’algú amb experiència, que ell proposaria per tal de tenir-me lligat
curt. Li vaig prometre tot el que va voler perquè no tenia cap altre remei que
claudicar, en tenir-me ben agafat pels dallonses; però, desconeixia que em deixaria
en mans de la persona que jo més detestava: el pare carbasser. Conseqüent amb
la obsessió d’evitar l’escàndol innecessari, de la meva aventura de faldilles el
rector no en va xerrar el mínim detall a ningú; ni amb sa germana va ser franc,
que ja es dir. I en quan el pare carbasser, sempre he cregut que tampoc en sap
res de la veritat, encara que no sé pas quina excusa li va donar mossèn Joan
per justificar la penitència de què em tingués collat; però, espero que això d’anar-li
a llepar el cul cada mes li quedés clar que no se’m va acudir a mi. Malgrat tot,
estic animat; perquè sé que si sóc astut i pacient me’n sortiré d’aquestes misèries
sense passar per la vergonya d’haver de penjar els hàbits. Ara rai, ja hi tinc la
mà trencada fingint. Justament per aquesta raó l’entesa a que he arribat amb nostre
senyor era del tot imprescindible per engalipar la sedasseria del pare
carbasser. Quan cada mes més o menys m’hi confessi s’haurà de conformar només amb
la morralla.
Dijous, 8.-
M’ha decebut molt en Llorenç. Em
pensava que entre els amics existia un poc més de complicitat i lleialtat i que
un amic mai se n’aprofitaria d’una confidència deixada anar en una de les
converses que descabdellàvem durant les partides de cartes, sense mirar prim. Com
és molt natural, perquè entre nosaltres quedava sobreentès que el contingut d’aquestes
converses intranscendents havia de ser sagrat. Doncs ja m’ho he trobat com a anat
la cosa: n’he sortit ben escaldat! Ara, pel que sembla, resulta que el molt
cretí xafardejava a mansalva converses que potser sí que les vam tenir i que em
perjudiquen a mi més que a cap altre de la colla per ser qui sóc. He anat a ensopir-lo
al taller per retreure-li la seva frivolitat i el molt farsant m’ha jurat i perjurat
que no sabia de què li parlava. Una negativa que encara m’ha exasperat, més ja
que en tinc proves que menteix i que fa córrer pel·lícules que més valdria que es
guardés per ell. El que no sé és fins on ha estripat en la seva xerrameca estordida,
quan el novatxer que per casualitat o no s’ho escoltava va afanyar-se a xiuxiuejar-lo
al pare carbasser. És lògic que em preocupi: me’n feia creus de com el pare
carbasser s’havia olorat això dels dissabtes, fins que he sabut de bona tinta
que en Llorenç no es mossegava la llengua i escampava a tort i a dret relleus de
tot el què parlàvem o deixàvem de parlar mentre jugàvem, sense donar-hi cap
importància. Per tant qualsevol que burxés un xic d’aquí i una mica d’allà, podia
anar lligant caps. Tot i que temps enrere hauria posat les mans al foc per la reserva
d’aquell pallasso, convençut que quan hi ha franquesa sana com em pensava que existia
entre nosaltres els amics no traeixen la confiança, el desengany m’ha ensenyat
que em queda molt per aprendre a nadar i guardar la roba. M’havia sentit sempre
bé amb ells perquè des del moment que em van proposar de ser de la seva colla tots,
ell el primer, em van acollir amb els braços oberts deixant de banda el fet que
portés sotana; la qual, per cert, m’arremango per jugar. No sé ben bé si per comoditat
o per pudor. Inclús em semblava que estaven més segures entre els amics del
dissabte les inevitables indiscrecions que se’m poguessin escapar sense voler
en un moment donat, que no pas entre la genteta del meu propi gremi. Però vet-aquí
que per activa o per passiva el que tenia per millor amic m’ha sortit carabassa,
bocamoll i barrut. La seva deslleialtat, a part de coure’m m’ha refermat en
l’encert d’una vella dita que per desgràcia des d’ara tindré sempre present: - “no
et refiïs pas ni de la camisa que portis”. A la germana del rector, la que
ens fa de majordoma, li he sentit repetir aquesta cantarella infinitat de vegades,
posant-me en guàrdia de no fer confiança al primer que passa. (A la majordoma,
a tall de broma però amb afecte i perquè en el fons sé que li agrada, sempre la
tracto de tia Berta). A més a més, no és igual de morbós el que digui en Llorenç
que jo he dit, que no pas el que jo pugui assegurar que van esparracar ell i
els seus amigots. Als meus comentaris tan imprudents com innocents se’ls hi pot
treure punxa pel dret i pel revés, fins atipar-se’n i una mica més encara. En canvi,
si jo fes com ell i anés escampant les seves poca-soltades, alguna de sòrdida i
la majoria impertinents, sobre gent coneguda del poble segurament em costaria
molt que em creguessin; és probable, inclús, que sense tenir-ne cap culpa en sortiria
escaldat. I és que resulta tan evident la meua vulnerabilitat i impotència, que
en la mesura que en Llorenç buscava excuses de mal pagador per daurar-me la
píndola, mig fotent-se’n de passada, creixia la meua ràbia davant la sensació
que se m’estava rifant. Al capdavall, m’ha etzibat una guitza que no em mereixia,
ficant-me els dits a la boca expressament per buscar brega,: -
“qui no vulgui pols mossèn, que no vagi a l’era.” És el primer cop des que ens coneixem que m’ha tractat de
mossèn, fent palesa la profunda escletxa que s’ha obert d’un dia per altre entre
nosaltres. I després de tot el que ens hem dit avui - pas res de bonic, ni d’edificant
ja podeu comptar -, ho tenim pelut per fer les paus i perquè tot torni a ser
com abans. Però el que més em fastigueja és l’amarg regust que m’ha quedat a la
boca després d’haver fet el préssec i no adonar-me que els meus suposats amics m’utilitzaven
per fotre-se’n de la meva bona fe en quan girava l’esquena.
Diumenge, 11.-
Ahir ho vaig passar bastant
malament perquè després de tants dissabtes de trobar-nos, enyorava la colla. Tant,
que a darrera hora vaig estar-me rumiant si valia la pena de deixar-m’hi caure al
Novetats i rebaixar-me el que fos necessari per recuperar-los, amb l’excusa que
no puc permetre’m perdre els pocs amics que he fet aquí, encara que m’hagin
sortit tan carallots. A fi de comptes no recordo el setciències que va sentenciar
que te’n pots refiar més d’un pocavergonya conegut i pillat en calçotets, que no
pas d’un fals que després de fotre-te-la es piqui el pit i vulgui fer veure que
no ha trencat mai cap plat. Suposo que l’amor propi va aturar-me a temps de
ficar la pota i de tenir un nou desencís, ja que si hagués acabat traient-hi el
nas al bar, segurament hauria estat la riota de tothom. Com que aquest matí
després de missa necessitava esbargir-me, he fet un tomb per l’hospital. A la Neus ja l’ han donada d’alta
i a la seva habitació, que torna a estar disponible per qui vulgui pagar el
gust i les ganes de no haver-la de compartir, hi he trobat ingressat un home de
mitjana edat que no tenia present de res. Tampoc em sonava la cara de l’acompanyant. No m’ha semblat que estigués a
les últimes, per tant deu ser que té el ronyó ben cobert o és que pixa aigua
beneita i tira de butlla perquè les monges li tinguin aquella deferència, i a més
a més me l’endossin a la llista d’ingressos als quals ha de fer una visita de
cortesia el mossèn de l’establiment. Abans d’entrar a fer-hi el paperot he volgut
saber què se n’ha fet de la Neus i a recepció només m’han sabut dir que l’havia
passat a recollir una parenta. Ja m’estaria bé si fos veritat, perquè seria la
manera que no torni a l’Ocell de Foc durant una bona temporada o qui sap si mai
més. Des de dijous que no vaig fi: ni reso, ni em concentro quan dic missa. I a
sobre, torno a fumar com un carreter i m’escaqueixo de respondre les cartes de ma
germaneta perquè em rebenta que sense tenir-ne ni punyetera idea del què em passa,
tingui l’habilitat de furgar-me tant que al final sempre acabo xerrant pels
descosits més del compte, si és que abans ella no ha encertat allò què m’amoïna.
Vés a saber si la Teresa també es comunica amb l’esperit sant ara que sembla que
l’ocellot vola baix i s’acomboia amb el primer que passa... Perdó, perdó, germaneta!
Em sap molt de greu el disbarat que acabo d’escriure. Sóc un bord, però ja no puc
esborrar allò que he escrit. És la meua penitencia: el que escric en aquesta llibreta,
per sort o per desgràcia meva, escrit es quedarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada