EN NOM DE LA BERTA

La Berta, fa tres mesos venint de plaça al mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa seva, a la ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una forta estrebada, tan forta que quasi la va tombar per terra, a ella i a la senalla. El lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels vianants amb qui es va creuar en aquella hora de tan trànsit li fes la cancalleta o mogués un muscle per empaitar-lo. Només un xicot de color, cepat, que també venia de plaça perquè portava dues coixineres plenes, en sentir els crits d’auxili de la pobra dona atracada, arronsada com un cuc a la vora d’un plataner del carrer, planyent-se no tant de la patacada com de saber com s’ho faria per entrar a casa si li havien pres les claus, va deixar a terra, al costat de la senalla de la dona, les seves dues coixineres i va córrer a perseguir el pispa sense cap èxit perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir per un dels carrers laberíntics dels voltants.

Decebut, el xicot negre va tornar on havia deixat la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que arribaren una parella de municipals, que algun dels que miraven l’escena devia haver trucat advertint de la presència d’un xicot que no feia gaire bona ganya. La Berta, després de treure la cara davant els municipals per l’única persona que l’havia ajudat, però que degut al color de la pell semblava sospitós a tothom d'entrada, sort en va tenir d’una veïna amb qui es feia tant que li guardava un duplicat de les claus del pis, ja que almenys va poder-se refer del trasbals d’aquell matí, asseguda al seu balancí després d’anar a fer un pipi per què l’esglai no se li quedes tancat a dintre, prenent-se a continuació un didal de conyac que tant si com no la veïna li va omplir.

La pobra dona, tot i que porta com una daina els seus quasi vuitanta anys, després de la mala experiència d’aquell mati és com si se li’n haguessin afegit deu mes a les cames i no parava de memoritzar el que se’n recordava de l’agressió, perquè li van dir que tenia d’anar a fer l’atestat amb els mossos de cara a l’assegurança i, per tant, fer una llista de tot el que portava a la senalla: claus, targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la seguretat social, del casal i moltes fotografies... Li semblava que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta de crèdit, renovar els carnets...

La Berta, però, després de tres mesos encara no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximplet i cada vegada que s’acosta a l’indret on va passar el què va passar, no pot evitar l’angoixa que li puja de la panxa i ha de canviar de vorera per no posar-se a tremolar. La mossa que li va prendre les dades per l’atestat, ja la va advertir que encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien res; però, ella no va entendre com podia ser que aquell paio sortís al carrer com si no hagués passat res, i encara avui li costa de pair. I és que tres mesos després la dona no ha pot comprendre que el seu patiment i la seva por no es puguin al·legar al jutge per demanar responsabilitats. Fa molts de dies que hi rumia: "si només compten els danys materials i encara depèn de a quant pugin, la meva angoixa no té cap valor?"

La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes quan són grans, després de patir un atracament. I li sembla injust que la llei no contempli com s’han de valorar i tractar les seqüeles que li han quedat, sobretot després que no ha pogut canviar el pany de la porta perquè el ser-raller li’n demana massa i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per tot plegat, ha sortit de polleguera en escoltar que delinqüents com aquell que la va atracar a ella, com que són insolvents, les víctimes han d’anar a cobrar els danys materials i morals a cal mestre armer. I encara més es va indignar quan un polític perdonavides, va assegurar que l’augment de la delinqüència a petita escala es culpa del immigrants i de gent que està a la pobresa, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policia i que d’inseguretat ciutadana n’hi ha a tots els carrers del món, perquè tolerar la misèria porta aquestes males conseqüències. “Collons – s’ha esverat la Berta, en escoltar semblant barbaritat -, jo passo com puc per arribar a fi de mes amb una pensió de viduïtat de pacotilla, i no vaig a robar ningú!” Jo només me’n faig ressò de la queixa de la Berta, en nom seu, per si n'hi ha més de Bertes que s’hi volen afegir al clam contra la delinqüència de baixa intensitat.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.