10 ANYS DESPRÉS DE PIXAR-SE L’ESTAT EN L’ESTATUT, QUÈ EN QUEDA DEL RAMPELL INDEPENDENTISTA CATALÀ?

            Permeteu-me que en aquesta reflexió exposi planerament com veig el futur del l’independentisme a casa nostra, des del punt de vista d’un ciutadà ras, que no té el cul llogat. A molta gent d’aquest país, possiblement fregant la majoria, fa deu anys no li semblava malament un divorci amistós d’Espanya, ja que la convivència diària i, sobretot, la dependència administrativa i financera constant de Madrid, en tot i per tot, es feien cada dia que passava més carregoses. Però, malgrat les escaramusses domèstiques habituals entre una parella desavinguda, en època postelectoral el nacionalisme solia fer-se valdre fins on podia apuntalant la governabilitat espanyola, tant si manaven el socialistes com els populars, amb els vots de la minoria catalana i cobrant-se la respiració assistida mirant d’omplir de peix el cove autonòmic; la llàstima és que fossin de tanta bona fe que sovint els aixecaven la camisa com uns passerells. Fins que la victòria electoral pírrica del socialista Rodríguez Zapatero sobre els seus rivals populars va necessitar més que mai la crossa dels vots nacionalistes per arreplegar el poder, aquell caragirat disfressat de “bambi” no va dubtar de comprometre’s a beneir l’Estatut que els catalans aprovessin.

Us dispenso de llistar el repertori de traïcions, ribotades i puntades de peu que el bloc espanyolista – tant d’esquerra com de dreta -, va dedicar a l’Estatut del tripartit, l’any 2010; però, a pesar de la destrossa amb que la censura jacobina va capolar el seu articulat convertint-lo en un pellissot, el nacionalisme català encara ens va recomanar que ratifiquéssim en referèndum aquell Estatut avortat a cops de tisora, ribot i destral, perquè més valia tenir allò que no pas res. I el poble, obedient i mesell, va aprovar-lo a contracor, tot refiant-se que seria com un “tractat de pau”, sense sospitar que esdevindria el “punt de partida” d’una guerra freda. Quatre anys després, diumenge passat en va fer deu, el Tribunal Constitucional, atiat per un recurs del partit de l’Aznar i de tota la colla de tifes marmessors del franquisme encalafornats a les institucions, va donar-li el cop de gràcia; però, segurament sense voler-ho, també el tret de sortida del procés sobiranista.

El primer punt d’inflexió del procés fou la consulta popular del 9N de 2014, on 2.3 milions de ciutadans hi varen participar i 1,8 milions (81%) votaren a favor de la independència. No obstant ésser un bon resultat, donades les circumstàncies adverses i la mala cara del “gobierno”, no era suficient per repicar campanes. I a pesar que els sectors més de la ceba tiraren coets, d’altres, en canvi, com el llavors líder de la CUP, l’Antoni Baños, així com dirigents pragmàtics d’ERC tocaren més de peus a terra i apostaren per aprofitar l’embranzida eixamplant la base sobiranista, sobretot en territoris teòricament més tebis, com ara l’àrea metropolitana. El que passa és que per diverses circumstàncies prou conegudes, totes responsabilitat dels d’aquí, aquesta estratègia de proselitisme enraonat i pacífic se’n va anar en orris, i enlloc d’engrescar indecisos com era el tracte, se’ls va espantar o desencantar, i en cap moment de l’evolució del procés, ni les enquestes ni els resultats de les urnes varen superar el sostre màgic del 50% de vots favorables a la independència.

El segon punt d’inflexió fou quan, sense fer cas de moltes opinions de catalans plens de raó contraries a tirar pel dret, el govern recolzant-se en una majoria parlamentària que no es corresponia amb la majoria popular, el sobiranisme militant va tirar el barret al foc declarant unilateralment la independència, fent feliços durant pocs segons els ciutadans que s’havien cregut les promeses que tot ho tenien ben apamat i que un cop declarada la independència ja es començarien a lligar gossos amb llonganisses. L’Estat, però, va ensenyar les dents amb tota la seva capacitat de repressió i els dirigents sobiranistes que havien fet volar coloms, com xaiets es varen arronsar davant una reacció – quina ingenuïtat, valguem Déu! – digueren “no s’esperaven”, quan qualsevol llibre d’història il·lustrava com els Estats aixafaven els intents d'autodeterminació dels pobles. En un país tan donat al simbolisme, no es va ésser capaç ni d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat en el moment de fer-la tan grossa com declarar la independència. El poble, que no es mama el dit, se la va apuntar i va deduir de seguida que el més calent de tot el que s’havia promès estava a l’aigüera. Després de totes les picades de peu que vulgueu i d'un reguitzell d’escenes èpiques i emotives però eixorques, a efectes pràctics, la corba del sobiranisme no es va recuperar i la tendència es mantingué a la baixa.

I avui, deu anys després, el sobiranisme està més dividit que mai, fent bo el pronòstic de l’Aznar, i cada dia el poble assisteix bocabadat a l’espectacle poc edificant d’uns polítics en teoria companys de viatge, que cada vegada que es posen la paraula “unitat” a la boca estan cometent perjuri, tirant sense parar pedres a la teulada i amagant la mà. Aquell “Junts per Catalunya” que mai va reeixir del tot perquè anar plegats enlloc, encara que fos a Itaca, resultava una travessia impossible mentre els tripulants de la nau es barallessin per portar el timó. Per tant, tot plegat no podia acabar d’altra manera que estimbant-se a trossos entre els esculls, abans d’arribar a cap port. Aquest cap de setmana uns altres disidents han constituït un nou partit nacionalista, quins promotors emmirallant-se amb el PNB renuncien a la via unilateral i aposten directament per la via escocesa. Tanmateix, el PDCAT que va néixer per salvar els mobles de l’antiga Convergència no vol ni sentir a parlar de dissoldre’s com un bolado dintre la Crida patrocinada per Puigdemont. Podria ser que a darrera hora aquest escalextric es muntés fent encaixar les peces per força, però aquesta seria una unitat tan falsa després de tot el que s'han dit que s’olorarà d’una hora lluny.

Per tant, aquell miratge independentista amb que tant ens feien delir – amb la independència, deien, tot serien flors i violes, l’atur es reduiria i els pensionistes mai més haurien de patir per retallades i, àdhuc, algun hiperventilat va tenir l’ocurrència no fa gaires dies d’especular que sent independents la pandèmia s’hagués fet menys morts -, amb tanta desunió s’ha desinflat com un globus punxat. Per desgràcia la història es repeteix perquè les persones no escarmentem i ensopeguem amb les mateixes pedres. Us recomano llegir “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell, on hi trobareu el testimoni cru i directe de com les lluites fratricides entre les esquerres catalanes van torpedinar la guerra civil des de la rereguarda i des de les trinxeres; de la mateixa manera com ara, que la rivalitat entre partits disputant-se l’hegemonia del lideratge sobiranista s’ha carregat el procés. La manca d’unitat, de lleialtat i, sobretot, massa gestos d’arrogància i de menysteniment d'algunes patums envers els no pensaven com ells - els carnets de "patriota" i de "botifler" es repartien alegrement - hi ha tingut quelcom a veure en la desafecció. Amb tota franquesa!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.