A totes les guerres hi ha
infinitat de baixes entre combatents i civils, sempre incomptables perquè els
morts tant a les guerres com ara també s’ha vist que a les pandèmies són
difícils de comptar; lamentablement, sovint perquè amb els números s’hi fan jocs
malabars descaradament, per maquillar resultats estadístics en funció dels
interessos més o menys confessables i justificables dels governs implicats. A
voltes, ni tan sols els historiadors, al cap d’haver passat molt de temps, són
capaços de fer endreça de les dades reals i aquests recomptes macabres queden
estroncats per sempre més estimbats en un pou sense fons. Les víctimes que
finalment va causar la grip mal anomenada espanyola, per exemple, després d’un
segle oscil·len inexplicablement entre 50 i 100 milions; mig milió de
“decalatge” de persones és molt decebedor pels que només voldríem saber la
veritat d’una punyetera vegada. I el milió de morts atribuïts a les víctimes de
la nostra guerra civil, solament es tracta d’una fal·làcia arrodonida pel novel·lista
Gironella, la qual no responia a cap recerca científica sinó que, simplement,
era el millor titular d’impacte que l’editorial Planeta va trobar per vendre
més llibres de la trilogia literària que va començar amb “los cipreses creen en
Dios” i que va intoxicar mitja Espanya amb una visió del conflicte edulcorada
des del bàndol guanyador.
Però a part de la
dificultat inclús per consensuar una xifra aproximada de víctimes directes,
totes les guerres, i les pandèmies per associació, arrosseguen danys colaterals
també d’impossible quantificació perquè no es tracta de pèrdua de vides sinó
del rosari de tragèdies humanes que, en la majoria dels casos, no es manifesten
col·lectivament sinó que es pateixen de forma individualitzada, gairebé en la
intimitat domèstica. Per exemple, la pandèmia ha partit per la meitat el model
d’atenció primària a que s’havia acostumat la població i en molts de casos,
sobretot entre els usuaris que no dominen o no tenen accés als mitjans
telemàtics, se’ls hi fa una muntanya aquesta impossibilitat de “veure el metge”
den persona com abans i haver-se de conformar comunicant-s’hi impersonalment
per correu electrònic o per telèfon, enlloc de fer-ho de cara a cara. En
teoria, la sanitat pública diu que ho té tot controlat i que a ningú que
necessiti ajuda se’l deixarà penjat, i no en dubto pas gens que sobre el paper
tot estigui lligat; però, a la pràctica, hi ha infinitat de melics en forma de
casuístiques personals que potser no revesteixen gravetat, contemplades des
d’una perspectiva administrativa asèptica i purament teòrica, però que des de
la percepció concreta de cada persona que s’hi troba atrapada en un d’aquests
“bucles” assistencials, allò que li passa té dimensions d’autèntica tragèdia,
encara que comparat amb els estralls de la pandèmia sigui una fotesa.
¿Quantes consultes externes a especialistes per
escatir l’origen de petites molèsties o quantes proves diagnòstiques i de
control de patologies cròniques que varen anul·lar-se per força major, han
estat reprogramades? ¿Quants controls periòdics d’infermeria a malalts crònics
s’han deixat de fer, a part de perquè la logística dels CAPS s’ha trasbalsat,
també perquè els propis interessats tiren milles, en molts de casos per por de
posar els peus en un hospital o en un centre d’atenció primària per por de
contaminar-se en sol·licitar la revisió rutinària periòdica? Però no només la
rutina assistencial primària – deixant al marge el control de l’evolució del
covid-19 – se’n ressenteix a mesura que la “nova normalitat” s’imposa, sinó que
moltes altres branques de l’estat del benestar que les retallades de la crisi
del 2008 ja van “podar” dràsticament, en el que portem de semestre unes 25.000
persones han mort a Espanya mentre “feien tanda” a la llista d’espera per
cobrar les ajudes d’aquella llei de Dependència aprovada el 2006, que la tropa
socialista capitanejada pel somiatruites senyor Zapatero van considerar “fita
històrica”. “La Vanguardia” de dimarts passat ens recordava que Directors i
Gerents de Serveis Socials establien que des de gener d’enguany un total de 164
persones per dia se n’anava a l’altre barri consumits per l’espera d’una ajuda
que mai arribava, perquè mentre hi havia diners per comprar armament no n’hi
havia per atendre un grapat de danys assistencials colaterals.
El mateix diari posava un
exemple de dany colateral de la pandèmia escruixidor: quan va començar l’estat
d’alarma, Creu Roja de Catalunya va atendre 22.540 persones i va distribuir
10.000 quilos de menjar i tres mesos després, les persones que demanen ajuda a
les portes de la ONG s’han multiplicat fins a 208.204 i s’han departit un milió
de quilos d’aliments. A la meva manera de veure, doncs, un dels
principals danys colateral en temps de pandèmia és generar políticament
expectatives que després no es podran complir. No en dubto gens que en cas d’un
brot de covid-19 tothom correrà, però si una persona arreplega un mal d’esquena
agut que abans es resolia en poques hores anant a urgències, ara els filtres
sanitaris burocràtics impedeixen que aquesta persona angoixada pel dolor que
l'ha deixat clavada trobi remei de pressa, i si vol deixar de patir ha de
recórrer a serveis privats, atesos en alguns casos en regim de pluriocupació
per professionals que també fan el seu torn a la Seguretat Social.
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada