“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – vintena dosi

Dilluns, 21.-

Baldament no tenia prou païda la visita dels amics d’en Climent, quan aquesta tarda el comissari Anselmo m’ha donat un bon ensurt. He pensat que venia a veure mossèn Joan, ja que de tant en tant es tanquen tots dos al despatx a pany i forrellat, però quan li anava a explicar que el rector era a cal metge amb sa germana, m’ha dit que amb qui volia parlar era amb mi. M’ha escamat, perquè em sembla que en tots els anys que fa que m’estic al poble a penes si ens havíem saludat mitja dotzena de vegades, a pesar que em va quedar perfectament gravada des del primer dia que m’hi vaig topar, la seva cara de mala llet, esbarrellada per alguna verola mal trascolada. A partir d’ara, però, em temo que ja podré dir que n’estic ben servit de comissari, començant per la seva desagradable veu, tan esquerdada que predisposa a la suspicàcia. No ha perdut el temps: després de descordar-se un botó què li tibava la pinça d’una americana fosca i massa entallada per a la seva panxa, recolzant el cul en un cantó de l’escriptori, s’ha tret un bloc de notes de la butxaca i s’ha afanyat a demanar-me, per aquest ordre, el nom dels afiliats al Centre, què hi pintava en Climent pel mig i quina relació tinc amb les visites que vaig rebre ahir a la rectoria. Banyabaix, abans que li anés a respondre, ha fanfarronejat com un jugador de botifarra insinuant el trumfos que potser té no té a les mans: - Conec tots els seus embolics, reverend, de manera que estalviïs de voler-me fer empassar gat per llebre”. Ràpidament m’he posat les piles, comprenent que amb aquell paio tan decidit no podia pas petar-me la basa, li he explicat un sopar de duro perquè marxés content i enganyat.

Dimarts, 22-

He rebut una trucada de ma germaneta, interessant-se per com em van les coses. Estava més dolça que d’altres vegades. Tant, que ja no sé si és que realment m’ha trucat perquè si, tal com m’ha assegurat, aprofitant que tenia un forat i li ha vingut de gust, o perquè en Carles li ha dit que ho fes per aixecar-me la moral i per compensar-me de l’allisada de l’altra dia. A mossèn Joan li han trobat sucre i l’han posat a dieta, per tant ja em veig fent règim com ell, ja que no crec que sa germana a partir d’ara cuini dos menjars diferents. M’ha preguntat, quan esmorzàvem, si tenia res de nou per explicar i li he fet que no amb el cap, passant full de la visita del comissari. Sa germana ha comentat, com sempre que porta a taula xafarderies per explicar amb gran misteri però no recordant a quina botiga les ha arreplegat, que una colla d’obrers de can Morell han segrestat el fill de l’amo. Quina bestiesa!, he pensat de primer. Però després m’he quedat mig atordit i no he gosat obrir la boca, per no ficar-hi la pota. Al rector, en canvi, he notat que amb la noticia li havia agafat fred de peus i ja volia trucar als Morell, per posar-se a la seva disposició. Li he fet veure que si només es tractés d’un rumor sense fonament, faria el ridícul. – “De totes maneres, ho tinc de fer” – ha insistit, sense avenir-se a raons. Quan sopàvem, ha tornat a treure el tema a taula, explicant-nos que a mitja tarda ha parlat amb el senyor Morell en persona, el qual li ha confirmat que efectivament no en tenen cap notícia del fill petit i que malgrat no en tingui proves està convençut que hi estan complicats en la seva desaparició alguns obrers que li fan la punyeta d’ençà que s’ha tirat endavant un expedient de crisi a la fàbrica. – “Tu no en sabràs pas res de tot això, oi? – m’ha preguntat, amb cara de set jutges. M’he afanyat a assegurar-li que estava “in albis”; però, em sembla que no s’ho ha empassat del tot perquè no ha deixat d’observar-me de reüll, mentre jo feia veure que assaboria la crema de carbassó que tia Berta ha fet per sopar enlloc de la tradicional sopa de pa amb un brot de menta de cada vespre, suposo com a primera contribució solidària a la dieta per a millorar la salut de son germà pioc.

Dimecres, 23.-

He de rectificar. Allò que vaig escriure sobre les sòcies de la Neus m’ho tinc d’empassar amb patates. Aquest mati, quan l’he anat a veure estava radiant, tot i que es nota que s’ha aprimat i que estigui més esblanqueïda que abans de l’operació, malgrat s’ha retocat el maquillatge, per dissimular les ulleres. M’ha dit que la donen d’alta el cap de setmana vinent, i que se n’anirà a passar la convalescència al pis de la mestressa del bordell, a sobre mateix de l’Ocell de Foc. Avui he sabut que de la seua malaltia tampoc no n’havia parlat amb aquelles dones, les quals en trobar-la a faltar especulaven si al final s’havia firat amb un cap de pardals folrat de duros, que li anava al darrera des de feia temps, pretenent retirar-la de la circulació. Quan han sabut la veritat, per boca de la tia Amada, esclar, ja no l’han deixada ni a sol ni a ombra. M’imagino la cara de la bona Mare amb la mosca darrera l’orella, amb tanta embrollada de meuques entrant i sortint de l’hospital. Mentrestant, aquella punyetera de tia postissa es deu haver quedat ben tranquil·la. Rectifico doncs el que vaig escriure la setmana passada i dono la raó a la Neus: les putes valen un imperi!

Dijous, 24.-

Sembla que en Climent de tant portar-se l’oli, unta tot allò que toca. A mi m’ha deixat una papereta, que si me’n surto d’aquesta ja podré repicar campanes. Quan mossèn Joan s’ensumi en què m’han embolicat tota aquesta trepa que se m’han colat al Centre, ja puc preparar-me per a un bandeig cap a la parròquia més fastigosa del bisbat. Tot allò de les timbes dels dissabtes segurament s’avindria a passar-ho per alt, tal com ja va fer anys enrere, tapant-me la patinada amb la Neus, però haver-me acomboiat a la seva rectoria amb “esquerranosos” que, en opinió de l’Anselmo, només pensen en fer saltar el règim pels aires, no m’ho perdonarà mai. I si convé, em farà treure el fetge per la boca perquè delati tothom que participava en la presumpta conxorxa. Tal com van filtrant-se les notícies de can Morell, l’escalada de la protesta obrera i l’agitació forassenyada al carrer fent-me servir a mi i al Centre de talaia, em fa sospitar que el totxo d’en Climent i companyia se n’han apropiat als meus nassos de la meva obra, traint la meva bona fe i la confiança que els hi havia fet. Fins i tot aquella garsa de la Juana, m’ha insinuat la possibilitat de demanar-me permís per amagar a la rectoria algun dels que ella anomena “gent compromesa”, perquè no els enxampi la policia si van maldades. Tant com odio sentir-me pressionat quan he de prendre decisions, i ara m’està engolint un remolí de bogeries que a penes controlo. Si no ho he entès malament, en Climent i uns quants dels que van ajudar-me a desencallar la meva iniciativa pastoral, estan emmerdats fins les celles en vés a saber quines activitats clandestines. Espero que no facin flaire de comunista ni d’alguna cosa que se’ls hi assembli, perquè allavonces sí que la ballarem de debò. I el pare carbasser, si ho arribés a saber, estarà encantat de la vida d’engegar-me a pasturar vaques d’una puntada de peu dalt d’una parròquia a la muntanya més llunyana. No voldria pas donar-li aquesta satisfacció, però, ¿com me’n surto d’aquesta teranyina que jo mateix he ajudat a teixir a còpia d’ingenuïtat, encegat d’enveja de mossèn Juli perquè està més ben vist que jo al bisbat? I a sobre la Juana em diu que sóc un “lila” i jo, enlloc d’engegar-la a pastar fang, em rebaixo buscant excuses i quasi demanant-li perdó. Tot plegat, és el resultat de la meva incapacitat per arribar fins al final quan aposto fort. Quan has d’anar a totes i et fas trampes al solitari, volent i dolent alhora. Espero que el tracte que tinc amb nostre senyor, no se’n ressenti de tantes contradiccions i me’l posi per barret. Al cap i a la fi, va ser un mer acord de conveniència per mantenir l’equilibri emocional, sense que hi hagués guanyadors ni perdedors: jo procuro no abonar escàndols mentre que ell em dóna peixet a l’hora de passar comptes. Ni més ni menys, aquesta seria la definició afinada de la situació en que em trobo. Només que ara no sé què passarà, perquè l’escàndol que pot esclatar esquitxarà de ple la rectoria, si s’arribés a saber per tot el poble. He d’admetre, tant si m’agrada com si no, que no sóc gaire de fiar a l’hora de ser conseqüent amb els compromisos adquirits, perquè de seguida que van maldades m’agafa el pànic i perdo els papers. Va passar amb en Llorenç, també amb la Neus i ara es podria repetir amb aquest empantano del Centre, si segueixen pintant bastos. Per tant, no em queda cap altre remei que trampejar-ho com pugui, repanxolant-me sense manies en la meva bona fe i en l’excusa d’haver sigut enganyat i traït pels altres, els quals si al final llepen s’ho tenen prou merescut per haver-me donat pel sac. Al capdavall, no faré altra cosa que pagar-los amb la mateixa moneda. Ja li he deixat clar a la Juana: ella i en Climent, de sinceritat i de lleialtat no me’n poden pas donar lliçons, després d’arrossegar-me enmig dels embolics i porqueries polítiques que es porten entre mans.