“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – vint-i-unena dosi

Divendres, 25.-

El que passa, vertaderament és de bojos. Cada dia a la rectoria esmorzem amb les novetats de can Morell i a mossèn Joan, cada sotragada li dispara la pressió i el sucre. Sa germana segueix sent la principal font d’informació, ja que quan a primera hora surt a comprar el pa – el germà de la flequera fa d’encarregat a la filatura –, torna amb la coixinera plena de novetats que repeteix i dosifica, tota cofoia de que estiguem pendents d’ella, malgrat sabem que allò que explica cal agafar-ho amb pinces i creure-se’n només la meitat, perquè són versions corregides i augmentades a la fleca, després de pasterejar-les tota la colla de sedasseres. Certament, des d’ahir el poble en va ple dels acomiadaments de quasi un centenar i pico d’obrers, inclosos tots els que més s’han fet veure. Al rector, que avui s’ha llevat un xic més picallós que de costum, que hagin despatxat tots els cap-calents li sembla de conya, i mentre se n’anava al balanci a resar, en creuar-nos m’ha fet l’efecte de sentir-li remugar entre dents quelcom que, encara que soni malament, no em ve de nou: - “Mort el gos, morta la ràbia”. Abans d’anar-me’n per les meves, ha tingut temps d’engargamellar-me l’advertència que ja em sé de memòria des de fa uns quants mesos: - “Josep, no et fiquis en embolics!”

Dissabte, 26.-

He entrat a l’hospital per saber novetats. – “Una bassa d’oli” - m’ha dit en Baldiri. Doncs que continuï així, he pensat. Sor Balbina se m’ha enganxat com una paparra, de seguida que m’ha posat la vista a sobre. – “Ja sap quina n’ha fet aquella mossa?” – més que informar-me semblava com si m’estigués refregant sota el nas un drap brut. – “Doncs que se n’ha entornat amb aquelles donotes, una altra vegada. Ja veu, mossèn, que no li valia pas la pena de prendre’s tantes molèsties!” He intentat de fer-li veure que no n’hi havia per tant, però m’ha tallat en sec: - “Expliqui-li a la bona Mare, que agafa cada enrabiada quan ve a curar-se acompanyada d’un parell de bagasses, que qualsevol dia li vindrà un cobriment de cor i tot”. No li he volgut tenir en compte a la monja totes aquelles barbaritats, perquè en el fons estic convençut que sovint només parla per parlar i que no sent el que diu. Ara bé: sí que me la imagino la cara de la bona Mare i no puc estar-me de somriure maliciosament.

Diumenge, 27.-

Quan comences a trepitjar merda mai més portes les sabates netes, per molt que te les netegis. Tan content com estava ahir, i avui en Climent m’ha deixat glaçat. Quan li he obert la porta, quasi m’ha fet esgarrifar l’expressió de la seva cara. Estava tan lívid, que fins i tot he pensat que s’havia marejat. Però ha rebutjat les meves mostres de preocupació amb una d’aquelles rampellades que detesto: - “no estic marejat; el que estic es molt emprenyat! Hem entrat  al despatxet i li he ofert una copeta del conyac que va sobrar de l’altre dia. En contra del seu costum, se l’ha empassat d’un trago abans de començar a desfogar-se. Es veu que un dels amics que em va presentar diumenge passat - el més vell dels dos, un tal Soria -, l’han tancat a la cangrí des de dijous i el tindran engarjolat vés a saber fins quan. Segons el que m’ha explicat, la cosa pot anar per llarg ja que li endossen no sé pas quants comptes pendents, alguns del temps de maria-castanya. Però el més greu és que diuen que es tracta d’un peix gros anarquista, i a causa de la relació que té amb en Climent la policia ja l’ha anat a buscar a casa, perquè es veu que van al darrera de tothom que hi hagi tingut tractes. Per sort, no l’han trobat però està segur que tornaran, sobretot quan descobreixin que els dos paios que busquen els va tenir a dispesa tota la setmana. De fet, m’ha dit que han deixat un parell de grisos rondant esperant enxampar-lo quan torni, raó per la qual necessita com el pa que menja un forat on amagar-se fins que la cosa es calmi. Em temo que amb tanta moguda serà un miracle no acabem llepant tots d’esquitllada. Li he dit que s’havia d’assossegar i reflexionar com pot sortir-se’n d’aquest trencacolls, sense comprometre’ns. – “Què cony més vol que reflexioni? – se m’ha rebotat. M’ha jurat que no feia altra cosa des d’ahir que trencar-s’hi les banyes, buscant una sortida. Quan ja no sabia què més dir-li i m’esperava que em posés en un compromís demanant-me si podia quedar-se a la rectoria, ha irromput al despatx el rector i amb un gest malsofert m’ha fet sortir al passadís. Sense roba estesa, m’ha murmurat que el comissari Anselmo s’esperava al despatx gran perquè volia interrogar-me. Si em punxen en aquell precís moment, segur que no em troben ni una gota de sang. Amarat del pessimisme que m’havia encomanat en Climent moments abans, la visita inesperada del comissari era com ploure sobre mullat, de manera que le acomiadat sense contemplacions dient-li la veritat del que passava, ja que m’he vist incapaç d’inventar més mentides. Tampoc a ell li ha fet cap gràcia i ha preferit esmunyir-se’n de pressa i corrents. En entrar al despatx del rector, el comissari ni s’ha pres la molèstia d’aixecar-se de la cadira per saludar-me i en prou feines m’ha dedicat una ganyota de befa, la qual després de les notícies que acabava de rebre he considerat de molt mal averany. Mossèn Joan ha començat per retreure’m que no li hagués parlat de l’anterior visita del policia, més que per renyar-me suposo per quedar bé amb la vianda al plat. En no veure’m amb cor d’endevinar per on m’engaltaria la bufetada, he intentat guanyar temps tirant pilotes fora però el comissari venia a pinyó fix i es veia que no estava disposat a posar-me les coses fàcils i a no deixar-me’n passar ni una. – “Miri senyor rector – més o menys, l’ofensiva ha començat amb aquesta andanada en castellà, que reprodueixo en català, el millor que sé -, no estic per orgues i vull saber què s’hi cou dintre d’aquestes quatre parets, per descartar que la rectoria serveix de tapadora d’activitats subversives o que es protegeix a gent desafecta al Movimiento. La visita de l’altre dia al seu vicari fou amistosa i de cortesia; com si diguéssim, una advertència. Però sembla que va servir de ben poc”. Mossèn Joan li ha assegurat, posant-se la bena abans de la ferida de tan nerviós com estava, que li garantia la col·laboració incondicional de la parròquia - i en aquest eufemisme suposo evidentment que m’incloïa a mi especialment - en totes les perquisicions. – “D’acord, li seré franc – durant tota la visita el comissari sempre s’ha dirigit al rector, com si jo no existís malgrat que la meva presencia devia ser imprescindible, puix segons he comprovat a mesura que descabdellava el deu discurset, el malcosit havia organitzat tota aquella representació per acollonir-me. – “Per la rectoria darrerament hi circula massa gent estrafolària, que venen a veure’s amb el seu vicari, i es dona la casualitat que tenim la certesa que alguns d’aquests individus, estic segur que a l’esquena de vostè, des de fa temps conspiren. Què vol que en deduïm de tot plegat? Doncs que o bé el seu vicari és un passerell a qui fan beure a galet les amistats que s’ha buscat, o que és qui mou vertaderament els fils de la conxorxa comunista que uns quants rojos emboscats per aquestes rodalies es porten entre mans. Això no té volta de fulla per a la policia, de manera que ni pensi en discutir-m’ho. Fa dies que tenim vigilada la rectoria i, per tant, tenim un feix de diguem-ne incidències que voldríem aclarir. Per exemple: ¿què hi pinta un conegut comunista com en Clemente Pallarès, al capdavant del Centre Obrer de la parròquia? Tanmateix, tenim curiositat per saber què es cuinen el seu vicari i un parell de paios que fa poc han tornat de l’exili, un dels quals – aquest Soria, de qui li he parlat – tenim bones raons per creure que fa d’enllaç entre terroristes d’aquí i anarquistes de fora. A aquest paio tan perillós li hem perdut de moment el rastre, però un seu company – l’altre individu que acompanyava en Soria i en Pallarés quan es van reunir aquí amb el seu vicari -, que de bones a primeres no sabíem quin pito hi tocava en tota aquesta història, des que l’hem detingut ha cantat com una calàndria. Només ens queda una peça d’aquest trencaclosques per encaixar: on s’amaga en Soria? Miri per on, es va esfumar per art de màgia just l’endemà del meu entretoc amistós al seu vicari, en el transcurs de quina visita se’m va escapar-se’m sense voler una pista que degué aprofitar per posar en guàrdia aquell indesitjable, amb el qual feia unes hores s’havien estat donant el bec en aquest despatx. Acabaré de posar-li totes les cartes damunt la taula, en consideració a vostè, senyor rector, perquè ja sap que li tinc estima i n’estic convençut de la seva lleialtat, i sobretot perquè em sabria greu que en sortís emmascarat. Voldria descartar, per començar, que el seu vicari no està fent de lloca del tal Soria. Més clar: m’agradaria tenir la certesa que ara mateix aquest delinqüent no s’amaga en algun racó d’aquesta casa o, per afinar més, sota la mateixa teulada de l’església”. Mossèn Joan ha seguit tota la lletania d’acusacions del policia amb la mirada perduda i un parell de cops s’ha posat les mans al cap. Per la meua part, ni m’he atrevit a interrompre una sola vegada les delirants imputacions del comissari, que m’han sorprès tant o més que al rector. I no pel fet de la seva temeritat, que això al capdavall m’afavoreix, en tractar-se de mentides tan barroeres que es poden desmuntar d’una bufegada, sinó en adonar-me de fins a quin punt m’han aixecat la camisa tota aquesta colla de pocavergonyes que es feien passar per amics i dels quals me n’havia refiat a cegues les darreres setmanes. He improvisat una resposta versemblant a cadascuna de les preguntes que mossèn Joan em descarregava a boca de canó, visiblement afectat pel que acabava d’escoltar. M’he ratificat en tot el ja vaig declarar al comissari l’altre dia sobre el meu encontre accidental amb els dos amics d’en Climent, però en quan a que fossin comunistes he negat que en tingués la mínima sospita, perquè és la pura veritat. I per guanyar-me la complicitat de mossèn Joan, li he recordat, amb certa malícia i una mica de ressentiment, que en Climent ja remenava la cua per la parròquia fent de catequista molt abans que jo hi vingués a fer de vicari. El comissari, no obstant els meus descàrrecs, es veia a venir que estava disposat a acorralar-me sense treva, fins que confessés allò que volia sentir: – “I si ho hagués sabut, reverent, ens ho hauria dit, com era la seva obligació? – m’ha preguntat amb tota la mala llet de donar per suposada la meva presumpta nul·la col·laboració, arribat el cas. Però jo una vegada més, reaccionant com un covard de merda, atabalat per tanta pressió, no he estat a l’altura de les circumstàncies, amatent només a no sortir-ne escaldat. Més o menys amb la boca petita li he assegurat que sí que els hagués delatat, i que mai haurien trepitjat la rectoria de saber de quin peu calçaven aquelles perles. Finalment, veient-me un xic les orelles, he jurat i perjurat que de l’esfumació d’aquell tal Soria no en tenia ni punyetera idea – única afirmació que era ben certa -, i que el comissari s’havia begut l’enteniment si es pensava realment que nosaltres, uns homes de Déu, podíem embrutar-nos les mans alcavotejant galifardeus a la sagristia. Em sembla que m’he  defensat amb tanta vehemència, tot i que improvisava, que almenys he mig convençut el rector. Fins i tot el corb de l’Anselmo, ha acabat ben distret, conformant-se amb amonestar-me severament: - “De qualsevol cosa que s’assabenti a partir d’ara n’ha d’informar immediatament al senyor rector, i ell ja decidirà el que s’hagi de fer”. En quedar-nos a soles, mossèn Joan no m’ha fet cap retret; capteniment que encara m’ha dolgut més que si m’hagués escridassat. Amb evident menyspreu, però, m’ha imposat la penitència que sabia més em couria: - “Mentrestant no aclarim les coses, s’han acabat els experiments amb el Centre Obrer, que ja pots engegar-lo a la merda avui mateix”. En adonar-se que anava a protestar, ha afegit amb energia: - “No vull discutir amb tu mai més les meves ordres. Tu, a partir d’ara, a obeir i a callar s’és dit!” Quan ja estava a la porta, s’ha girat per collar-me encara un xic més: - “Mentre no et digui el contrari, vull saber cada vespre, fil per randa, què has fet, amb qui t’has trobat i de què heu parlat. No tinc ganes de passar més vergonya per culpa teva”. Total: que me n’aniré a dormir amb les orelles ben calentes i amb papallones voltant-me per l’estómac. Em rebenta que el rector faci més cas del policia que no pas de mi, després que aquell desgraciat m’hagi humiliat de la manera que ho ha fet, abonant-s’hi com un mala bèstia. Però també dec admetre que m’ho tinc ben merescut tot el que em passa, per idiota i calçasses.