dimecres, 17 de juny del 2020

AL GUINYOL NACIONAL, DE MOMENT NO LI AFECTA LA CRISI

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 de juny 2020)  
            El teatre de putxinel·lis en que s’ha convertit aquest país, des que els polítics han profanat l’essència de la democràcia - les seus parlamentàries, en teoria dipositàries del poder del poble, transformades en safaretjos públics – té l’espectacle assegurat per vàries temporades, mentre s’hi estrenin pràcticament cada dia sainets i vodevils que competeixen per optar al dubtós honor de ser declarats el més esperpèntic i fastigós del mes. Però, el problema és que tot aquest repertori de teatre arnat i de pacotilla desvia l’atenció dels actors que es presten a aquestes escenificacions barroeres i estrafolàries, de representar el paper d’autèntics diputats que els pertocaria i pel qual se’ls paga: fer lleis perquè la vida dels ciutadans que representen es desenvolupi sense sobresalts de cap mena; perquè hi hagi feina per a tothom que vulgui treballar i cases on viure dignament; perquè no faltin escoles i universitats per qui vulgui estudiar, ni biblioteques ni teatres per qui estimi la cultura, ni presons on s’hi rehabiliti i no serveixin als interns per treure’s un màster en delinqüència; perquè es disposi d’una xarxa sanitària d’excel·lència, amb capacitat suficient per investigar; perquè la justícia sigui independent, ràpida i intolerant amb la reiteració dels delictes, recolzant-se en una policia judicial i no política ... En fi, uns polítics que bolquessin els seus esforços no en rivalitzar fent monòlegs, a vegades escatològics quan no tenyits d'odi, sinó enraonant amb tothom perquè l’engranatge administratiu rutlli ben greixat per l'empatia i la solidaritat. La llàstima és que tenim la desgràcia que els nostres polítics sempre han tingut massa debilitat per fer de comediants mediocres més que no pas pel treball seriós. I la criatura no plora d’ara, no, que aquesta mania per sobreactuar ja ve de lluny.

El repertori que avui tenim en cartellera no és gens edificant, ja que a més de fer ferum de corrupció, tot sovint apareixen brots d’imbecil·litat i de cretinisme: els protagonistes de la programació setmanal són un antic monarca putero i desfalcador, que els diputats pretenen esbudellar mitjançant una comissió d’investigació; un ex-president de govern que han deixat amb el cul a l’aire uns papers secrets del contraespionatge nord-americà, que el situen com responsable d’haver manegat terrorisme d’Estat; una diputada catalana que la fiscalia creu tenir-la enganxada per suposada malversació – calderilla en comparació al botí del monarca - i que per ésser processada, ja que s’acull a l’aforament reglamentari, és necessita l’autorització de la majoria de diputats perquè la justícia pugui imputar-la. I finalment, com exemple de cretinisme i poca-soltada més destacada de la setmana fins ara, la pretensió de l’ultra-dreta que tots els diputats, abans de pujar al faristol, siguin sotmesos a un control de drogues. Maria Santíssima, en quin país hem de viure! A més a més, amb cada nova obra que estrenen s’hi recreen tant com poden, i la fan durar i durar mentre el públic no s’avorreixi, i si algun dia la retiren de la cartellera perquè ja se’n donen vergonya de repetir cada dia les mateixes parides, en qualsevol moment la poden reprogramar si veuen que poden acabar-li de treure suc en l'escena electoral.

El sainet que protagonitza el monarca, per exemple, és dels que més agraïts per un públic sempre disposat a riure-se’n de les misèries de les seves institucions però que darrerament ja dona pistes d’estar-ne més que fart d’uns guionistes incompetents que no saben posar-hi punt final al vodevil perquè s’entrebanquen amb la pedra de la “inviolabilitat”. Si el l’escena final es deixés en mans de la platea, i ja no diguem si fossin els del galliner, ja estaríem al cap del carrer de l’únic desenllaç possible: d’acord que a un rei constitucional que regna però no governa, sigui raonable que no puguin demanar-se-li responsabilitats pels actes del seu govern que com a cap d’Estat ha de ratificar per força, però de totes les martingales comeses com a ciutadà-monarca – tràfec d’influències o evasió fiscal -, n’ha de respondre personalment. I aquí s’hauria acabat el bròquil! En quan a en Felipe Gonzalez, què voleu que us digui? Tothom té la seva opinió sobre què va passar amb allò dels Gal i fa temps que cadascú va adjudicar la cèlebre X a qui creia corresponia; el que passa és que aquest assumpte que ja es va tancar en fals en el seu moment quan la identitat del capo es va parar d’investigar i els dos testaferros condemnats per cobrir les aparences d’ètica, varen passar a la cangrí menys dies que l’Urdangarin. No se’n traurà res més, doncs, de remenar aquesta merda, llevat de desgastar tant com es pugui el partit que governa, debilitant-lo quan més hauria d’estar en forma per liderar o coordinar la reconstrucció econòmica i social d’un país desfet per la pandèmia. I pel que fa a la proposta de controls de droga als diputats, potser seria més prudent i assenyat que uns quants polítics hiperventilats passessin un test de suficiència intel·lectual abans d’ocupar un escó d’un parlament democràtic.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada