PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimecres 17 de juny 2020)
El teatre de putxinel·lis en que s’ha
convertit aquest país, des que els polítics han profanat l’essència de la
democràcia - les seus parlamentàries, en teoria dipositàries del poder del
poble, transformades en safaretjos públics – té l’espectacle assegurat per
vàries temporades, mentre s’hi estrenin pràcticament cada dia sainets i
vodevils que competeixen per optar al dubtós honor de ser declarats el més
esperpèntic i fastigós del mes. Però, el problema és que tot aquest repertori
de teatre arnat i de pacotilla desvia l’atenció dels actors que es presten a
aquestes escenificacions barroeres i estrafolàries, de representar el paper
d’autèntics diputats que els pertocaria i pel qual se’ls paga: fer lleis perquè
la vida dels ciutadans que representen es desenvolupi sense sobresalts de cap
mena; perquè hi hagi feina per a tothom que vulgui treballar i cases on viure
dignament; perquè no faltin escoles i universitats per qui vulgui estudiar, ni
biblioteques ni teatres per qui estimi la cultura, ni presons on s’hi
rehabiliti i no serveixin als interns per treure’s un màster en delinqüència;
perquè es disposi d’una xarxa sanitària d’excel·lència, amb capacitat suficient
per investigar; perquè la justícia sigui independent, ràpida i intolerant amb
la reiteració dels delictes, recolzant-se en una policia judicial i no política
... En fi, uns polítics que bolquessin els seus esforços no en rivalitzar fent
monòlegs, a vegades escatològics quan no tenyits d'odi, sinó enraonant amb
tothom perquè l’engranatge administratiu rutlli ben greixat per l'empatia i la
solidaritat. La llàstima és que tenim la desgràcia que els nostres polítics
sempre han tingut massa debilitat per fer de comediants mediocres més que no
pas pel treball seriós. I la criatura no plora d’ara, no, que aquesta mania per
sobreactuar ja ve de lluny.
El repertori que avui tenim en cartellera no és gens
edificant, ja que a més de fer ferum de corrupció, tot sovint apareixen brots
d’imbecil·litat i de cretinisme: els protagonistes de la programació setmanal són
un antic monarca putero i desfalcador, que els diputats pretenen esbudellar
mitjançant una comissió d’investigació; un ex-president de govern que han
deixat amb el cul a l’aire uns papers secrets del contraespionatge
nord-americà, que el situen com responsable d’haver manegat terrorisme d’Estat;
una diputada catalana que la fiscalia creu tenir-la enganxada per suposada
malversació – calderilla en comparació al botí del monarca - i que per ésser
processada, ja que s’acull a l’aforament reglamentari, és necessita
l’autorització de la majoria de diputats perquè la justícia pugui imputar-la. I
finalment, com exemple de cretinisme i poca-soltada més destacada de la setmana
fins ara, la pretensió de l’ultra-dreta que tots els diputats, abans de pujar
al faristol, siguin sotmesos a un control de drogues. Maria Santíssima, en quin
país hem de viure! A més a més, amb cada nova obra que estrenen s’hi recreen
tant com poden, i la fan durar i durar mentre el públic no s’avorreixi, i si
algun dia la retiren de la cartellera perquè ja se’n donen vergonya de repetir
cada dia les mateixes parides, en qualsevol moment la poden reprogramar si
veuen que poden acabar-li de treure suc en l'escena electoral.
El sainet que protagonitza el monarca, per exemple,
és dels que més agraïts per un públic sempre disposat a riure-se’n de les
misèries de les seves institucions però que darrerament ja dona pistes
d’estar-ne més que fart d’uns guionistes incompetents que no saben posar-hi
punt final al vodevil perquè s’entrebanquen amb la pedra de la
“inviolabilitat”. Si el l’escena final es deixés en mans de la platea, i ja no
diguem si fossin els del galliner, ja estaríem al cap del carrer de l’únic
desenllaç possible: d’acord que a un rei constitucional que regna però no
governa, sigui raonable que no puguin demanar-se-li responsabilitats pels actes
del seu govern que com a cap d’Estat ha de ratificar per força, però de totes
les martingales comeses com a ciutadà-monarca – tràfec d’influències o evasió
fiscal -, n’ha de respondre personalment. I aquí s’hauria acabat el bròquil! En
quan a en Felipe Gonzalez, què voleu que us digui? Tothom té la seva opinió
sobre què va passar amb allò dels Gal i fa temps que cadascú va adjudicar la
cèlebre X a qui creia corresponia; el que passa és que aquest assumpte que ja
es va tancar en fals en el seu moment quan la identitat del capo es va parar
d’investigar i els dos testaferros condemnats per cobrir les aparences d’ètica,
varen passar a la cangrí menys dies que l’Urdangarin. No se’n traurà res més, doncs,
de remenar aquesta merda, llevat de desgastar tant com es pugui el partit que
governa, debilitant-lo quan més hauria d’estar en forma per liderar o coordinar
la reconstrucció econòmica i social d’un país desfet per la pandèmia. I pel que
fa a la proposta de controls de droga als diputats, potser seria més prudent i
assenyat que uns quants polítics hiperventilats passessin un test de
suficiència intel·lectual abans d’ocupar un escó d’un parlament democràtic.
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada