Divendres, 2.-
Primer divendres de mes. He portat la
comunió, no m’agrada dir-ne viàtic perquè fa astrugància a mort, als malalts que
ahir es van apuntar a la llista. L’estat terminal d’un avi m’ha fet venir basca
quan m’he ajupit per posar-li l’hòstia en una boca convertida en pura nafra; fins
i tot semblava com si la llengua se li estigués corcant. Les noies de quart em
porten de corcoll. No sé pas com tractar-les des que m’he deixat perdre el respecte
i em tracten més com a col·lega que no pas com a mestre. M’ha deixat parat el gemec
beguí de la mare de la Lídia, esverada per l’empegueïment que diu li vaig fer passar
a sa filla gosant donar consells de moral a unes innocents nenes, segons ella
amb tan poc tacte i sense tenir-ne cap experiència del què parlava. - “Vostè
no en sap res de les tonteries de les jovenetes que tenen el cap ple de
pardals, i per tant no s’hi hauria de ficar, mossèn, en segons què” –, m’ha etzibat sense contemplacions.
Només em faltava escoltar aquesta estupidesa, per acabar-me d’espatllar el dia.
Mantes vegades he de preguntar-me qui actua a classe d’entabanador i qui acaba sempre
entabanat. Tant és així que, com a conseqüència de no haver sabut tallar d’arrel
unes insinuacions farcides de segones intencions, ni la coqueteria d’unes bordegasses
malcriades, ara pateixo una estranya i creixent sensació de dependència d’elles;
unes mosses a les quals com que no els hi ha faltat mai de res pensen que
tothom s’ha d’enjovar als seus capricis de privilegiades. A primera hora de la
tarda he oficiat un funeral substituint mossèn Joan, que està pioc. Deu duros
per a la guardiola! En Climent m’ha explicat que son pare des que es va tirar
al tren sense èxit no ha tastat ni una gota de vi, però que ara s’ha obsessionat
amb que la seva dona el tracta a baqueta i li posa banyes a la mínima que la
deixa de petja. Ja em diràs, la mare d’en Climent! Una pobra dona que si peca d’alguna
cosa és de ser una màrtir i un escarràs. Es veu que en Xuti ja li ha alçat la
mà un parell de vegades, raó per la qual s’han creuat entre pare i fill paraules
gruixudes. Fins i tot alguna amenaça pujada de to. Se m’ha escapat d’esma una de
les meves reflexions de manual, que no he estat a temps d’aturar en adonar-me
que, amb la pell tan prima que té, segurament no se la prendria bé: - “sovint
els que no s’entenen amb nostre senyor, quan el món que els envolta els hi trontolla
no saben on arrapar-se per impedir escolar-se cap el buit”. Ni me n’ha
fet cas. I com si l’hagués decebut perquè s’esperava de mi un gest diferent, potser
més empàtic, m’ha deixat amb la paraula a la boca. He decidit que demà faré la
visita que li dec al pare carbasser. No puc trigar més sense que sospiti que
alguna cosa no rutlla i em comenci a buscar les pessigolles. Me n’aniré a
clapar aviat si em puc treure del cap les ximpleries de les nenes, que endevino
s’han proposat provocar-me no donant-me treva perquè deuen especular que tesant
la corda sense manies, aconseguiran manipular-me millor. Però ja està vist que
al final si vull que em deixin respirar tranquil hauré de pagar el preu que,
descaradament, des del primer dia que vaig posar els peus a l’Institut, em van
fer saber les dues caps de trons principals, com a condició per fer bondat i no
amargar-me l’existència. No es varen quedar curtes, no, les punyeteres a l’hora
de dictar condicions: aprovat general de les “maries” i no ficar-me en què fan
o deixen de fer fora de classe; vet-aquí el xantatge de les petites dictadores.
La Margot - filla de l’amo de la ferreteria més important de la comarca -, va deixar-me
tan clar com l’aigua que a la seua manera de veure ni el llatí ni la religió li
serviran de res el dia de demà i que per tant en passava olímpicament de
trencar-s’hi les banyes. Aquesta nena és
una poca-solta i la més desvergonyida de totes, però de qui m’haig de
resguardar com de la pesta bubònica és de la mala influència de l’Anna Maria, la
filla del director de la Caixa d’Estalvis, que cada dia es descorda més botons
de la brusa qui sap si perquè té tanta picardia que ha calat que les seves incitacions
em posen tan calent a mi com a la resta d’encanteris que l’enronden i li segueixen
la beta. Voldria seguir escrivint, si no fos que la ploma em rellisca dels
dits. Ho deixo. Avui m’he llevat mitja hora després de tocar el despertador, i
he hagut de córrer tot el dia per arribar just als compromisos de l’agenda, començant
per estar a la sagristia a temps de revestir-me per dir la missa de vuit, a l’hora.
Tants bons propòsits d’esmena com vaig fer en encetar aquest diari, i tanta
poca llevada com en trec! Darrerament, també tinc arraconada la gimnàstica i
torno a fumar massa. No sé si em servirà d’alguna cosa només deixar-ne
constància.
Dilluns, 5 .-
He anat al bisbat a passar comptes
amb el pare carbasser. Ignoro de quina manera ha sabut com m’esbargeixo les
nits de dissabte, però gràcies a Déu sembla que només ha sentit tocar campanes.
De totes maneres, ja és ben veritat que sempre hi ha ànimes caritatives
disposades a tocar allò que no sona fent de portafarcells per amor a l’art.
D’entrada i en fred, ha intentat sorprendre’m tractant de lligar els caps d’una
història que sospita embastardida, per si queia de quatre potes en el parany que
m’havia parat de trascantó i jo mateix em delatava. Però de seguida m’he refet
del cop d’efecte inicial optant per marejar-li la perdiu i portar-la a vendre,
ja que negar-ho tot sense saber quant en coneixia de tot plegat, he calculat
que hagués estat massa temerari. En canvi, la forma de torejar-li la seva escomesa
a cegues l’ha destarotat fins al punt de fer-li perdre els papers. Me n’he adonat
de seguida de la poca llevada de la seva acusació quan s’ha limitat a sermonejar-me
sobre la conveniència d’evitar que es faci un safareig indegut amb els meus costums
un xic cridaners i poc escaients per a un capellà. En ensumar-me, doncs, per la
suau allisada que m’ha clavat que de la missa no en sabia ni la meitat, he jugat
tan fort com he pogut assegurant-li que fer una partida de cartes amb una colla
d’amics és un pretext per guanyar-me la confiança de gent que tant se li’n dona
l’església i a la que difícilment podria acostar-m’hi de cap altra manera, que fent-me’n
col·lega. En definitiva: li he fet empassar que es tracta d’una estratègia pastoral
d’allò més catòlica, apostòlica i romana. Estava tan eufòric comprovant com es
quedava orsai a mida que li refregava l’embolada sota el nas, que reconec
haver-me passat de rosca quan li he engaltat que de vegades nostre senyor escriu
recte amb ratlles tortes. M’ha replicat, sense dissimular la seva mala baba i el
menyspreu més profund que sent per mi, que no em vulgui comparar amb Déu, ni en
broma. En resum: fet i debatut ha sigut una trobada que no obstant agrejava d’un
tros lluny ha acabat com el rosari de l’aurora gracies a que el seu bufaforats deu
ser curt de gambals i una mica borni. Per tant, mentre m’anava engrescant he
pensat que no valia la pena d’escarrassar-me a negar quelcom que, de fet, és de
domini públic. No me n’amago pas, ans al contrari, de que el vicari enrotllat de
Santa Creu està sempre disposat a xerrar, escoltar i avenir-se amb tothom que
vagi de cara. En qualsevol cas, el mig desengany d’avui em servirà d’escarment
i a partir d’ara aniré més amb peus de plom ja que les aparences no serien pas precisament
la part més esgalabrosa d’aquesta història dels dissabtes si se sàpigues tot. L’autèntic
problema es faria palès si algú gratés una mica més enllà de la crosta; aleshores
sí que podrien fer-me-les passar malament. Estic convençut que al poble ningú
en fa escarafalls, llevat de quatre rates de sagristia, perquè la faci petar
amb quatre ovelles esgarriades de la parròquia tot fent unes quantes partides de
botifarra per passar l’estona discretament, al Novetats, quan els dissabtes
està precisament ple de jovent que no se li veu el pèl gaire per missa però que
no en fa un castell de que el vicari alterni amb tothom, com si fos un més. No
obstant, tot s’ha de dir si no vull amagar res, hi ha un detall molt important que
ha passat desapercebut als aprenents d’espieta del pare carbasser, que sí podria
perjudicar-me de veritat: és un fet que jugar, tot i que no ens hi apostem res de
l’altre mon, m’atrau cada dia més fins al punt que m’agradaria guanyar sempre
encara que fos fent algun tripijoc. I que m’estic acostumant, diguem-ho tot d’una
vegada, a mamar més del que seria recomanable tant per a la meva salut com per
qui represento. Quan vaig començar a deixar-m’hi arrossegar a les vetllades del
dissabte potser sí que em veia com una mena de redemptor en acte de servei; però,
ben aviat va atrapar-me el cuc del vici i l’únic al·licient era “la partida” i
no pas “la conversa”. Jugar i sobretot guanyar m’excita tant que si un dissabte
no hi puc anar perquè m’ha sortit feina, estic que mossego de malhumorat. Volia
aprofitar el tràmit d’avui al bisbat per fer una mica de barrila amb ma
germaneta estimada, però precisament aquest matí resulta que li tocaven exàmens
al col·legi on fa de mestra. És tan formidable la confiança que la Teresa em té,
que les nostres per desgràcia escadusseres trobades sempre em reconforten i m’aixequen
la moral. En realitat, és l’única persona de les que em coneixen a fons que mai
ha posat en quarantena la meva honestedat i que sempre m’ha animat a servir
nostre senyor com m’hi senti més a gust. A qui sí que he enxampat a casa és al
meu cunyat, que no havia anat a treballar perquè cova una calipàndria d’aquelles
que et deixen fet un nyap. Veus, amb ell no és tan fàcil de compartir confidències
com amb ma germana, que no para de tibar-me la llengua per saber com em va tot;
en canvi, en Vicens sap donar la impressió
d’escoltar amb atenció tot el que li dic i quan fem una encaixada en arribar o
en acomiadar-nos trobo que em transmet epidèrmicament quelcom més que simples expressions.
El trobo un tipus característic que malgrat sembla que sempre està tan capficat
en els maldecaps dels seus clients - que segurament per aquesta dedicació
apassionada el deuen pagar bé -, que si no el coneguessis diries que quan tu li
expliques qualsevol tonteria de les teves, està despistat; però, és una falsa aparença:
l’avarícia de paraules me la compensa amb compliments i, sobretot, sabent parar
l’orella sense interrompre’m quan nota que necessito desfogar-me de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada