L’alcalde de Manresa, acompanyat d’una
delegació del consistori i del superior de la Cova, va anar a veure el papa
Francesc per convidar-lo a visitar la ciutat del Bages l’any 2022, amb motiu de
commemorar-se els 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola, l’inventor dels
exercicis espirituals que han donat renom mundial, entre d’altres coses esclar,
als jesuïtes. Doncs bé, tots els membres de la delegació manresana han hagut de
sotmetre's la quarantena obligatòria pels espanyols que tornen d’una estada a
l'estranger. Quina pena que no poguessin ajornar aquest viatge quinze dies! Si
haguessin esperat a fi de mes per anar a Roma, s’haurien estalviat la conya de
confinar-se catorze dies extres a casa.
I això és el que no entenc: que els que viatgen avui
hagin de passar la quarantena, per si de cas, i en canvi els estrangers que
vinguin per sant Joan i en dates posteriors – sembla que una primera tongada
d’onze mil alemanys ja tenen bitllet reservat pels avions que els portaran a la
seva segona residència balear –, se les podran campar per ses illes sense més
restriccions que portar morrió, rentar-se les mans i no acostar-se menys de
metre i mig a una altra persona. Jo em pregunto, en la meva ingenuïtat i
ignorància supina, ¿què haurà canviat en quan al risc de contagi en quinze
dies, perquè els controls sanitaris exhaustius d’ahir ja no siguin
imprescindibles demà? Ja sé que tant és dir com no dir a aquestes altures de la
pel·lícula, però, francament, ho trobo una mica absurd tot plegat, si se’m
permet l'expressió sense que ningú es molesti.
Com ho és també, d’absurd,
fins i tot de sarcàstic i un pèl temerari, com us plagui, que ja hi hagi gent
que faci plans per rebre el 2021 amb una copa de cava als dits i dotze grans de
raïm apunt d’empassar-se al compàs de les campanades, com s’ha fet tota la
vida, vaja, després d’una bona fartanera i de ballar fins que les hores petites
estiguin ben tocades i retocades. Mentre els “experts” ens van menjant el coco
amb l’espantall d’una revifalla del condemnat virus pels vols de Nadal, que es
tingui humor per preocupar-se del reveillon no deixa de ser curiós i de tenir
el seu morbo, sense cap intenció de fer demagògia barata, Déu me’n guard! Però,
és clar, la vida té de continuar malgrat tot, i com se solia dir en temps reculats
sobretot entre la burgesia: “a les penes, punyalades”. A pagès, més pràctics,
hi afegien: “i un bon got de vi”.
De fet, els del “gobierno”, que se les pensen totes
encara que a vegades no ho sembli, ja varen decretar un dol nacional per les
víctimes de la pandèmia – a la meva manera de veure, com ja vaig reflexionar en
el seu moment, un dol precipitat, extemporani i incomplert -, per tenir la
“feina feta” quan s’obrís la veda al turista nacional i tant de bo estranger
que salvi els mobles d’un sector econòmic a la desbandada. No quedaria gairebé
que coincidís l’obertura dels hotels, les discoteques, les barres dels bars i
la gresca de les properes revetlles, amb les banderes a mig pal en tots els
edificis oficials. Feina feta no fa destorb i almenys el personal podrà
esbravar-se després dels mesos de confinament obligatori per l'estat d'alarma,
tirant petards a dojo i aplegant-se les colles d'amics per trascolar junts unes
quantes cerveses, veient partits de futbol a tremuja en una accelerada agonia de
la lliga. La vida ha de continuar, esclar que sí, i per aquesta raó els
restauradors ja han començat a prendre nota de reserves per cap d’any. De fet,
ja fa anys que el reveillon té més requesta que la missa del gall. I, si per
cas, per tranquil·litzar la consciències dels escrupolosos, ja es muntarà una
"gran recapte d'aliments". La qüestió és que la vida no pari!
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada