Hi ha un lobby transversal
proper a l’actual monarca, que està fent hores extres per allunyar de la seva
imatge pública la caricatura grotesca en que va acabar convertint-se són pare,
més conegut com a rei emèrit. Aprofiten, aquesta nova versió dels “mosqueters
del rei”, tots els cercles d’opinió que tenen a l’abast per arruixar líquid
desinfectant i dissolvent sobre la capa de porqueria amb que l’anterior monarca
va empastifar-se tot solet el seu prestigi, mirant d’evitar que aquesta ferum
se li encomani a l’actual inquilí de la Zarzuela.
El mantra que prodiguen aquests “mosqueters” es
tracta d’una partitura ben apresa, quina melodia bàsica consisteix en repetir a
tord i a dret que la reputació de Felip VI, des que va heretar en pro-pietat la
corona – no ho oblideu, per l’abdicació forçosa d’un Joan Carles defenestrat
per la puta reial i unes quantes trompes d’elefants -, està més neta que una
patena perquè no li ha fet mandra de treure’s de sobre, en primer lloc, tota la
merda abocada pel marit de la seva germana, la infanta Cristina, fotent-te’ls a
tots dos fora de la menjadora familiar i retirant-los el ducat, i en segon
lloc, renegant públicament dels vicis i les misèries de són pare, tallant-li la
generosa moma a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat i renunciant, ell
personalment, a constar com hereu de cap deixa generada en base a negocis de
tràfec d’influències a gran escala.
Però, per molt que s’hi esforcin tots plegats en
l’operació “renove”, el cas és que la imatge del monarca no passa la prova del
cotó-fluix. Com va escriure una vegada el gran poeta John Donne: “Cap ésser
humà és una illa, complet en ell mateix; només som un fragment del continent,
una part del conjunt”. És a dir, el problema de la mala imatge de la monarquia
és en conjunt, no es pot simplificar atribuint-la al rei d’ara o al d’abans,
perquè el que grinyola de mala manera és tota la institució, i des de temps
reculats. Aquests dies del confinament vaig tenir ocasió de rescatar dels
prestatges de la meva biblioteca, alguns llibres que feia temps no tocava. Un
d’ells en foren les memòries d’aquella ovella negra de l’aristocràcia espanyola
més rància, en Jose-Luis de Vilallonga, quin pare, el marqués de Castellbell,
fou un dels palanganés del rei Alfons XIII. Entre d’altres xafarderies sobre
com s’ho muntaven aquella colla de paràsits “grandes de España”, fa referència
als interessos personals que tenia els borbons en l’extracció de fosfats i
d’altres minerals del Sàhara, els quals van costar la vida a milers de soldats
pipiolis, entre ells molts de catalans, enviats des de Madrid a l’escorxador de
la guerra del Rif. La manca de transparència, doncs, sobre l’origen de les
fortunes acumulades pels monarques i sobre les seves conductes privades poc
edificants no comencen i acaben amb el rei emèrit, sinó que venen de molt més
lluny i són tant o més escandaloses que les d’ara.
Per aquesta raó, per molt que Felip VI i els seus
cortesans hi posin els cinc sentits en semblar “d’una altra manera”, l’esforç
no serà creïble mentre amb la institució que representen no s’hi identifiqui
sense reserves el poble. I per aconseguir-ne l’adhesió caldrà més que un
simbòlic “rentat de cara” mentre no es plantegi l’autèntic pecat original: el
poble no pot sentir com a pròpia una institució que li ha estat imposada des de
dalt i que no ha pogut elegir. Ara que el rei ha començat una gira promocional
per tot el país, mirant de caure bé a la gent representant tots els papers de
l’auca que calguin, potser hauria de reflexionar que l’única manera de caure
realment bé seria aconsellant al govern de torn un referèndum perquè el poble
pugui decidir el model d’Estat. Potser la monarquia perdria bous i esquelles,
però no se sabrà mai si no es prova i vés a saber, potser el poble li compraria
el discurs si s’expliqués sense embuts i amb tota sinceritat.
Se m’acut que la millor prova de canvi de tarannà
seria que des de Palau mateix es desbloquegessin els candaus de la
inviolabilitat del rei, limitant-los exclusivament als actes com a cap d’Estat,
però desvinculant la protecció de totes les activitats particulars i, sobretot,
que siguin transparents els ingressos obtinguts superiors a l’assignació de la
casa reial, sotmetent-se voluntàriament al control sigui del parlament o del
Tribunal de Comptes. Com que el rei no prendrà mai aquesta iniciativa, tant es
dir com no dir, com conclouria en Pla. El que sí no té volta de fulla és que
queda tanta bugada per rentar sota els llits o dintre dels armaris de la
monarquia, que no li envejo pas la feina als “mosqueters” del rei entestats a
salvar els mobles fent petits retocs a la façana.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada