MAIG DEL 1967
Dijous, 3.-
El que em temia que passés, ja ha passat.
Després de la reunió amb la gent arrossegada al Centre després de moure’s la meva
parella de socis, m’ha quedat clar que m’estic deixant atrapar en una teranyina
que no enjovo, de la qual em serà molt difícil desenredar-me’n. Avui hi ha
assistit encara més gent novella, desconeguda per part meva perquè no en recordo
cap que hagués posat mai els peus a la parròquia; no em puc queixar puix de que
vingués gent és del que es tractava, Després de tocar unes quantes tecles, hem
arribat a l’assumpte de can Morell i de seguida aquells dos han desviat l’aigua
cap al seu molí; la qual cosa vol dir que els deu convenir molt ficar-hi el nas
a la filatura, a jutjar per com aprofiten, per alguna raó que de moment se
m’escapa, tots els forats per encastar-hi la banya. En Climent té una manera
d’expressar-se que fa versemblant tot allò de que parla, a l’ensems que no s’arronsa
i encén la flamarada, si cal abusant de fer insinuacions temeràries en la direcció
que li convé bufi el vent i removent els sentiments que porten a la panxa, els
que se l’escolten embadalits. Si posar-se l’auditori a la butxaca a la primera de
canvi determina si es té o no fusta de líder, no hi ha cap dubte que a ell li sobren
mèrits per ser-ho de carrer. És possible que jo me’l miri de cua d’ull, precisament
perquè en certa manera voldria assemblar-m’hi i com que, amb tota franquesa, en
qüestió de pelica no li arribo ni a la sola de la sabata, no me’n puc estar d’envejar-lo.
Sense expressar-ho amb tanta confiança, l’altre dia li vaig mig insinuar a la
Juana aquesta sensació de gelosia, i la seva rèplica em va deixar clavat: - “és que vostè, mossèn, rumia massa el que
diu i com ho diu, i per guanyar-se la gent se li ha de parlar amb el cor a la
mà, no garbellant tres hores les paraules i els gestos perquè ningú es matxuqui”. A veure si al final, aquesta mosqueta
morta també em voldrà donar lliçons. El que em fot, però, es haver d’admetre
encara que només sigui en aquest diari tan personal, que hi toca més del que es
pensa quan em critica. En el fons, és tal com diu. Amb el Crist tan carismàtic
del sermó de la muntanya, decididament s’hi assembla més a en Climent que no pas
jo. S’ha posat a votació la proposta presentada per la Juana en el sentit de
fer una escampada d’octavetes signades pel Centre, donant suport als acomiadats.
Suposo que s’ha votat per respectar les formes de cara a la galeria, ja que
tots els assistents li han fet costat per majoria aclaparadora. Jo he estat l’únic
que s’ha abstingut d’aixecar el braç però ni ho han tingut en compte, sigui perquè
donen per descomptada la meva benedicció incondicional a tot el que proposa en Climent
o perquè, senzillament, en passen del que jo pensi.
Dimarts, 8.-
M’he topat casualment amb en Climent
pel carrer i m’ha semblat que s’ha fet gran en pocs dies. Cada cop és més
evident que la cordialitat i complicitat que ens havíem tingut temps enrere,
avui està condicionada pels seus constants rampells, que em saben tant de greu que
temo precipitar-me i endegar-ho tot a rodar si el forço a tenir una xerradeta i
li trenco sense voler uns quants plats bonics. Al màxim que m’he arriscat ha
sigut a convidar-lo dissabte vinent per tenir l’oportunitat d’enraonar una mica
i mirar d’aclarir les coses entre nosaltres. En contra del que m’esperava, li
ha semblat bé que ens trobéssim per dinar, però advertint-me que a partir d’ara
pagaríem sempre les consumicions a mitges, quina tonteria!, com si volgués donar-me
a entendre que fins i tot en mínims detalls com aquests el bon rotllo s’havia
fet aiguapoll i que passava d’anar de quedar en deute amb mi, per res. No obstant aquesta sortida d’emblanquinador, mira per on haver
quedat m’ha desentelat un dia que, després dels gripaus que m’he hagut
d’empassar darrerament es presentava bastant enterbolit. El bon humor em devia
traspuar a la cara, perquè només d’entrar a l’hospital, sor Balbina m’ha rebut amb
un inusual bon dia: - “Mossèn; avui se
li nota que estem en ple mes de Maria”. Perquè aquesta monja, sorruda com ella
sola, gosés tirar-me una floreta, és que realment la meva ganya feia goig. També
en Baldiri s’ha adonat de la meva bona lluna i en passar-me la llista dels malalts
que volien que el capellà entres a veure’ls, m’ha correspost amb un somriure
d’orella a orella. Entre els nous ingressos m’hi he trobat altre cop la Neus, de
manera que ha sigut la primera visita que he fet. Aquesta vegada l’han aparcada
en una habitació doble, però de moment el llit del costat està lliure. I el que
hi estarà, em sembla, almenys mentre les monges puguin tenir-la dissimulada
discretament. En veure’m, he notat que no pensava amb mi i la seva reacció ha sigut
la d’arronsar-se sota la roba com una cuca. Li estava fent companyia una dona
de mitja edat, que se m’ha presentat com sa tia, sense donar-me més explicacions.
La fisonomia de la Neus, comparada amb la de la darrera vegada que ens havíem vist,
l’he trobat demacrada i els dits de les mans els tenia com engarrotats prement
el llençol amb la fal·lera de qui busca protegir-se d’un perill imaginari però
imminent i m’han fet l’efecte de ser tan transparents, que se’ls hi podien comptar
els ossos sota la pell. El fet d’esgarrapar la roba, m’ha fet molta malastrugança
perquè m’ha recordat quelcom que sempre deia ma mare sobre que tenien mala peça
al teler els malalts que tibaven cap amunt la gira dels llençols. – “Què t’ha passat? - li he preguntat. – “Una
recaiguda” – m’ha contestat en
veu quasi imperceptible. Sort que la presumpta tia ha sigut més explicita, tot
fent ganyotes: - “Va tornar a la feina
sense estar ben refeta, i ara li han trobat una taca al pulmó. Estem ben
apanyats amb la princesa!” He llegit als ulls de la Neus un esgarip d’autèntica
basarda, i en adonar-se que jo em frisava per fer més preguntes, ha aclucat les
parpelles com si se li cloguessin totes soles potser per efectes de la
medicació. He sortit de l’habitació de puntetes fent un gest imprecís d’excusa amb
les mans i he anat en busca de sor Balbina per saber-ne del què passava, aprofitant
que abans las monja estava tant de bones. M’ha explicat que la noia va ingressar
ahir d’urgència amb una pèrdua de sang molt forta a la part de baix i, pel que he
entès, li han trobat una llúpia a la matriu. – “Però si sa tia m’acaba de dir que té no sé què al pulmó” - he protestat amb estupefacte. Sor
Balbina, fent que no amb el cap m’ha desenganyat, sense contemplacions: - “És que la malalta no ha volgut que diguéssim
la veritat a ningú; no entenc per què, si al final s’acabarà sabent-se igual
que es tracta d’un càncer. I pel que fa a aquesta donota que l’acompanya, no
sabem del cert qui és ni què hi pinta, però de tia res de res. De totes maneres
sigui qui sigui, ara importa poc: almenys la pobreta té algú que se’n cuidarà,
de moment”. La inesperada notícia m’ha colpit. A la Neus me l’he estimat prou com
perquè m’hagi afectat que la vida se li hagués entregirat de mala manera. He
tornat a l’habitació i en acostar-me a la porta m’ha barrat el pas la suposada
tia indicant-me amb una senya que la malalta s’havia endormiscat. Segons el que
m’ha descabdellat es veu que ha passat molt mala nit, i encara que de matinada li
han donat un calmant, ha tardat més del compte a fer-li efecte. Aleshores ha
aprofitat, potser intuint el meu reguard, per presentar-se com la tia Amada, aclarint-me
que malgrat amb la Neus només siguin cosines llunyanes per part de mare, ella sempre
li ha dit tia perquè quan ha tingut contrarietats és de l’única que se n’ha pogut
refiar. Molt més que de sa pròpia mare, amb la qual no es parla des de fa anys.
– “De fet podríem dir que sóc la seua única
família – s’ha esplaiat -, però si li
empitjora la malaltia no podré fer-me’n càrrec, mossèn. És una xicota que no ha
fet sort a la vida i jo, la veritat, malgrat me l’estimi com una filla ara estic
feta un embolic. Una cosa es que me l’emporti a casa uns dies per refer-se o amagar-la
de la circulació uns dies, i una altra
de molt diferent que se’ns hi emperpali per sempre més, sobretot si té macats els
pulmons, doncs tinc home i un nen petit”. Abans d’anar-me’n de l’hospital
he tornat a entrar a l’habitació, sorprenent aquesta vegada la Neus asseguda al
llit amb les cames encongides, abraçant-se-les amb els braços estirats, tot recolzant
el cap sobre els genolls. Estava sola i m’ha semblat que havia plorat. Pensava
que no s’havia adonat de la meva presència, però quan he estat a dues passes del
llit se m’ha adreçat sense canviar de postura: - “Sabia que tornaries, mossèn. Per això li he dit a ma tia que m’havia
vingut son, perquè aprofités per anar-se’n a dinar”. En tombar una mica la cara
me l’he pogut mirar bé i li he notat una gran clapa de pena encastada a la pell,
i que els ulls no podien dissimular el rastre de llàgrimes recents. – “No tinc res als pulmons, Josep” - m’ha
confessat de raig, com si fes un esforç per sincerar-se. Però, en adonar-se que
jo assentia amb el cap, ha continuat una mica decebuda: -“Ja t’ho han xerrat, oi? Doncs sí: tinc un tumor potser dolent que se’m
devia remoure quan aquella mala bèstia em va regirar els budells amb allò de l’avortament,
i ara m’està rossegant els per dintre com un gos rabiós. M’han dit que em buidaran
la matriu i si no s’ha escampat faran net del tot, però pressento que aquest
mal dolent se m’ha arrapat massa. Aquesta mena de gossos sempre he sentit a dir
que no te’l sens acostar però que quan et donen la primera queixalada ja has begut
oli.” Ha fet una pausa, mirant-me fixament abans d’esclatar en un plor descontrolat,
que no ha pogut reprimir: - “Em moriré,
Josep, i estic escagarrinada!” M’he assegut a la capçalera, i per primer cop
en molt de temps no he experimentat cap voluptuositat en fregar-li la pell, i l’he
abraçada estretament fins notar les seues llàgrimes escapant-se-li per la galta.
Si no s’han barrejat amb les meues, és perquè el meu subconscient estava pendent
de que la porta no s’obrís de cop i ens enxampessin en una situació compromesa,
difícil d’explicar i sobretot de comprendre. En moments tan càlids i tendres com
aquests, m’esglaia que pugui transformar-me en segons en un ésser fred, calculador
i quasi insensible. En recobrar-me de l’emoció li he assegurat que estava en bones
mans i que confies que tot acabaria bé, que jo estaria a prop per si li feia
falta. En ensopegar-me-la quan ja me n’anava, sor Balbina ha intentat animar-me
amb certa calidesa, i per un instant he temut si la monja havia endevinat que les
meves visites i atencions amb la Neus, sobrepassaven les meves obligacions com
a capellà de l’hospital envers d’una malalta: - “Un núvol enterboleix el sol que l’il·luminava la cara fa una estoneta.
És per culpa de la mossa del bar, oi? No es preocupi, mossèn; que el doctor
Fina, farà tot el que pugui. Hi té les mans trencades operant casos semblants.
Però jo, que també tinc la meva experiència, després de tants anys de voltar al
seu costat, sé que si troba mala peça al teler no és dels que allarga per força
el curs de la vida, ni deixa patir”. Carall! Aquestes monges tenen maneres
molt curioses i primitives d’animar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada