Dissabte, 17.-
He complert. Ahir vaig veure’m amb
aquella mala bruixa de la senyora Rita; no es mereix un altre tracte després d’haver
suportat les seves prepotents pretensions i la mala baba. De primer, vam
divagar sobre el canvi espectacular en el comportament de la Margot i mira per
on he sabut de rebot que el distanciament amb l’Anna Maria ve d’ençà que aquesta
s’ha posat a festejar amb el fill gran dels Morell, que són els fabricants que
des de fa tres generacions donen feina i vida a mig poble, mercès a una filatura
familiar de renom i referència de tota la indústria tèxtil del país. Em penso
que a la senyora Rita també li hagués fet el pes pescar per gendre aquell noi
que, evidentment, és un dels millors partits de la comarca i potser fins i tot
de la província. Qui sap si sota la influència d’un desengany tan sensible no pogué
estalviar-se un comentari agre i força enverinat, com qui no vol la cosa però de
la que no se’n sap estar, sobre com s’havia tornat d’entonada l’amiga que fins
feia quatre dies era carn i ungla amb sa filla: - “almenys que festegi amb l’hereu
dels Morell ha servit perquè s’allargui la faldilla i no vagi tan espitregada d’escot,
ensenyant l’abans d’ahir per dalt i per baix”. Quan vaig acabar-me el cafè que ens va servir una minyona que devia
ser l’últim exemplar de raspa impecablement uniformada amb davantal i còfia, la
senyora Rita em va demanar que li digués a què obeïa en realitat la meva visita,
ja que no s’empassava que només fos de cortesia. Com hi ha món! És ben bé que aquesta
dona es porta l’oli i deu ser veritat que és d’aquelles persones que ensumen els
coixos bo i asseguts. No he dissimulat, capcot perquè m’havia agafat amb la
defensa baixa, que efectivament el motiu per anar-la a saludar no era només per
parlar dels progressos de sa filla en els estudis, que també, sinó més aviat com
a vicari de la parròquia per intercedir en favor d’una llogatera dels seus
pisos de la plaça del gra. Ara pla quina una que li he dit! Ja no m’ha deixat
continuar, assegurant-me que si m’havia donat corda fins llavors, era perquè tenia
curiositat per saber fins quan allargaria la comèdia i tindria la barra
d’amagar-li l’ou. La mala maror, segons he entès, es devia a que el seu procurador
ja l’havia previnguda de la raó per la qual la llogatera no li pagava els rebuts:
que el vicari li’n vindria a donar explicacions. M’he quedat de pedra en sentir-li
aquesta mitja veritat, no sabent quina cara posar-hi. Però sense compadir-se’n
del meu atabalament momentani, ans al contrari, ha aprofitat el meu desconcert per
amorrar-me la moral assegurant que gentussa com la llogatera i tota la seva
parentela no són de fiar i que jo m’havia deixat entabanar com un passerell per
ploramiques professionals. Segons la senyora Rita, l’home de la llogatera es poleix
a la taverna el jornal que cobra quan treballa, que no és sovint, afegint amb
tot el retintin del que fou capaç, que la meva protegida era una donota que rebia
d’amagat a casa visites d’altres homes. “De
manera que vostè mateix, vagi fent el gamarús!” – me l’ha engaltada. A més a
més, m’ha assabentat que tenen un germà o un cunyat a la presó purgant haver-li
esberlat a algú la closca d’una ganivetada. Total: que gent com aquesta d’ella,
que es veu es considera una santa, no en podien esperar ni aigua. Li he intentat
fer pena i tocar-li la fibla sensible remarcant que en aquell drama domèstic les
més perjudicades són unes pobres criatures que no en tenen cap culpa de com siguin
els pares. M’ha estroncat els arguments replicant que les conferencies de sant
Vicenç de Paül - que ella naturalment manifasseja al poble com si en fos la mestressa
-, ja se n’ocuparan d’allotjar-los a Casa Caritat, si cal. En veure que no em
donava per vençut i que insistia en el meu paper d’advocat dels pobres, s’ha alçat
de la cadira tota tibada i prenent-me pel braç m’ha acompanyat fins a la porta,
sense perdre el fals encant dels fariseus perdonavides, aprofitant el recorregut
per trinxar-me la poca moral que em quedava intacta: - “no s’amoïni més per aquest
assumpte, mossèn, que el senyor rector ja n’està al corrent i li dirà el que li
hagi de dir perquè no s’hi torni a lluir fent el ruc, deixant-se arremangar la
camisa per una gata maula. No es pot ser tan babau mossèn, que vostè ja té edat
per ser més espavilat”. O sigui
que amb bones paraules m’ha fotut la porta pels morros deixant-me com un parrac.
En arribar a casa amb la bilis xarbotejada, li he explicat a tia Berta l’enganxada
amb pèls i senyals que acabava de tenir amb la seva recomanada, demanant-li de
passada explicacions i descarregant en ella el meu mal humor en preguntar-li, no
gaire amablement, de què coi coneixia a la diantre de llogatera, tenint en compte
que me la va encolomar com si es tractés de fer una obra de misericòrdia, tant
sí com no. Però ara que ja la tenim ben armada m’ha semblat que tirava pilotes enfora
espantada per les repercussions inesperades aclarint-me, quan ja no té remei, que
la coneixença amb aquella dona fou purament fortuïta, en coincidir totes dues un
parell de vegades a la lleteria i fer-li llàstima les criatures que duia perquè
eren tan escarransides com maques i la dona, en saber que parlava era amb la
majordoma del rector del poble li va explicar totes les seves penes. Això sí, no
s’empassa les insinuacions de la senyora Rita sobre la decència de la seva llogatera,
fent-la passar per una perduda; ben al contrari, m’assegura que sempre que hi
ha parlat l’ha trobat neta i endreçada i a les criatures molt correctes i fent
goig. Ha afegit un detall que m’ha fet gran efecte: que se li notava a la
llogatera d’una hora lluny que es tractava d’una d’aquelles pobres vergonyants
que tia Berta sempre ha catalogat com persones que abans de parar la mà es voldrien
fondre en un racó de casa. A qui m’he de creure, doncs? La senyora Rita m’empastifa
aquella dona com una puta i la tia Berta tot i conèixer-la només de resquitllada,
me la defensa quasi com una verge i màrtir. Ja és ben complicada la gent que, com
la senyora Rita, fan bona aquella vella dita que tant em repetia ma mare, que
no sé de quina pàgina viscuda l’havia manllevat: “els rics quant més rics,
més guits”. D’altra banda, ara m’adono que en referir-nos a la llogatera, parlem
d’una persona de la qual tant jo com tia Berta en desconeixem fins i tot el
nom. Al punt que s’ha arribat en aquesta qüestió no he tingut més remei que treure
el tema a col·lació a mossèn Joan a l’hora de sopar, per si de cas li xiulaven
les orelles no l’agafessin desprevingut i li vingués un cobriment de cor. Li he
repetit fil per randa la conversa que he tingut amb la senyora Rita aquesta tarda
i ja he notat de seguida que no l’havia encertat sent-li franc i noble. M’ha sortit
amb una cavil·lació rebuscada de les seues, la qual tanmateix després de rumiar-me-la,
no puc pas deixar de reconèixer que és bastant entenimentada encara que em
trenqui uns quants plats bonics: - “Josep, has de tocar de peus a terra sempre i
tenir clar, quan hagis de prendre alguna decisió, qui són els teus amics. Els
que hem patit la guerra sabem de sobres que en aquest món de mones qui no té un
all té una ceba, i que per molt que ens omplim la boca de paraules com pau, justícia
i perdó, cadascú les entén com vol, depenent la majoria de vegades des de quin bàndol es diuen o s’escolten.
De ben segur que trobaràs més d’un savi que et voldrà convèncer que alguns destrets
perversos els inspira el dimoni i, vés a saber, si fins i tot són conseqüència
del pecat original. Però, al meu parer, la veritat és molt més natural: a la vida
és fa inevitable, fill meu, escollir a quin bàndol vols fer costat, t’agradi o
no. Els que volen nedar entre dues aigües, sense decantar-se mai a favor de ningú
mentre s’omplen la boca amb paraules tan rodones com neutralitat i equidistància,
a la llarga només aconsegueixen que se’ls escridassi, apedregui o foragiti des
de totes dues bandes, i que si se’n fan la pell en la seva croada d’intentar quedar
bé amb la vianda al plat, les seves despulles el més segur és que es podreixin a
la intempèrie en terra de ningú, perquè a fi de comptes els que no es volen
mullar mai no tenen ningú per enterrar-los o perquè els resi un parenostre damunt
la tomba”. S’ha quedat mirant-me
fixament una estona mentre em sostenia la mà i me l’estrenyia, en un dels seus
rampells característics del sentimentalisme carrincló, que prodiga a dojo quan
es posa transcendent intentant disfressar la seva indiferència habitual amb una
envernissada de tendresa, que no dic que no pretengui ser sincera i franca, però
que per desgràcia se li veu massa el llautó perquè sigui creible. – “Em comprens oi, què et vull dir?” – m’ha escorcollat el pensament
insistentment per, a continuació, clavar-me el mastegot que em faltava per convencem
de fer la farina blana: - “La senyora Rita
i el seu marit ens han afavorit sempre i gràcies a ells tenim bancs nous a
l’església, entre d’altres necessitats que ens han proveït generosament. Són
bons cristians i, sobretot, han estat sempre dels nostres. No oblidis com n’és
a la vida d’important saber de quina part està el teu veí o aquell en general amb
qui t’has d’entendre quasi cada dia per negocis, per passar l’estona o pel que
sigui. Per tant, no podem correspondre la seva bondat posant en quarantena la seva
paraula. Ni molt menys volent donar-los lliçons sobre com han de vetllar pels seus
interessos”. Missatge rebut! Però què li dic a la pobra llogatera que va
recórrer a mi en busca d’ajuda? Això sí que és una vertadera merda. Me’n vaig a
dormir amb diarrea mental després de fer un glop llarg de la botella de conyac
que no he tingut més remei que tancar amb clau a la maleta, perquè no me la confisqui
tia Berta quan de tant en tant passa la mà pels calaixos i dessota el matalàs per
veure què hi troba pensant que em mamo el dit. Des que no surto amb en Llorenç
no bec tant perquè evidentment no puc entrar al bar tot sol i demanar que em
posin un quinto o un raig, com si fos un parroquià normal doncs, evidentment,
no ho sóc pas. Mossèn Joan només em permet un didal de ratafia els dies de
precepte o quan celebrem quelcom d’especial. Però de vegades com avui, necessito
un trago més fort per recuperar-me. Germaneta demà t’escriuré, t’ho prometo.
Dimarts, 20.-
He pres la decisió, mentre escrivia
a la Teresa, de proposar a mossèn Joan que em deixi engegar un Centre Obrer com
si fos una branca del Casal parroquial, fent cas d’en Climent que fa temps em ve
al darrera donant-me la tabarra amb la cançó enfadosa que al poble hi faria
falta un equipament públic – i quin millor que un local parroquial, oi? -, on
els treballadors es poguessin reunir per socialitzar, fer activitats lúdiques de
tota mena i, sobretot, “discutir la jugada”, com ell diu: - “Mossèn – em tempta cada
dos per tres -, no li agradaria que la
parròquia aixoplugués uns quants joves del poble que van una mica perduts i són
bastant esquerps a l’hora d’anar a missa?” Si busqués la manera de franqueja’ls-hi les portes de la rectoria,
m’assegurava que ficar-me’ls a la butxaca seria com bufar i fer ampolles: - “Pensi
amb el tanto que s’apuntaria, mossèn. Segur que fins i tot el bisbe li posaria
una medalla quan veies els resultats que aconseguiria fent-se’ls seus”. De fet no calia pas que m’encebés gaire
amb llagoteries, ja que sempre he tingut la fal·lera d’encapçalar alguna iniciativa
pastoral que, a part de fer-m’hi sentir de gust, hem fes guanyar galons al bisbat
i de rebot em servís per passar la mà per la cara al tibat, antipàtic i desdenyós
de mossèn Juli. A més a més, considerant que sense la col·laboració d’en
Climent ho tinc pelut per arriar un projecte tan ambiciós, potser ara que està
força tocat amb això del seu pare sigui el millor moment d’ensopir-lo i engrescar-lo
perquè donant-me suport es distregui i realitzi les seves idees. Havent dinat,
li he comentat de puntetes la pensada a mossèn Joan, per temptejar-li la
sonada. Per tota resposta m’ha mirat amb aquells ullets de tita que s’empesca
quan vol jugar al gat i la rata amb mi, com volent dir: “ja n’estàs segur de la bestiesa que dius?” I a continuació, impostant un dels seus gestos imprecisos entre la
santa resignació cristiana i la murrieria d’un tafur, dictar les seves condicions
a canvi del seu consentiment: - “fes el que vulguis, però no em facis torbar,
que tinc pressa. I mira’t amb lupa qui deixes posar els peus a la rectoria, si
no vols que tinguem un sarau dels grossos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada