Dimarts, 10.-
Aquesta setmana santa no puc pas
dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que l’envolta, ja que no es tracta
només de dir missa sinó que la litúrgia et distancia radicalment de la carrincloneria
de la resta de l’any: i des de rentar peus als pobres fins a bastir monuments,
organitzar la processo de la sang, el sermó de les set paraules o emmordassar les
campanes segrestant el seu dringar alegre i solemne pel toc enrogallat de la matraca,
tot resulta una novetat. Fins i tot la simbòlica matança de jueus durant l’ofici
de tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat. En canvi, el costum de
visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous
sant fins al dissabte de glòria, a santa Creu, com suposo que també passa a
altres indrets, s’ha convertit més que en una devoció en un acte social que serveix
de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar entre
passejada i passejada, per fer-se veure dels que interessa que els vegin. Anant
de l’església parroquial a les capelles dels frares, de l’hospital, o de les germanetes
dels pobres, se’n poden trobar al poble un fotimer d’amics i coneguts per saludar.
I és que realment, si hom no participa en alguns dels actes religiosos, no queda
gaire repertori per passar l’estona dijous i divendres sants, ja que tanquen o
fan tancar en senyal de dol per la mort del fill de Déu la majoria de bars i
llocs d’esbarjo, inclosos cines, teatres i camps de futbol, per força més que
no pas en senyal de respecte, n’estic convençut. La mestressa de l’Ocell de Foc
va provar només una vegada de passar-se de llesta, mantenint discretament l’activitat
del local deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores, s’hi va
presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar, i segons que
em va explicar la Neus, no va sortir-los més cara la desobediència perquè entre
la clientela enxampada, com aquell que diu en calçotets, hi havia l’hereu Morell,
i els tricornis van preferir no fer massa mullader. No li van quedar, però, a la
mestressa ganes de fer-se l’espavilada mai més; encara que tant se li’n fotia a
la clientela, temporalment desatesa al poble de les seves urgències de vergueta,
ja que, també segons em xerrava la Neus, els més necessitats podien anar a escampar
la boira a la capital, on sembla que no es mira tan prim com en un poble petit en
qüestions de moral. Enguany, en el lavatori de peus a dotze pobres s’han substituït
per primera vegada els vells de l’asil per una dotzena de marrecs de l’escola parroquial.
No hi ha dubte que de pobres en són igual o potser molt més i tot, però mirant-ho
des d’una altra perspectiva: a la canalla li queda bastant de camí per córrer i
no està a les acaballes, com els vells escanyolits i acollonits que les monges arrossegaven
a fer el numeret, i encara tenien d’estar contents com si els fessin un favor.
L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra
fou requisat a esquerra republicana, per encabir-hi el magatzem d’Auxili Social.
Els nois que hi fan classe no arriben a les dues dotzenes i a canvi de ensenya’ls-hi
de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir el planter d’escolans
de la parròquia. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça
expressament cada dia des ca l’Escolapi de debò, que els frares tenen obert al
Castellet. La diferència entre els alumnes
de l’un i de l’altre establiment rau en que els que van a l’escola parroquial són
fills de pelacanyes, que mai gosarien els “pares colapis” treure’ls a passejar les
tardes dels diumenges agafats de la maneta amb els fills de casa bona, matriculats
a l’internat. És a dir, en realitat l’escola parroquial n’és res més que la
torna benèfica del col·legi de pagament. Si alguna vegada un escolanet ha despuntat
molt en els estudis, els frares proposen als pares de la criatura beneficiar-se
d’una de les beques reservades per a fills de pagesos tronats de la comarca, els
quals en no tenir-ne prou al sarró per pagar la matrícula i la dispesa del Castellet,
s’avenen i no els amoïna gens a canvi d’una rebaixa en la factura, que uns bordegassos
acostumats a pencar de sol a sol des de ben jovenets facin de criats o fàmuls,
com se’ls hi diu al col·legi per maquillar la seva condició de criats dels alumnes
privilegiats que han nascut amb la flor al cul i no saben què és passar angunies
per pagar-se l’internat. De manera que els dotze nanos a qui mossèn Joan va rentar
els peus dijous el tenien ben acreditat i assumit el paper de pobre, i no els
hi va costar gota de representar-lo. No obstant això, si algun d’aquells vailets
hagués estat tan llepafils i reguitnós com en Climent, n’estic segur que faria morros
pels segles dels segles amén a la capellanada en general per aquella humiliació.
I és que en Climent em penso que rumia massa, i no ha après a conformar-se amb el
que té, per ser feliç. Mira per on vull oblidar-me’n i sempre acabo entrebancant-m’hi
per tot arreu.
Dijous, 12.-
Avui he tingut dues sorpreses interessants.
La primera, el comentari que mossèn Joan a l’hora de dinar ha fet sobre la
crisi que penja damunt la teulada de can Morell, assegurant que volen despatxar
un fotimer de gent. La noticia encara no ha transcendit, raó per la qual m’ha
demanat la màxima prudència i que només estigui a l’aguait, però sense badar boca,
ja que els amos de la filatura són també uns bons amics amb els quals estem amb
deute i, per tant, com que la parròquia els
hi deu molts de favors, si els podem donar un cop de mà ens han de trobar a punt
i disposats. Li he recordat que es dona la coincidència que demà inaugurarem el
Centre d’una vegada i que si la noticia que m’acabava de donar fos certa, seria
un bon tema de debat per encetar les sessions d’estudi de qüestions socials amb
un cas pràctic que, a més a més, ens toca de prop. No li ha fet cap gràcia el suggeriment
i no se n’ha amagat de manifestar-m’ho. La veritat és que si mai ha vist massa de
bon ull la meva iniciativa, ara que pot esclatar un conflicte laboral al poble,
li ha vingut tot de cop fred de peus. És com si tingués por de barrejar l’església
amb alguna de les activitats que ell titlla despectivament, de “martingales comunistes”.
Després de quasi set anys de fer-li de vicari, encara no ha arrelat entre nosaltres
dos l’esqueix de confiança suficient per almenys refiar-nos-en l’un de l’altre.
No sé per què, però em sembla que des del primer dia que ens vam conèixer ja no
li vaig fer el pes, i després del daltabaix de la Neus i de resoldre contra de
tot pronòstic tirar terra sobre tot aquell enredo a canvi de prometre-li no tornar-hi
mai més i d’avenir-me a que el pare carbasser em tallés els fogots, les nostres
relacions no van pas millorar sinó més avia al contrari. El fet que mai més n’hàgim
tornat a parlar del meu vergonyós embolic em palesa que la ferida es va tancar massa
de pressa i en fals. Més per la seva part que no pas per la meva, esclar. Però
reconec que li he d’agrair que aquella relliscada quedés entre nosaltres i que
tant al pare carbasser com a sa germana els hagués fet beure a galet amb vés a
saber quin broc d’excuses de conveniència. Naturalment, si hagués esbombat els detalls
de la meva tonteria encara avui la tia Berta en faria escudella. I no parlem de
mossèn Juli, que si algú li hagués bufat a l’orella el meu secret, hi hauria
sucat pa a cremadent. Malgrat sigui evident que entre el rector i jo hi ha una
diferència d’edat considerable, aquesta circumstància generacional per si sola no
justificaria la seva mania d’estar-me sempre a sobre com un padrastre que mai s’estimarà
un antenat com si fos algú de la seva pròpia sang, però que tampoc esbandirà de
casa. Vet aquí el que li deu passar pel cap a mossèn Joan, a la meva manera de
veure-ho: que malgrat n’estigui segur que la meva sang no té res a veure amb la
seva, llevat el color, ja s’ha acostumat a tenir-me a la vora, i encara que no
li agrada gens que li trenquin la girada no és dels que s’adapten fàcilment a
canviar de rutines. De fet, no és pas que no ens parlem o que la convivència diària
sigui tibada - nostre senyor me’n guardi ni d’insinuar-ho -, simplement passa que
la nostra relació personal no té suc ni bruc, s’ha quedat sense substància. Ens
comportem com gent civilitzada, perquè hem de viure plegats, però para de comptar.
No puc entendre, doncs, que després d’haver-me enxampat literalment cardant amb
la Neus, ni un sol cop s’hagi preocupat de saber com ho porto, de si me n’he refet
o no. I em sap greu que quan intento comentar-li algun tema d’actualitat,sigui
per donar-li conversa o perquè m’interessaria de veritat conèixer el seu parer per
allò de que quatre ulls hi veuen més que dos, ell es fa el desmenjat o se’m treu
de sobre amb un gest esquerp: - “creu-te’n el que vulguis”. Em fa
l’efecte que el seu cervell és com si s’hagués quedat atuït en algun racó del passat
i que tota la seva manera de ser i els seus sentiments estiguessin condicionats
per una mena de malson que li ha quedat d’ençà de la guerra, i del qual no s’ha
desvetllat del tot. Però, tanmateix, tem els canvis que sacsegen els esquemes del
món en que voluntàriament s’ha enretirat; per aquesta raó, crec que està disposat
a fer tot el que pugui per mantenir intacte el paisatge domèstic que l’envolta:
la seva germana, jo i els quatre amics de la seva quinta. I si el preu que ha
de pagar per mantenir aquesta bassa d’oli passa per empassar-se algun gripau o
per tirar terra a sobre d’escàndols com el meu amb la Neus, no den dubta gaire.
És molt gruixut el que diré: estic força convençut que no em pot veure ni en
pintura, però està disposat a fer-se totes les trampes al solitari que calgui
perquè, a pesar de tots els disgustos que li dono, no vulgui fer-me fora. L’altra
sorpresa que avui m’ha trasbalsat, ha tingut a veure amb la pallissa que li han
clavat al senyor Santiago. En fer la meva ronda per l’hospital, que des del toc
d’atenció de la bona Mare procuro no saltar-me-la ni un dia, en Baldiri, el
conserge que em posa al corrent de totes les sedasseries tan bon punt traspasso
la porta, m’ha picat l’ullet mentre m’assabentava que a la set, la mateixa habitació
que havia ocupat dies abans la Neus, hi havien ingressat des d’ahir “el bona peça”
del senyor Santiago. En veure que me l’escoltava com qui sent ploure, es degué
adonar que no parava atenció al retintin com descabdellava la informació. Allavonces
m’ha explicat que em parlava del pota ranc propietari de la botiga d’articles
d’esport que fa cantonada amb la plaça, un paio que camina sempre amb l’ajuda
d’una crossa i a qui també, sempre segons en Baldiri, se’l coneix per “Carlitus”,
perquè diuen que perd oli pels quatre costats. – “De veritat, mossèn, no ho sabia
que és del ram de l’aigua? - m’ha
preguntat com si li fes gràcia que vingués de l’hort. Doncs mira, us juro que no
en tenia ni idea. En determinats aspectes delicats del qui és qui de tots els
feligresos, ni el rector ni sa germana s’han esforçat gota per posar-me’n al
dia, després de tots els àpats que compartim, a vegades sense saber de què
parlar. No m’hagués anat malament una mica d’inventari sobre de quin peu calcen
o de quin ranquegen els parroquians més coneguts del poble. Sedasseries que m’aniria
molt bé de conèixer, si més no per a no ficar-me de peus a la galleda cada dos
per tres. Doncs vet-aquí que segons m’ha seguit alliçonant en Baldiri, sembla que
el nou dispeser de l’hospital des de jove havia fet tronar i ploure amb les seves
“rareses”. Inclús molts especulen si la seva coixeja li ve de naixement com ell
dóna a entendre quan algú li pregunta, o se’n va quedar d’ençà d’alguna estomacada
temps enrere per fer-li’n pagar alguna de les seves facècies d’invertit. I malgrat
ara ja està físicament força estantís, m’ha assegurat el pou de tafaneries d’en
Baldiri que encara no s’ha retirat de la circulació i fa de les seves reben visites
poc catòliques a la rebotiga. No se sap qui pot haver-li fet una cara nova
suara però els municipals sospiten que eren més d’un i que malgrat ell no en digui
ni fava, tot fa pensar que els ha reconegut perfectament però “no pensa anar-se’n
del bistec”, com diria en Climent des que el seu vocabulari s’ha tornat xaró. He
entrat a saludar-lo més aviat per curiositat que per altra cosa, però no m’ha
servit de gaire perquè portava el cap embenat i estava endormiscat. Una neboda
que li feia companyia m’ha agraït l’atenció i jo li he assegurat que tornaria a
passar quan el seu oncle estigués més refet de la patacada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada