EN EL VOCABULARI DELS ESCANYAPOBRES, DESTACA EL MOT “BENEFICIARI”. PER QUÈ?

            Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorre massa sovint la societat benpensant, no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes ni embolics; un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu final fos no ferir sensibilitats o no esverar el galliner. Però, malauradament, resulta que molts d’aquests primmirats amb el vocabulari, en el fons només pretenen no escaldar-se la llengua amb mots massa reescalfats, en alguns casos tirant a roents. En temps de la dictadura, dels obrers de tota la vida se’n deia “productors”; arrel de la crisi econòmica del 2008, els escanyapobres que van trinxar l’estat del benestar, posaren de moda el terme “retallades” per emmascarar els cops de destral, i avui en temps de subsidis a manta, dels que no tenen més remei que parar la mà per recollir quatre engrunes del pastís, se’ls anomena “beneficiaris”.

            Considerant que l’estat del benestar hauria de ser un dret indiscutible de les persones, em semblaria just que deixéssim de parlar de “beneficiaris” quan ens referim als que per sobreviure han de repenjar-se per pura necessitat dels serveis socials, perquè en cas contrari el que quedi de l’estat del benestar no acabi sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia. Quan es va encunyar això de l’estat del benestar, els promotors no pensaven en quelcom tan il·lús com retornar a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè, com del “més enllà” no se’n sap res de primera mà per part d’algú que hi hagi estat, sinó que pretenien la materialització del dret de tots els humans, pel sol fet de formar-ne part de la nòmina de persones, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense limitacions per edat, sexe o color de la pell, en quant a qualitat i eficàcia.

            És a dir: l’estat del benestar – en matèria de sanitat, educació, habitatge o treball -, no hauria de veure’s limitat ni condicionat pels recursos econòmics disponibles, sinó que gràcies a una honesta, justa i equitativa distribució de la renda, tothom hi tingués accés contribuint des de la fiscalitat en la despesa proporcionalment a les seves possibilitats, partint de la base que aquells que més tinguessin aportessin part del seu excés de riquesa perquè els pobres també poguessin sobreviure a les malalties, no estiguessin condemnats a vegetar entre la misèria i tinguessin assegurada una mort digna. L’administració hauria de foragitar, doncs, del seu llibre d’estil la paraula “beneficiari” perquè, a la meva manera de veure, confon un “dret” irrenunciable amb gairebé una “obra de caritat”, penjada sempre dels pressupostos generals.

            L’experiència dels darrers anys ha fet palès que no es tractava pas de comptables honestos ni competents aquells gestors públic que, amb l’excusa de quadrar els números públics, pretenien reduir la despesa social tant com fes falta perquè els panxacontents polítics de carrera, els funcionaris vitalicis i tota la trepa inclosa en el globus de l’establishment, que només malda per conservar el seu estatus personal peti qui peti. Ja em faig càrrec que si algú d’aquets botxins il·lustrats de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà gaire que el titlli d’escanyapobres; però, no tindrà cap més remei que posar-hi fulles, perquè això és a que es dediquen exactament, per acció o per omissió, els que cada dia van desmuntant impunement una peça més de l’escalextric de l’estat del benestar.

            Ara bé, sabeu què és el que em fa més fàstic de tot plegat? Doncs que aquests escanyapobres no estan disposats a renunciar ni a una sola molla de la seva estabilitat econòmica-social – incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories que usufructuen, a les quals s’hi arrapen perquè creuen realment que hi tenen dret, qui sap si fins i tot “per la gràcia de Déu” – emparen i justifiquen en la “sostenibilitat del sistema” la seva gasiveria en un abstracte i vergonyós “bé comú”. I em fan fàstic, perquè els pitjors escanyapobres són els polls reviscolats, com dirien els nostres avis, que es neguen a acceptar que no hi ha un “bé comú” més important o superior que procurar el benestar de les persones, perquè estan convençuts que si disminuïssin els que ho passen magre seria a costa d’escantonar els seus capricis i privilegis. Tanmateix, el gran sarcasme és que la societat del segle XXI encara es divideixi entre “beneficiaris” i “privilegiats”. Per aquesta raó tanta gent arriba a la conclusió que vivim en un món tan de merda que enmig d’una pandèmia, una guerra o una catàstrofe, mentre uns se’n fan la pell, d’altres s’hi fan la barba d’or especulant o traficant amb l’escassetat.  

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.