Dissabte, 14.-
No vull anar-me’n a dormir sense
deixar constància que el Centre ja no és cap entelèquia, sinó quelcom tan real
com una casa de pagès. La segona reunió ha anat com una seda: s’han presentat
disset nois i vuit noies. Tot un èxit, comparat amb dies enrere. En Climent i la Juana han dut la veu cantant
més que no pas jo mateix, que m’he hagut de conformar amb el paper de tanoca. Al
final, amb tota franquesa, el guió no està sortint tal com jo l’havia pensat,
però almenys la pel·lícula ja rutlla. S’ha fet una votació a mà alçada per escollir
responsables, comèdia que no calia perquè la Juana ho duia l’organigrama tot culmerdejat
des de casa seva: el Centre, encara rai, me’l deixaran presidir però ella em
controlarà de prop des de la secretaria, mentre que en Climent es reserva l’organització
a més d’encarregar-se de redactar el reglament intern. Jo ja en tenia un de rumiat
i mig embastat però no he gosat treure l’esborrany per no semblar esgarriacries;
ja que aquest parell se’ls veu tan engrescats, val més no trenca’ls-hi la girada
i posar-me’ls en contra. O sigui que, al capdavall, podríem dir que me n’he sortit
amb la meva encara que sigui a mitges, si no vull posar-me de mala lluna. Però malgrat
aquesta victòria agafada amb pinces, no les tinc totes. Alguns dels que han
vingut els tenia vistos per la parròquia però la majoria, francament, no sé pas
d’on han sortit. Ara bé, no penso pas preguntar. La mateixa Juana, si anéssim a
mirar, m’era una perfecta desconeguda, fins que l’altre dia en Climent me la va
presentar i ben bé que ens ha anat per desencallar el carro, malgrat tingui l’emprenyador
pressentiment que entre tots dos em porten a vendre o em fan el llit, per dir-ho
més clar. És cert que potser no sigui més que una sensació estúpida, alimentada
per un dels barrufets cagadubtes que porto dintre, o perquè ja venia amb la mosca
sota el nas des de l’hospital, on la bona Mare me n’ha fet una de l’alçada d’un
campanar, aprofitant que darrerament li solc dir amén a tot allò que em demana,
no perquè m’agradi sinó més aviat per desempallegar-me’n. Avui m’ha enredat demanant-me
que parlés amb el senyor Santiago, amb l’excusa que el notava abatut. L’he trobat
sol a l’habitació, incorporat de mig cos al llit, amb l’aparatós bandatge de la
cara que portava ahir, reduït a la meitat. No m’ha semblat tan pansit com deia
la monja, sobretot després de rebre’m amb un moc: - “I ara què coi més vol, vostè?”
M’ha deixat parat i no he sabut com continuar una visita que començava amb
tanta mala astrugància: si tractant-lo de vostè o engaltant-li un Carlitus a
seques, per veure si afluixava la mala llet. En aquestes, ha entrat d’una revolada
la gata maula de la bona Mare, que suposo parava l’orella darrera la porta per
intervenir quan més li convingués. Encarant-se al ferit – he comprés massa tard
que allí jo no hi pintava res més que fer de testaferro de la monja -, li ha engaltat
amb la mateixa espenta com si l’anés a mossegar: - “Ja es troba millor, oi? M’alegra
comprovar que després de les quatre paraules que hem tingut abans, s’hagi revifat
tan de pressa. Precisament he pregat a mossèn Josep que entrés a veure’l per
aixecar-li l’ànim, ja que semblava tan moix”. El pobre home més que impressió
d’alacaigut en donava d’emprenyat, sobretot quan li ha replicat apuntant-la amb
un dit tremolós: - “Miri senyora, he
manat a la meva neboda que demanés l’alta. Vull perdre’ls de vista d’una vegada
a tots! I no cal que em faci entrar més capellans ni monges per espiar-me. N’estic
fart de totes vosaltres, males bruixes!” En vistes que volaven baixos li he
indicat a la bona Mare, amb una eloqüent mirada, que escampés la boira de
l’habitació ja que es veia d’una hora lluny que el senyor Santiago i ella s’avenien
poc. Quan fent-se l’ofesa se n’ha enretirat del camp de batalla a pas de puça,
tota digna, tocada i posada, he tancat la porta després d’assegurar-me que no
s’hi quedava al darrera per xafardejar. En tornar arran de llit del malalt, he
assistit a la metamorfosi més sorprenent que mai havia observat en una persona.
En un segon, aquell senyor Santiago ufanós i arrogant de minuts abans, s’ha
convertit, suposo, en aquell Carlitus ploramiques i ensorrat anímicament de qui
me n’havia parlat en Baldiri, que de cop i volta em demanava perdó per l’escena
d’abans, buscant-me la mà per estimar-me-la com fa la canalla quan me la trobo
pel carrer. Entre sanglots, m’ha jurat i perjurat que les monges li han fet la
vida impossible des del primer moment que va ingressar a l’hospital, obligant sa
neboda a atendre-li totes les necessitats personals, perquè la gent d’infermeria
tenen prohibit d’acostar-se-li si no és per donar-li una medicina, controlar-li
les cures o netejar-lo. Cansat d’aguantar tantes vexacions s’ha queixat al metge
quan ha passat visita. Pocs minuts després de parlar-hi, ha aparegut la bona
Mare feta una fúria i fora de fogó, segurament després que el metge servil li
trametés la queixa del pacient, al qual me l’ha tractat de pervertit, viciós i
de no sé de quants fàstics més. Allavonces, sembla que la còlera acumulada al
pap del senyor Santiago ha rebentat i s’han dit de tot. Per aquesta raó, quan jo
he entrat a fer-li la visita s’ha pensat que venia a ventar-li una segona
esbroncada. Fins i tot m’ha confessat que la guàrdia civil se l’ha tret de
sobre, després d’escoltar la seva denuncia de la pallissa: - “Segur que te l’has ben guanyada,
per maricona”. I que l’han amenaçat amb buscar-li les pessigolles si no
ho deixa córrer. Per animar-lo, li he dit que almenys la família li fa costat,
referint-me a la seva neboda. Llavors, ha mogut el cap, desenganyant-me’n: - “La nena ve a veure’m per interès i
perquè ma germana li mana. Com que no
tinc fills, esperen amb candeletes que estiri la pota per arreplegar tot el que
deixi. No obstant això, sé que la nena m’avorreix i noto que li faig fàstic quan
m’ha de tocar per ajudar-me a moure’m. Aquests dies estem passant un bon calvari
tots dos alhora”. Li he assegurat que parlaré amb la monja i que tornaré a
veure’l un altre dia. - Com amic oi? - m’ha
dit, abans de acomiadar-nos. – “Per suposat”
– l’he mentit sense cap remordiment, procurant no donar-li la mà per por què
me l’estimés de nou, improvisant una mena de absolució a l’aire. La bona Mare m’esperava
fora com ja em imaginava, i de seguida m’ha donat a entendre que es frisava per
saber la meva opinió sobre el que he escoltat. Me n’he rentat les mans,
francament, com Ponç Pilat: - “Si se’n vol
anar a casa, no li posin traves. S’evitaran disgustos i tivantors innecessàries”.
La bona Mare m’ha agraït amb un somrís de rateta múrria el consell que
necessitava escoltar en boca d’un altre, per tranquil·litzar-se la mala consciència.
I tot seguit m’ha acompanyat fins a la sortida; una deferència que només dispensa
a comptades visites, si totes li ponen. És estrany; però, després de repassar
els darrers esdeveniments no tinc la sensació d’haver-li fallat a en Carlitus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada