Dijous, 9.-
S’acosta el final de curs i les
noies de l’institut m’atabalen fa dies recordant-me que els exàmens estan a la
cantonada, insinuant amb tota la barra del món que ja toca que els hi doni
“pistes” sobre quins temes de les meves assignatures els hi serà més profitós repassar.
Estan acostumades que cada any els hi avanci el temari “probable” de l’examen
final. No sé si faig bé rebaixant-me fins aquest punt, però és que tampoc em sentiria
a gust si aquesta patuleia que no ha vist el món més enllà de per un forat, haguessin
de repetir curs per culpa d’un suspens en religió o en llatí, que francament igual
com pensen molts d’ells jo tampoc sé si els ajudarà a treure’s les castanyes del
foc, quan la vida els ensenyi a viure. Si ho sabés el pare carbasser què faig,
com de moltes altres coses que li amago, em faria excomunicar o quelcom pitjor.
Però a mi el que m’interessa és mantenir el bon rotllo a classe i que no em
facin la vida impossible. Per recomana’ls-hi que repassin uns temes concrets no
crec que el planeta peti, ni que jo em mereixi cremar per tota l’eternitat a
les calderes d’en Pere Botero. Aquest és, doncs, el preu que novament acabaré pagant
demà perquè les meves estiracordetes em deixin en pau. Tots prendran bona nota
de les meves “recomanacions”, espero que estalviant-me cap comentari sarcàstic o,
com l’any passat, d’alguna ganyota de complicitat que se li va escapar a una de
les més ganàpies. Si tots els problemes de la humanitat fossin tan senzills de
resoldre! El que em preocupa, ara com ara, de veritat, més que no pas facilitar-los
l’aprovat als meus alumnes de l’institut, és que tinc la mala nassada que m’agafaré
els dits amb aquesta mena de denuncia que la Juana m’ha portat a signar com a president del
Centre: un autèntic escrit de descàrrec per afegir a la reclamació en tota regla
de l’expedient de crisi que ha presentat la direcció de can Morell. La paia me
l’ha deixat damunt la taula i sense gaires explicacions ha posat el dit allà on
havia de signar. M’he pres el temps necessari per repassar-me’l, sobretot després
d’haver-li hagut d’aguantar que em renyés i tot, per la meua romanceria: - “Mossèn, que no es pot canviar ni una coma,
perquè és un text consensuat entre tots.” Per a no discutir he fet veure
que no la sentia, prosseguint la lectura posant-hi més pa que formatge per
fer-la gabiejar i per fer-me passar el picapunt. Després he signat, quin remei!
Però li he tornat els papers, recalcant que tenia el pressentiment que aquesta
signatura em portaria molts de disgustos. M’ha contestat, fent conya, que en cas
que fos així, tindré cua a la presó d’amics que em portaran tabac. Marededéu
com m’he embolicat per res!
Divendres, 9.-
Dilluns operen la Neus. L ’he trobat més passada
que l’altre dia. Està tan desanimada que el nas i els pòmuls se li han perfilat
de mala manera, i una mena d’esprimatxament poc natural l’està consumint. La
tia postissa estava asseguda a un racó de l’habitació i en veure’m m’ha fet senyes
que volia dir-me alguna cosa. Amb la
Neus a penes hi he parlat perquè estava molt ensopida, a causa
dels calmants que li donen. La tia Amada m’ha dit que estava molt malalta i que
el metge li ha explicat per sobre del mal que des podia morir de veritat, i com
que potser no se’n sortirà em pregunto si qui sap no és el moment d’avisar sa
mare, encara que estiguin renyides i que la Neus no en vulgui ni sentir a parlar. – “Què li sembla a vostè, mossèn?” –
m’ha insistit, tota neguitosa. Li he donat la raó: si està tan malament com
diuen se li hauria de fer saber a sa mare, deixant de banda tot el què es puguin
haver tingut en el passat. Llavors m’ha assegurat que se’n cuidarà, però que el
problema el tindrem si no en vol saber res. Jo no sé quina fou la causa de les
desavinences que les van distanciar, ja que durant la nostra relació mai em va parlar
de la família, inclosa l’existència d’aquesta tia rara, la qual també espero
que estigui al llimbs respecte de la relació que havíem tingut, puix en cas
contrari ja hauré begut oli i no caldrà que busqui més a qui encolomar-la.
Dissabte, 12.-
Per fi en Climent i jo hem tingut una
xerradeta com les d’abans. Havíem quedat al Novetats per dinar i l’he trobat eufòric
quan m’ha fet saber, amb un ble d’orgull i com refregant-m’ho pel nas, que està
embolicat a fons en mogudes tan serioses com per intentar fer girar la truita d’aquest
país el dia menys pensat. No he hagut de treure-li les paraules de la boca com
altres vegades: avui semblava com si portés molt de temps esperant l’ocasió de
demostrar-me que s’ha fet gran, sense la meva ajuda. Per suposat que no ho ha
dit així de clar, però jo el conec molt bé i sé de quin peu calça quan vol ser
desagradable. També he sabut per ell - cosa que no em fa gents de gracia -, que
ja s’ha escampat la veu pel poble que el Centre parroquial dóna suport a la
denuncia dels obrers acomiadats de can Morell. – “A molts dels de la meva colla ens ha agradat, mossèn, que hagi fet
el pas de tirar pel dret” – m’ha refregat pel nas com si se’n fotés. Ho he aprofitat per insinuar-li que potser
em posat la directa abans d’hora. Llavors m’ha sorprès amb una guitza que m’ha
vingut de nou i m’ha dolgut, perquè no sospitava que em tingués en tan poca consideració,
i a partir d’aquest instant s’ha trencat tota la màgia de la conversa que tot
just encetada semblava que podia donar per més: - “A vostè li encanta massa fer volar coloms i jugar a redemptor, però procurant
que ningú s’emprenyi ni prengui mal. Com li diria, jo? Enfangant-se i embrutant-se
les mans el menys possible, sense donar mai la cara fins a les últimes conseqüències.
Com diu un meu company, hem d’estar disposats a totes hores a arremangar-nos i remenar
la merda amb les mans si volem desembossar la claveguera”. Quan ho ha escopit
m’he enfurismat, la veritat sigui dita; però, ara que ho transcric tal qual sona,
m’ho estic repensant. Suposo que és important saber com et veuen els altres per
no repetir els errors; el que passa és que veure’t a través dels ulls dels
altres a vegades cou. Però també penso que si fos com em pinta en Climent, mai m’hagués
atrevit a embolicar-me amb un projecte com el del Centre tenint en compte els
temps que corren i les circumstàncies. Per això vull creure que s’enganya de
mig a mig, en no adonar-se que el paper que he escollit i que segurament és el
que em pertoca, no correspon al de capdavanter de cap moviment sinó més aviat
al d’estratega a l’ombra, sense necessitat de treure la cara. Això ho tinc cada
vegada més clar: el meu lloc al Centre, en qualsevol cas, el veig a la rereguarda
prenent les decisions que hauran d’executar gent d’empenta com ell. El líder que
es converteix en el cap visible, a primera fila, no dura gaire perquè tothom intenta
carregar-se’l i segar-li l’herba sota els peus. I cada dos per tres se li ha de
trobar entre els seus seguidors un relleu tant o més abrivat. L’estratega, en canvi,
costa més de reemplaçar ja que malgrat no doni la cara i se’l vegi tant, en el
fons és l’artífex i el cervell dels èxits. Així voldria que s’entengués i es respectés
el meu paper: tibar els fils des de darrera el canyer, deixant les trompades pels
demés. Abans d’acomiadar-nos, m’ha parlat d’uns amics que viuen a fora des d’acabada
la guerra, i que li faria gràcia que conegués perquè em diu que enfoquen la
vida una mica com jo: enfilat dintre una bombolla plena de fantasies. Hem quedat
que me’ls portarà a la rectoria diumenge vinent, a prendre cafè. No sé qui són
ni m’importa gaire, però si em proporcionen l’oportunitat de passar plegats una
vetllada interessant ja m’està bé. Que vinguin quan vulguin, que quants més
siguem més riurem, que prou falta que ens fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada