Hores després d’aprovar-se
els pressupostos de la Generalitat, després de mesos de picar pedra els
republicans per aconseguir un vot més que l’oposició, el president del partit
dels ex-convergents, en David Bonvehí, en un article publicat a La Vanguardia es
desmarcava de la redacció de l’impost de successions, justificant-ne però
l’aprovació malgrat el seu desacord concret en aquest punt, perquè “havien
hagut de cedir de mala gana a les pretensions d’ERC i COMUNS”. Si hi faig
referència - sobretot després de la reflexió d’ahir -, no és pas per furgar en
cap ferida sinó per fer servir d’exemple la qüestió dels impostos per
il·lustrar a què em refereixo quan identifico de “somiatruites” o
“d’escalfabraguetes” els polítics que es poden penjar qualssevulla de les dues
etiquetes quan s’enreden amb assumptes fiscals i, a vegades sense encomanar-se
ni a sant nin ni a sant non, diuen uns disbarats de l’alçada d’un campanar. He
de puntualitzar, però, que aquells que d’entrada prometen rebaixar impostos
simultàniament a augmentar prestacions socials, al meu parer tenen tot el dret
a penjar-se del coll ambdós cartells alhora, com si fos una matrícula d'honor:
el de somiatruites i el d’escalfabraguetes.
Tots els impostos són impopulars, però l’impost de
successions se n’emporta la palma perquè té la fama de que suposa una doble
tributació i, per aquesta raó, a efectes retòrics més d’un la titllat “d’impost
dels morts”. En la meva modesta opinió, fer-se mala sang amb aquest impost
només pot interessar als escalfabraguetes, perquè busquen la manera de fer
contenta la seva parròquia i, si pot ser, afegir-hi uns quants emprenyats més
al seu ramat. En primer lloc, aclarim que l’impost de successions el paguen els
vius, no els morts que ja varen tributar tot el que els hi pertocava,
precisament mentre eren vius; i aquest, els vius, tributaran en funció de que
heretin com a patrimoni caigut del cel. Per tant, parlar de “doble imposició”
és una exageració que només s’explica per l'interès de fer bullir l’olla
electoral, però que des del punt de vista ètic resulta una temeritat
afirmar-ho. Perquè, a més a més, cal fer palès que el 80% de les herències que
es tramiten a Catalunya són inferiors a 150.000 euros i només un 2,4% són
superiors a 600.000. Això, a la pràctica vol dir que la immensa majoria de
ciutadans ni notaran aquest impost.
Els que sí hauran de
rascar-se la butxaca serà un petita i afortunada minoria, la mateixa que cada
vegada que es parla de reformar els trams de l’IRPF es posa les mans al cap i
s’esquinça les vestidures en nom d’una “classe mitjana”, presumptament
“apurada”, tot i ingressar més de 90.000 euros anuals; una nomina que triplica
o quadruplica la dels pelacanyes com vostè o jo, que passen com poden amb un
sou o una pensió. Un insigne ideòleg i patum del liberalisme, em sembla que es
deia Adam Smith va sentencià: “el ric ha de contribuir a la despesa pública no
només en proporció als seus ingressos, sinó més”. La qüestió és que quan els
polítics escalfabraguetes i els seus escolans s’amen s’emprenyen perquè els que
governen pretenen fer una reforma fiscal més equitativa “rascant” les rendes
d’aquells que ingressen més de mitja dotzena de salaris mínims, no expliquen a
la seva parròquia que com a compensació perquè les rendes més altes paguin més,
les més baixes trobaran que se’ls hi rebaixa la pressió fiscal.
Per tant, a la meva manera de veure, amb els impostos
es fa massa demagògia gratuïta, tant aquells somiatruites que prometen
rebaixar-los com aquells escalfabraguetes que asseguren que faran tal i qual
miracle, sense explicar d’on sortiran les “misses” per pagar-lo. S’ha de tocar
de peus a terra i posar-se com a prioritat per recuperar de veritat una “nova
normalitat” que valgui la pena d'haver passat una pandèmia, una reforma fiscal
que pensi més en el benestar de les persones, que no pas en no espantar o fer
enfadar el capital. Seria formidable que de tot plegat n’haguéssim aprés dues
coses: que un virus insignificant ha posat de genolls els més orgullosos del
planeta i que encara no hem tastat quant malparit pot arribar a ser si li
perdem el respecte i es rebota. I que si no ens prenem en serio el canvi
climàtic que tenim a sobre, l’escabetxinada en vides humanes que ens espera i
la ruïna econòmica que ens enfonsarà en la misèria absoluta, no tindrà punt de
comparació amb el Covid-19. I contra els efectes del canvi climàtic no hi ha
vacuna. Encara hi estaríem a temps de crear defenses per aturar-lo, però tal
com està el panorama mundial val més que Déu ens agafi confessats. I és que
mentre els que haurien de liderar el canvi de chip es dediquin a somiar truites
o a escalfar braguetes, val més que fem el pensament de fotre el camp a la
lluna, ara que ja s'ha inaugurat un servei de taxis a l'estació internacional.
A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada