Me’n faig creus, després
d’escoltar els projectes que té la Generalitat per redreçar l’Ensenyament i la
Sanitat de l’ensulsiada, sense entrar de moment en altres departaments per a no
complicar més la reflexió. Vaig estar d’acord amb la proposta del president
Torra de no estalviar en inversions socials i de fer-ho amb coratge, sense
pensar massa en el deute que s’acumularia; però, també vaig afegir que un dia o
altra s’hauria de debatre com es pagarà tot plegat. Perquè ningú, que jo
sàpiga, va regalar mai duros a quatre pessetes i ara amb els euros encara es
fila més prim i es fia menys; però qui es va malacostumar a anar de manlleu per
arribar a fi de mes o per donar-se una “alegria” de tant en tant, acabà
posant-se dos sogues al coll: el ròssec que es penjà de l’esquena i la
dependència dels creditors potser per tota la vida, ja que qui deixa diners, en
contra de la dita que qui paga respira i qui cobra encara més, el prestador o
capitalista és més feliç cobrant interessos i comissions per tota l’eternitat que
no pas recuperant el capital, per això qui vol rescatar anticipadament una
hipoteca ha de pagar una comissió complementària. L’orgasme del capitalista
esdevé cobrant interessos i si són d’usura, encara millor. Sinó pregunteu-ho
als banquers.
O mireu què va passar amb
el pla Marshall del que ara ens delim: que els Estats Units es varen convertir
en els amos i senyors d’Europa durant dècades i en alguns casos encara dura la
dependència. O fixeu-vos en Xina, que està abocant el sac en països emergents
asiàtics o africans per cobrar-se els redits a llarg termini, en diners o en
dinars (en aquest cas recursos naturals i mercats captius). Per tant, pensar
com pagarem la despesa extraordinària jo crec que no es pot deixar per un altre
dia, sinó que s’han de tenir calculats tots els riscos i seqüeles; entre
d’altres raons, perquè si s’hi pensa una mica en com s'ha de pagar potser
serveixi per no allargar més el braç que la màniga tirant de beta.
La inversió que serà
necessària, per exemple, només en Ensenyament si es volen obrir les escoles el
proper setembre en condicions de seguretat absoluta i fent classes presencials,
no sé si ja està quantificada pels tècnics de la conselleria; però, ja us ben
asseguro que representarà una bona picossada, m’atreveixo a dir que molt més
important que amb la que s’ha especulat mitjançant algun globus sonda. El pla
embastat de moment sobre el paper, només per mantenir a ratlla la distancia
física entre els alumnes, suposa d’entrada duplicar la plantilla de personal
docent i ampliar un 50% la capacitat útil de les aules, inclosos materials,
equipaments i d’altres serrells com els menjadors escolars, les aules
d’educació especial i les preescolars. No sé si és l’única manera d’engegar el
curs; però, sembla que la conselleria, terriblement condicionada per preservar
la salut dels alumnes, no contempla altres alternatives possibles. Em sembla
correcte aprofitar la pandèmia per implantar aquella eternament pendent
“reforma educativa” que ara el covid-19 ha forçat quasi en qüestió de setmanes.
Perquè, no ens enganyem, aquesta proposta s’acosta a l’ideal d’ensenyament
públic que sempre s’havia somniat però que mai s’havia pogut o volgut
implementar, segurament perquè no hi havia prou virolles. Ara que estem
pràcticament a la misèria econòmica n’hi haurà?
No voldria xafar la guitarra a ningú ni trencar cap
plat bonic, però em sembla que la pregunta sobre el finançament és pertinent de
fer-la. Algun polític assenyat, temps enrere exigia que en qualsevol moment
però sobretot en època electoral, les propostes o les promeses s’havien
d’acompanyar amb un pla de viabilitat que demostrés que fossin sostenibles. Ja
no em poso en llibres de cavalleria sobre qüestions tan emprenyadores com si la
qualitat de l’ensenyança, que ja no estava abans de la pandèmia en el seu
millor barem respecte d’altres països de l’entorn, millorarà o empitjorarà
enmig d’aquest trasbals. Tampoc reflexiono des de la condició d’expert perquè
només sóc un ciutadà curiós, que para l’orella als comentaris i explicacions
que escolta i que, francament, li agradaria saber si projectes tan macos,
encara que es vulguin vendre com una imposició obligada per les circumstàncies
sanitàries, ens els podem realment permetre. I si la resposta és que sí, no
estaria de més que s’acompanyés la retòrica amb un petit escandall econòmic de
com es pensa estirar el pressupost; és a dir: de quines partides es tibaran els
recursos per pagar la llufa. I perdoneu les molèsties, que no voldria fer
enfadar a ningú.
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada