Diumenge, 20.-
Encara estava assaborint l’èxit de
l’assemblea d’ahir, quan cap allà les quatre de la tarda s’ha presentat en Climent
a la rectoria com si ahir no hagués passat res, acompanyat dels dos amics de qui
m’havia parlat: dos homes que m’ha presentat com antics soldats republicans exiliats,
que estan de pas per buscar escorrialles de la seva família, de la qual varen
perdre’n la pista en fugir per cames de la repressió en acabar la guerra civil.
Els he fet passar al despatx petit, perquè mossèn Joan encara feia a la sala
gran les darreres becaines de la seva sagrada migdiada. Després d’acomodar-los
com he pogut en un espai reduït, he tret una ampolla de conyac que vaig comprar
expressament, per si de cas, i quatre gots que he deixat damunt l’escriptori perquè
cadascú se’n servís la ració que volgués. En Climent, ha plantejat amb la mauleria
que darrerament gasta, que el motiu de la visita era que conegués el testimoni directe
d’uns tipus que parlen del seu exili, com si visquessin en el paradís. –“En Climent sempre exagera, ja el deveu tenir
calat que tot s’ho pren a tall de conya – va dir el més vell dels visitants,
dirigint-se a mi. - No vos ho cregueu pas
això del paradís, senyor. Simplement passa que allà on ens hem estat, Tabrilde,
el pols de la vida és distint del que esteu acostumats aquí. I res més! Els nostres
governants s’escarrassen en eliminar totes aquelles pells de plàtan que poden
fer relliscar les bones relacions entre les persones i, a canvi, potenciem el plaer
impagable de que tots ens sentim persones útils i quasi indispensables, per damunt
de qualsevol altra consideració”. En Climent intervingué de nou, arrambant
l’aigua cap al seu molí i posant una mica de zitzània, de passada: - “Mossèn, en aquell paradís no hi són ben
vistes les sotanes ni els hàbits de cap classe, oi que no Soria? Ràpidament
li va picar els dits el foraster interpel·lat, que m’ha semblat un home molt sensat
i segur de les seves conviccions, malgrat les expressés pel meu gust, amb massa
parsimònia, qui sap si calculadament desapassionades: - “Per favor, Climent, no t’emprenyis, però admet que existeix una
experiència anomenada Tabrilde et fastigueja, encara que després de tants dies
d’explicar-te en què consisteix, no acabo d’entendre el per què del teu rebuig.”
I dirigint-se a mi, ha afegit: - “Senyor,
a Tabrilde no es menysté cap creença, ans al contrari, allà es pensa que tothom
és lliure de creure en el Déu que vulgui, declarar-se agnòstic o ateu malfiat,
sempre que aquests sentiments se’ls mastegui cadascú tot solet. D’aquí ve que
no tinguem ni sacerdots, ni cultes, ni rituals de cap tipus. Cadascú és lliure,
tal com li dic, de comunicar-se amb Déu des del propi cor, sense intermediaris ni
traductors. Per aquesta raó, tampoc necessitem aixecar temples. A quatre passes
de les nostres llars hi han boscos amb arbres d’arrels centenàries, que respectem
com a lloc sagrat i on ens retirem quan hem de menester meditar o resar”. Es
veu que els primers residents i fundadors de Tabrilde, que segons vaig deduir es
troba en algun lloc mig perdut d’Amèrica del Sud, procedien de societats europees
on habitualment es mortificava, anorreava i matava en nom de la religió o del credo.
Per aquesta raó, no volgueren permetre que ningú allí s’apropiés de cap Déu per convertir-lo en mer instrument
de llurs conveniències o com empara de roïns revenges. Li he preguntat com
enfocaven la qüestió del més enllà de la mort, perquè és quelcom que, particularment,
sempre m’ha intrigat com ho veuen des d’altres creences, i el tal Soria m’han
contestat amb una naturalitat sorprenent: - “A Tabrilde, la mort constitueix el final inevitable i natural del trànsit
de l’home per la terra. Després de la mort, el cossos es converteixen en esperits
bons que procuren pel bé dels que han deixat, reencarnant-se en els seus nous fills.
Creiem, a l’inrevés del que prediqueu els capellans d’aquí, que no naixem segrestats
i empastifats per cap pecat original, sinó envoltats de benediccions saludables
i manses. Per aquesta raó no permeten que els cossos dels morts se’ls mengin els
cucs, sinó que els cremem quan encara no han perdut tota l’energia i els embolcallem
en pires de llenya procedent del bosc sagrat, deixant que el vent escampi senzillament
les cendres cap allà on li sembli”. Em feren tant d’efecte les seves explicacions,
que la meva primera reacció fou servir-me d’esma dos dits de conyac, circumstància
que va aprofitar en Climent per mofar-se’n: - Què, mossèn, no se l’esperava aquesta, oi? Els he confessat, francament,
que mai havia escoltat unes teories tan fantàstiques ni exposades amb tanta fermesa
com ho feien ells; però, que suposant que existeixi aquest misteriós Tabrilde, jo
des de la meva formació ortodoxa, pragmàtica i fatalista de la vida ho considerava
força improbable. - O sigui que també li
sembla una utopia top plegat, no és així? – va saltar en Climent, sense donar-me
temps per acabar el meu raonament. I és que mentre jo procurava no ofendre els
convidats fent massa evident el meu escepticisme, en Climent que no té tanta
delicadesa ni pèls a la llengua s’havia obstinat a fer-los la guitza posant-me
a mi per entremig de cunya, possiblement per divertir-se amb les meves reaccions:
- “Les coses mai poden ser tan perfectes
com pretenen aquests, mossèn. Però no he aconseguit descobrir-los el truc i per
això he volgut que els conegués vostè, per si era capaç de veure’ls-hi el llautó”. Aquesta vegada va ésser el més vell dels
forasters qui va rebatre’l, fent palès que ja començava a estar una mica fart
de les seves xanxes: “No et pensis,
Climent, que fent el pallasso ens trauràs de polleguera. Deixant de banda que
no sé si parles per parlar o vertaderament reflexiones el que dius, que jo diria
que no pas gaire, en qualsevol cas t’asseguro que Tabrilde existeix, i és tal com
l’hem explicat. Potser siguem els més indicats per acreditar-ho justament ara,
ja que podem comparar el pa que s’hi dóna a ambdues bandes. Allà som persones
lliures, malgrat tinguem deures i responsabilitats com tothom, però sabem que
sempre farem quelcom de profit per a la comunitat i que mai serem tinguts per un
destorb ni per un drap brut. Si ho penses una mica, això sol ja compensa de sobres,
sobretot comparat amb vosaltres que quan no serviu per pencar i produir esteu
llestos perquè us convertiu en un zero a l’esquerra. I en quan al que deia el company
sobre les creences en general, us confesso que quan vaig arribar-hi, a Tabrilde,
era un descregut, que arrossegava penjada a l’esquena una motxilla plena de mil
i una putades que vaig empassar-me aquí, en nom de Déu. Però quan vaig pogué decidir
quins déus i cels em feien més peça, vaig descobrir el relaxat que et quedes
podent-te dirigir a un Déu sense rostre, ni etiqueta, ni torracollons per entremig
que pretenguin tenir el dret a interpretar en exclusiva els deus manaments. A
mi, els que em predicaven aquí de petit, suposo que del mateix ramat que vostè,
senyor, em van convertir en una mula tossuda i guita. I en quan al mal dit misteri
del més enllà, pel que us interessàveu abans, he de dir-vos que l’entenc molt
més bé tal com s’explica a Tabrilde, que no pas com m’ho engargamellaven de petit
els capellans com vós. Només hi ha una pregunta que us voldria fer, amb tot
respecte: ¿no el raca gens, senyor, que aquest Déu creador, protector o com li
vulgueu dir en el qual creieu, permeti que es massacrin o morin de misèria criatures
innocents, abans d’haver tingut temps ni de tastar la vida? En fi, allà les coses
són tan diferents de com les amaniu aquí, que allò no es pot entendre sense haver-hi
estat”. En Climent el va interrompre agafant-lo pel mot, a tall de broma: -
“Doncs fem-ne la prova! Jo m’ofereixo
voluntari per acompanyar-vos i passar-hi una temporadeta per fer-me’n càrrec de
primera mà”. El més jove, anomenat Brisa, va ser qui va parar-li els peus
aquesta vegada, i malgrat la correcció de la rèplica el to de veu fou enèrgic i
sec: - “És impossible, això que demanes.
Ja t’ho vaig deixar clar l’altre dia: si permetéssim la visita indiscriminada
de forasters, arribaria un dia que Tabrilde esdevindria una comunitat insostenible
i ingovernable. Però no pateixis, es poden reproduir Tabrildes a qualsevol altre
indret del món, aquí mateix si us jo proposeu”. Malgrat encara ens hi vam
passar més d’una hora fent-la petar, el més destacable de la conversa ho acabo
de resumir. En acomiadar-nos, els hi he desitjat bona sort i a en Climent li he
agraït, amb un copet a l’espatlla, la vetllada que m’havia regalat. Mossèn Joan
m’ha preguntat de seguida que han escampat la boira, què hi fèiem tanta estona
tancats al meu despatx. Li he donat la primera excusa que m’ha acudit; però,
malpensat de mena, m’ha repetit la seva lletania preferida: - “Recorda, Josep, que de cap manera permetré
que a la rectoria, quatre galifardeus hi vinguin a conspirar.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada