Dimarts, 29.-
Els esdeveniments em posen a prova
contínuament i jo, que no voldria veure’m obligat a prendre partit, em veig ara
empès a triar entre el que sento i el que em convé, i per si no tenia prou pressió,
al capvespre s’ha presentat la Juana
a afegir més llenya al foc. Mossèn Joan, en veure de qui es tractava l’ha deixat
passar sense dir ni piu. Es veu que els empleats de la senyora Rita que em venen
a veure, tenen dispensa perquè no porten banyes. M’ha semblat força decaiguda i
quan ens hem tancat al despatx m’ha confessat la raó: han engarjolat en Climent.
M’ha dit que n’ignorava la causa perquè ningú ha pogut parlar-hi des que aquesta
matinada se l’han emportat de casa a empentes. He aprofitat que estava tova per
esbrinar, sense embuts i d’una vegada per totes, el dubte que em neguiteja des d’abans
d’ahir: si ella i en Climent estan embolicats o no amb els comunistes o amb gent
que en faci ferum. Amb la mirada m’ha perdonat tant la vida, que me n’he avergonyit
i tot d’haver-li fet la pregunta. He comprès que no era el moment d’esbroncar-la
per haver-se'm rifat d’aquella manera, perquè no volia tornar-me a sentir com
un pallús. De seguida que transcendeixi amb qui me’ls he estat jugant ni el
rector ni ningú em podrà deslliurar que des del bisbat em bandegin a una parròquia
mig perduda dalt d’una muntanya, on em deixaran morir de sentiment. M’ha quedat
la sensació, després de la conversa amb la Juana. d’haver estat d’una part el
tonto útil i d’altra el paraigua, per si de cas s’enganxaven els dits amb els
seus tripijocs. I que si se’m varen acostar no va ser per la meva cara bonica,
sinó per amagar-se darrera una sotana en cas de necessitat. M’he planyut, inútilment,
que gràcies a com han estat jugant amb mi ara estigui en quarantena, tant pel
bisbat com per la policia. La poca-solta m’ha donat a entendre amb totes les
lletres i sense misericòrdia, que mai deixaré de ser un capellà lila, de tercera
divisió i cagadubtes. En fi, en un darrer gest de dignitat l’he engegada, d’un cop
de geni. Mossèn Joan ha tret el cap en veure’m acompanyar-la a la porta, estranyant-se
d’aquella tibantor. – “Que ha passat alguna
cosa? – m’ha preguntat, només d’asseure’ns
a sopar. Li he respòs que no patís, que tot anava com una seda.
JUNY DE 1967
Dimarts, 5.-
Ara tot depèn de mossèn Joan. M’ho
ha deixat ben clar el pare carbasser aquest mati. Al final m’he hagut d’empassar
l’orgull i demanar-li misericòrdia una vegada s’ha esbombat tot. Com ja suposava,
es proposa fer-me pagar cares les mentides dels darrers mesos i s’ha recreat mortificant-me.
Ja sabia què m’esperava quan m’he decidit a pujar a veure’l: que després de
rebaixar-me sense fer el melindrós ja em podia resignar a veure’m desterrat on
nostre senyor hi va perdre l’espardenya. Queda una solució potser la més digna
i honesta, esclar: fer-los una bona botifarra a tots! Però no m’hi atreveixo,
perquè encara sento que la sotana és l’únic refugi natural i segur que tinc, i
tal com li he dit al pare carbasser per fer-li llàstima: dels errors també se n’aprèn.
Ara tot depèn del rector. Si ell no accepta donar-me un cop de mà, ho tinc magre.
Però, almenys, puc estar-ne segur d’una cosa: d’obligar-me a perdre’m en un racó
de món no passaran, ja que l’església no es pot permetre un escàndol, ni una taca.
I de rentar la roba bruta a casa, al bisbat hi tenen la mà trencada. Espero que
pel que fa a mossèn Joan, pesi a favor meu el temps que fa que vivim plegats,
ja que em consta que no li agrada canviar de costums. En certa manera confio que,
si res més no per pura comoditat, li faci mandra d’adaptar-se a un vicari nou.
Ahir, a l’hora de sopar, vaig comportar-me tant manyac, que fins i tot tia
Berta es va entendrir. Però ell no badà boca, suposo que a l’espera de com acabés
la meua entrevista d’avui amb el pare carbasser. De manera que el meu futur
penja d’un fil, mentre em consumeixo de vergonya i de ràbia repassant com n’he estat
de burro jugant-me a la carta més ingènua i estúpida la tranquil·litat i l’equilibri
que tant m’havia costat recobrar, sobretot després del pacte amb nostre senyor,
del qual n’he deixat constància en aquest diari. Quan ens veiem demà, li repetiré
que tinc clar com he de comportar-me d’ara endavant: seré un capellà tan disciplinat
que em limitaré a creure i prou. M’ho va deixar clar com l’aigua el pare carbasser:
- “Cada vegada que t’has apartat de les
normes, intentant volar pel teu compte, la patacada que t’has fotut a qualsevol
altre l’hagués ben escarmentat, però tu sembles fet de la pell de Satanàs”.
No cal que s’hi amoïni, que no me n’oblidaré pas mai més de la lliçó, si és que
em donen una segona oportunitat. Pel que he vist, tots els que considerava amics
només em feien llagoteries i la gara-gara per aprofitar-se’n de mi. Però el que
m’ha dolgut més, ha sigut el comportament poc noble d’en Climent. Fou una de
les primeres persones a qui em vaig fer en arribar a la parròquia i sempre ens
havien entès la mar de bé, inclús vam arribar a tenir certes complicitats
afectuoses fins que aquesta relació més personal es va refredar, encara no sé ben
bé per què. El pare carbasser no es cansava de repetir-m’ho cada vegada que l’anava
a veure: - “D’un bon capellà no s’espera
que es posi al capdavant de res, sinó que se’l trobi on se l’ha de trobar quan
se’l necessita, que és a la rectoria. El bon capellà es distingeix per saber escoltar
des de l’anonimat del confessionari, i no pretendre fer-se famós des de la trona”.
Allavonces l’hagués engegat a pastar fang, en canvi ara com un xaiet, amb el cap
cot estaria disposat a begallar en quan m’ho manés. Ja no m’importa rebaixar-me
per evitar el càstig que més temo. – “Posi’m
a prova! - li he suplicat, una i altra vegada. Estic disposat des d’ara a seguir
la comèdia, sense apartar-me ni un pam del guió; mossèn Joan, no haurà d’estirar-me
mai més les orelles. Això sí, sacrificaré tot el que vulguin menys les aparences.
Els hi ho he recalcat des de bon principi: encara que obeeixi i dissolgui el Centre
Obrer, la Juana
no pot saber mai que m’hi han obligat, sinó que s’ha de creure que sóc jo qui
els ha fumut fora d’una puntada de peu. I que no em vingui a plorar pel seu Climent,
perquè no mouria ni un dit per treure-li les castanyes del foc, si de mi depengués.
Si el rector no em falla, juro que a partir d’ara sí que deixaré de fumar i em
llevaré d’hora cada matí. Insisteixo, depèn d’ell. Tanmateix, de l’única cosa que
no em rebaixaré a confessar-li al pare carbasser serà el meu pacte amb nostre
senyor. No n’ha de fer res! I nostre senyor sé que hi estarà d’acord que el
mantingui al marge del nostre secret, perquè el pare carbasser em sembla que a ell
tampoc li fa el pes.
Dimecres, 6.- (a dos quarts de
tres de la matinada)
M’he llevat expressament per deixar
constància d’una decisió que acabo de prendre, desvetllat per un mal pressentiment.
Des de que el vaig començar, i els darrers dies amb més insistència, em preguntava
què n’havia de fer d’aquest diari i no m’acabava de decidir entre cremar-lo o amagar-lo
en algun lloc discret, per si de cas algun dia em podia fer servei. La solució adequada
se m’ha revelat de repent, en espavilar-me tot suat d’un malson que m’ha deixat
la premonició que demà ho tinc malparat: el tancaré dintre un sobre i el confiaré
a la Neus. L
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada