FLORS EN TEMPS DE PANDÈMIA

L’any passat eren 133 els municipis de Catalunya distingits amb el títol de “Vila Florida”, en reconeixement a la seva tasca per a la millora de l’espai urbà, en funció dels següents indicadors: superfície verda i enjardinada, diversitat i singularitat de l’ornamentació floral i estat de manteniment del paisatge. Ignoro quants municipis dels 947 existents a Catalunya s’hauran afegit a aquesta competició amable enguany, però em temo que no passaran d’una dotzena més; perquè em sembla que alguns regidors o no consideren prioritari fer despeses en “jocs florals”, mai millor dit, o, senzillament, ho consideren una carrinclonada. Però ni que l’augment de participants fos del 100%, cosa bastant improbable, encara no seria ni una tercera part del territori que podria vantar-se de “vila florida”.

Però, ara que hi penso una mica més detingudament mentre escrivia, crec que no haurien de ser necessàriament els ajuntaments els que prenguessin la iniciativa en aquesta qüestió de les flors, sinó que pertocaria més aviat decidir-ho cadascun dels veïns; ja que per molt que es volgués promocionar per decret, sense la implicació voluntària de la ciutadania seria paper mullat. En tornar a casa, després de la passejada matinal, m’he adonat que al carrer on visc, d’entre els cents i escaig de balcons i finestres que he pogut comptar només una escassa dotzena es fan mirar per tenir-hi flors penjades. En el meu cas, hi he plantat geranis que tinc penjats en torretes de la paret interior del balcó, perquè es vegin bé des del carrer estant i no carreguin de pes ni d’humitat la solera. En tot el carrer, doncs, són franca minoria els balcons o finestres florides; però, els que ho estan fan patxoca, i en ple esclat primaveral la borratxera de colors i, sobretot, la sensació d’orgull dels propietaris de tenir un petit jardí a casa, no es pot explicar ni fer entendre a qui no li agradin les flors. És comparable a la dificultat de compartir amb algú que mai no tindria animals de companyia ni regalats, la satisfacció de ser fer amistat amb un gos o un gat.

Tanmateix, us heu adonat de com canvia la fesomia d’un poble que es preocupa per presentar una imatge urbana florida? I heu pensat com afecta el caràcter de les persones cuidar que unes quantes flors perquè estiguin ufanoses? Quan tractes amb gent encantada amb el cromatisme floral que llueixen les façanes de les seves cases o els jardins urbans del poble on viuen, comproves que aquesta gent està més predisposada a ser amable, extravertida i simpàtica. En canvi, els que passen de tanta floritura, no obstant puguin ser bones persones, tenen més tendència a ser eixutes i rampelludes. A més a més, tenir flors ben cuidades al balcó o a la finestra és un luxe a l’abast de totes les butxaques, i tampoc no és una exclusiva dels pobles rurals sinó que, precisament, a les ciutats carregades de ciment és on faria més falta aquest canvi estètic.

Algú potser em farà l’observació que això de posar flors als balcons i finestres, i per extensió als jardins i parterres de les places urbanes, potser no sigui una prioritat en temps de pandèmia, ja que la gent per animar-se a fer de jardiners casolans s'han de sentir-se feliç i no pas angoixada com ara. Jo li contestaria que ésser feliç costa molt poc, que n’hi ha prou amb poca cosa, que la majoria de vegades només cal proposar-s’ho. Potser els més repatanis em replicarien que la gent quan té preocupacions, no està per posar flors a la finestra. Aleshores els hi diria, qui sap si mig emprenyat i tot, que no segueixin amb el conte de la llàgrima, perquè per molt que diguin no aconseguiran que tregui els meus geranis del balcó, avergonyit de voler ésser feliç mentre d’altres les passen magres.

Molta gent les passa magres, a cadascú la processó li va per dintre i se la coneix; però, guaita, que s’hi posin fulles els que es miren això de tenir flors al balcó o a la finestra com una provocació, perquè ningú em farà renunciar a les petites engrunes de felicitat que em permeten mantenir una il·lusió més per sobreviure. És la meva manera de resistir i de no donar a cap sapastre amargat la satisfacció de veure’m anorreat o eixorc. El secret de la felicitat, també en temps de pandèmia, consisteix en tenir vida interior pròpia, tant o més que aquells que guanyen calers a cabassos i tenen un coixí per veure-les venir amb tranquil·litat. Cuidar quatre flors no fa més pobre a ningú perquè no l’obliga a estar-se de res. Almenys mentre algun aprenent de bruixot, ara que les arques municipals estan buides, tingui la temptació de treure’s de la màniga un “impost de balcons florits”. Que tot se'ls hi pot acudir a aquesta canalla.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.