LES DUES CARES DE LA CRISI

El que té de dolent quan pinten bastos és que qui intenta trobar-hi una explicació primer i, després una sortida, ha de tenir en compte les dues cares de la moneda: la dels que malgrat tot els hi va de meravella i la dels que estan al caire de la depressió. Doncs, encara que sembli mentida, per punyetera que sigui una crisi, sempre n’hi ha uns que hi perden bous i esquelles i uns altres que s’hi fan la barba d’or. El més fotut, però, és quan t’entretens a fer una anàlisi objectiva, per superficial que sigui, descobreixes que els guanyadors quasi sempre fan la mateixa fatxa i els perdedors, si fa o no fa, també sembla que calquin la mala ganya de generació en generació. Per aquesta raó, quan et poses a reflexionar t’adones que els teus comentaris mai, per molt assenyats que pretenguin ser, poden ser considerats imparcials o neutrals, ja que diguis el que diguis una de les dues sensibilitats que conviuen amb la crisi no s’hi sentirà identificada o, inclús, potser es prendrà el teu comentari directament com una befa o com una ofensa. Perquè les dues cares de la moneda no es poden superposar: o t’ho mires des d’una banda o des de l’altra, per tant no pots agradar totes dues. Vatua l’olla quina complicació!

            Ara mateix, per exemple, hi ha gent que ha d’anar com aquell qui diu a viure sota un pont i n’hi ha d’altres esperant ajupits, que blocs sencers de cases, que es liquiden a preu de saldo encara baixin més i puguin fer-hi un negoci rodó. És a dir: mentre uns malviuen del pirmi o de caritat, d’altres van tan forts d’armilla que es permeten d’especular la manera de fer-se més rics. O, per fer-ho més entenedor, que mentre uns s’han hagut de conformar comprant una “mona” al supermercat de la cantonada per quatre xavos, d’altres han passat les vacances esquiant en una estació de moda, cremant benzina i tirant de beta perquè la crisi no els hi fa ni pessigolles. Ja sé que us semblarà que això és filar molt prim i que aquestes diferencies són com la cançó enfadosa. És ben veritat, però potser si es torna a repetir aquesta dicotomia perversa és perquè en temps de crisi tothom mira d’escampar com pot, enlloc de plantar-li cara junts i ben avinguts . A la meva manera de veure, mentre només siguin els perdedors els que es quedin sols a debatre causes i solucions no aconseguiran més que fer-se mala sang i esbravar-se. Perquè la solució només passa per aconseguir què les dues cares de la moneda mirin d’acostar-se i parlar amb franquesa, qüestió que necessitaria un gran miracle i, per desgràcia, ja no hi ha ningú que s’hi dediqui.