No acabo de comprendre
com es menja que dels quatre dies que hem de viure ens en passem la major part
posant pals a les rodes i fastiguejant als que ens envolten. És possible que no
ho fem expressament i que moltes vegades ni tan sols en som conscients que
estem fent patir algú i que, només afluixant una mica la santa intransigència
ho podríem evitar. No cal entendre “fer patir” com si fos un sinònim de “torturar”.
Jo diria que el patiment més cruel que es pot causar el d’esperit: aquell que
no és conseqüència de l’odi, ni de la maldat, ni de la malícia, sinó d’un
simple “tant se me’n fot”o d’un displicent “ja ens ho mirarem demà”. Deixar per
l’endemà, per exemple, resoldre un problema quina solució tenim a l’abast de la
mà pot causar un patiment insuperable a qui està neguitós o angoixat i l’espera
per ell és un suplici. Aplicar la solució immediatament costaria un petricó de
generositat i de diligència. A la meva manera
de veure, el món seria molt més suportable si tots procuréssim, per pura humanitat,
que aquesta mena de patiments, que jo en dic d’esperit perquè no es curen amb
analgèsics, desapareixes de la vida quotidiana.
I si tots ens hi
hauríem d’esforçar pel sol fet de ser persones, aquells que es dediquen a la
política en el sentit més ampli de la paraula, haurien, precisament, de tenir
com objectiu evitar el patiment d’esperit dels ciutadans. Ho subratllo, aquesta
hauria de ser la prioritat d’un polític: que ningú es consumeixi d’impotència
veient com assumptes que simplement amb una petita dosi de sentit comú es
resoldrien, acaben podrint-se entre piles de burocràcia insolidària i incomprensible.
De ben segur, ara mateix us falten dits per posar exemples; però, jo només us
en diré un: els repetits desnonaments de la vivenda principal per falta de
pagament de l’hipoteca. Si els polítics que tenen a les seves mans la capacitat
de resoldre aquest drama a cop de decret, en el transcurs dels darrers quatre
anys s’haguessin posat en el lloc d’un desnonat, entendrien què vol dir que et
treguin de casa i no tinguis on anar a viure. No caldria massa imaginació per
establir, per exemple, una moratòria en el pagament de la hipoteca per part d’aquells
que hagin perdut la capacitat de complir perquè s’han quedat sense feina, pactant
durant aquesta treva una quota simbòlica de manteniment, fins que les circumstàncies
millorin. ¿Us imagineu la quantitat de patiment que podria estalviar-se la
societat i, sobretot, la quantitat de diners i d’esforços que la hisenda pública
no malgastaria en tràmits de llançament? Oimés quan la vivenda queda buida i
entra en una fase de deteriorament. Penseu-hi una mica i, si us sembla, un
altre dia en tornem a parlar amb més detall. Però que quedi clar, no hi ha cap
solució que sigui impossible, si hom té la valentia d’arriscar-se a aplicar-la.
Per quatre dies que hem de viure, a sobre no ens posem pedres al fetge. Bona
Pasqua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada