EL SOS DEL PRESIDENT MAS

            En la convulsa vida política que estem immersos hi ha tres fets recents que, al meu parer, s’han d’analitzar amb molta cura. 1)- El conseller Homs sense mossegar-se la llengua li engalta a ERC que si no dóna suport als pressupostos caurà el govern, i sense govern no hi ha consulta que valgui. 2)- El president Mas es guarda l’orgull a l’armari i llença un SOS desesperat a socialistes i republicans per compartir el pont de comandament perquè estem enmig d’una emergència nacional i el vaixell s’enfonsa. 3)- L’Oriol Junqueras proclama solemnement que a ERC “ni boixos donaran suport als pressupostos”. Francament, cadascun d’aquests tres fets per separat són preocupants; però, enllaçats em treuen la son, perquè estic convençut darrera les bambolines amaguen l’ou i, precisament per aquesta raó, em criden encara més l’atenció. És evident que qualsevol hipòtesi que faci arrel dels tres fets només es pot basar en la pura especulació; però, dit això, em sembla que reflexionar-hi no farà mal i potser l’encerto i tot. La meva teoria és la següent:

            a)- Malgrat totes les escenificacions sobre el bon rotllo entre CIU i ERC, la veritat és que des de fa unes setmanes es nota que hi ha mar de fons. ¿I si abans de la reunió extraordinària del govern a Pedralbes, ja haguessin temptejat Mas i Rajoy la possibilitat de reconduir les seves relacions de parella? No és cap bajanada, sinó que explicaria la sobtada crida a rebato dels consellers a favor del diàleg, i la farina blana que feren de sobte ministres fastigosos fins feia quatre dies. ¿I si en Junqueras estigués “in albis” d’aquest festeig previ a la cèlebre “reunió secreta”, i quan se’n va assabentar dels detalls no s’hagués convençut que la consulta sobiranista no fou moneda de canvi sobre la taula?

            b)- Malgrat l’acord de principi amb Rajoy sobre donar via lliure a un finançament exprés i bilateral per a Catalunya, l’oposició frontal i barroera d’Andalusia i de Madrid, blasmant de cap tracte diferencial envers una Catalunya presumptament secessionista, ha trencat les oracions d’un indecís gallec. En aquest supòsit, ¿podria ser que el SOS llençat per en Mas no fos una estratègia per carregar-se de raó, sinó una autèntic crit d’auxili perquè la tempesta econòmica que es pronostica pel mes d’abril pot desarborar la nau i provocar una rebel·lió a bord?

            c)- La negativa taxativa d’ERC a acudir al rescat del govern, molts observadors imparcials la titllen de simplista i alguns, fins i tot, de mesquina. Però, ¿i si realment ERC vol precipitar les coses i forçar la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries, convençuts que a la vista de la indignació de la tripulació les guanyaran de carrer? No seria cap lectura inversemblant d’una acumulació de fets tan significatius. Ara bé, ¿i si a ERC li passa el mateix que a CIU després de l’11-S, que pensava menjar-se el món a cavall d’una majoria absoluta que li permetés tenir les mans lliures, i es va quedar amb un pam de nas? Em sabria molt de greu que, una vegada més en la nostra història, per miopia d’uns i per fer massa vistes els altres, afegíssim una nova derrota al currículum nacional.