TOTS ELS OUS AL MATEIX CISTELL

            De petit em varen ensenyar que no era convenient tenir tots els estalvis en un mateix banc o caixa, ni sota una mateixa rajola o invertits en un mateix negoci, ja que si la cosa se n’anava en orris em quedaria en calçotets. La paraula màgica era diversificar, i no tenir tots els ous en un mateix cistell perquè t’hi pots enganxar els dits. És clar que aquets savis consells no sortien de cap universitat d’upa, sinó que els emparava l’experiència i saviesa populars. I, que se sàpiga, mai el consell va engegar ningú a la misèria, ans al contrari. Per la senzilla raó que es tractava d’una mesura de pur sentit comú. En canvi, apareix ara la ministra de treball, una tal Fàtima no sé què, en pla d’oracle flamenc per anunciar als jubilats que no han de patir per les pensions, perquè els diners del fons de reserva estan invertits al cent per cent en deute públic espanyol. O sigui, que el govern ha dipositat tot el capital de garantia de les pensions en un únic cistell: un disbarat tan bèstia com desafiar la llei de la gravetat i pensar que te’n sortiràs.

            La ministra, no obstant, diu que això de tenir un únic paraigua és bo per dues raons: que el deute espanyol ofereix una rendibilitat molt alta i que més val que la inversió, tant per tant, sigui patriòtica. Fent palesa la seva supina ignorància financera, a la ministra no se li ha ocorregut pensar que si un dia, incidència gens improbable, Espanya acabés arrossegant-se com Grècia als peus dels creditors, el valor del seu deute públic podria caure en picat i el fons de reserva convertit en calderilla. Fins no fa pas gaire, el fons estava invertit en deute d’altres països més solvents, malgrat el redit fos més petit. Però, en qualsevol escola de negocis s’aprèn que la rendibilitat és inversament proporcional al risc. A més risc, més interès. Quan hi ha el perill de perdre-ho tot, és quan els interessos són més alts. No cal ser gaire llest per entendre que ningú dóna duros a quatre pessetes, com es deia abans que arribés l’euro. Per tant, la senyora ministra que porta nom de verge amb fama de fer miracles, potser pensa de bona fe que per la seva cara bonica i castissa es farà el prodigi que una inversió tan arriscada no faci figa; però, com que està jugant amb les pensions en general i amb la meva en particular, no estic disposat a consentir-li que ens prengui per nens petits i ens vulgui fer creure que jugar amb foc no és perillós. I no li demano que foti el camp, sinó que abans de fer-ho repari el gran error que ha consentit, mesella com a bona deixeble del gallec, de posar tots els ous dintre el mateix cistell. I, a sobre, treure pit de bona administradora quan està demostrant ser només una becària de pacotilla.