L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 38 i 39)

38

  En Miquel, després de refer-se de les emocions viscudes en tants pocs dies i de canviar-se de roba, perquè se’n donava vergonya de la que li havien fet posar els forasters, va reunir-se amb la seva colla d’incondicionals, a l’hort de darrera la casa d’en Carles. Escolliren aquell indret per a no comprometre son pare que, malgrat fer la pilota als forasters, sospitava amb bastant de fonament que com a paga per la seva franca col·laboració, un dels forasters armats que s’havia quedat d’espelma a Sant Feliu no perdia de vista totes les seves anades i vingudes. El que l’inquietava era no saber si ho feia per protegir-lo o per a espiar-lo.

 En Miquel, reprenent el fil de les idees exposades anteriorment en presència de son pare, no va rebaixar ni un centímetre els seus plantejaments radicals: - Mos hem de carregar mestre Mateu, com sigui, del lideratge de la comunitat si volem debatre en serio la crisi amb els forasters, sense cagar-nos a les calces abans de començar. I més endavant, quan tinguem encarrilat aquest primer entrebanc, potser mos en podrem sortir de l’immens forat on estem empantanegats, i decidir el futur amb un xic més ambició.

- No trobes complicat sapar-li l’ascendent que té a la comunitat?

- Ho seria si féssim com sempre: plegar-nos a jugar el seu joc. No podem guanyar la partida sense treure’ns un as de la màniga, això ho tinc clar. Per aquesta raó és tan decisiu caçar els forasters i prendre’ls-hi  les armes. La gent està tan emprenyada i temorosa a la vegada, que farà costat a qui vegi que té agalles per treure’ls-hi les castanyes del foc, desenganyats d’un mestre Mateu, que tots els maldecaps els encomana a les ànimes.

- Segur que ja te’ns un pla i tot! – aventurà en Carles, que quan en Miquel parlava semblava com si escoltés un oracle.

- I tant si el tinc! – replicà decidit en Miquel -. Pit i collons, vet aquí el pla! ¿És que no mos veiem capaços, a casa nostra, coneixent-ne tots els topants, de neutralitzar, un a un, tots aquests malparits?

  La dotzena de partidaris dels Poll intercanviaren mirades de suficiència per tota resposta, disposats a fer el que els hi manés en Miquel.

 Mentrestant, en Guillem, tal com s’havia proposat, va arribar-se fins a la mina, amb la intenció d’agrair-li personalment a l’Andrea que s’hagués portat bé amb el seu fill. A pocs metres de la porta, van barrar-li el pas dos homes armats, que al reconeixe'l el van deixar entrar, relaxant el zel.

- Què vols? – li preguntaren.

- Parlar amb la vostra mestressa.

- Espera’t un moment, que vaig a veure si ella vol parlar amb tu.

  Al entrar a la galeria principal veié que els xicots forasters estaven recolzats en una de les taules, revisant un munt de papers escampats de qualsevol manera, tan abstrets que ni pararen esment de la seva presència, fins que al adonar-se del bagul obert i d’algunes fulles esbarriades per terra, lligà caps i no es pogué estar d’esbroncar-los: - Què féu amb aquests documents? Això té amo, per si no ho sabeu.

  Alçaren el cap, sorpresos per la seva presència, com qui se sent atrapat en una malifeta. A l’Iban, que va ser el primer de refer-se del petit ensurt, no se li acudí altra cosa que desconcertar-lo amb una pregunta capciosa: - Qui és en Baldiri Roc?

 En Guillem no se’n sabia avenir, que li sortissin amb aquell ciri trencat.

– Aquest home va morir temps ençà – va contestar irritat -, molt abans del daltabaix. Fou president de Catalunya, em penso que el tercer des que aquesta nació va recuperar la seva independència de l’Estat espanyol i fou admesa a la federació d’estats europeus.

- Reconeixeu aquests papers, doncs? – la Kate el convidà a revisar-los, mostrant-li el quadern vermell.

- No els havia tingut mai a les mans, però n’havia sentit parlar molt a mon pare del llibre vermell; sembla que és el manuscrit d’un discurs molt important que va pronunciar el president Roc, davant la majoria de nacions del món; el qual va portar molta cua.

Mentre parlava, va examinar el quadern amb més atenció, plana per plana, amb certa reverència. Al cap d’uns minuts, va afegir: -Tota aquesta paperassa em pertany, ja que el bagul era propietat de ma mare, que es deia Montserrat Mallorquí. Féu el favor d’endreçar-ho tot altra vegada, deixant-ho tal com ho heu trobat, doncs aquests papers que per vatros no tenen cap sentit ni us serviran de re, pertanyen a la meva família; només per aquesta raó, per a mi tenen un gran valor sentimental.

- No t’ho creguis pas que no ens interessen– replicà en Josep Oriol -, precisament poden ajudar-nos a escatir una incògnita amb la que ens estem trencant les banyes des de fa temps: ¿com s’hi va arribar a la gran patacada, això que vosaltres anomeneu daltabaix?. Quines en van ser les causes immediates, però sobretot les més remotes?

- I voleu dir que en aquests papers hi trobareu la resposta? No em féu riure!

- Tot i que hi ha detalls que no comprendrem, com el que acabeu d’aclarir-nos sobre la personalitat d’aquest tal Baldiri Roc, sí que poden ampliar-nos el besllum d’una època de la qual sembla que ningú vulgui parlar-ne. Escolteu què els hi deia aquest tal Roc als capgrossos d’altres països, sobre una qüestió tan roent allavonces, com era el canvi climàtic: “Tenim un complex de culpa que hem d’enterrar d’una vegada per totes. Ni tot és bo a la natura, ni nosaltres som tan depredadors com ens pinten. És més, des del bon salvatge i l’ideal rossinià, s’ha volgut escampar arreu la teoria que l’home primitiu fou un angelet fins que es va civilitzar. I això s’ha de denunciar com una fal·làcia. Els homes primitius van extingir moltes espècies, carregant-se-les sense aturador per fer-se passar la fam i per la necessitat d’abrigar-se amb les seves pells. Foren, doncs, tan nefastos envers la natura els homes primitius com nosaltres, els homes civilitzats”. Què us en sembla, la retòrica d’aquest paio?

- Esvalotada i força esbiaixada – contestà d’esma, un Guillem pillat fora de joc.

- Doncs, pareu atenció a aquest altre bocí de raonament: “Els desequilibris ecològics poden ser diversos, però la nostra espècie ha demostrat que s’adapta a qualsevol situació; fins ara, que toca d’acceptar que el model de benestar que gaudim no es podrà perllongar per sempre. Està cantat que els efectes perversos de la sobreexplotació de la natura passarà factura més aviat del que es pensa; això crearà conflictes i tensions a nivell mundial. El perill real per a l’espècie humana és que quan més bé podríem viure, més odi i enveja ens tenim i, per aquesta raó, la despesa en armament destructiu no afluixa, sinó tot al contrari. I mentre es multiplica el poder exterminador d’uns quants prepotents, a més de la meitat del planeta les persones s’estan morint de fam o pels efectes de calamitats climàtiques o d’epidèmies, cada vegada més freqüents, conseqüència directa de maltractaments a la natura. És per això que els responsables de les nacions aquí representades no hauríem de desentendre’ns del mal que hem consentit o provocat irresponsablement; tenint la valentia de prendre a temps decisions per canviar el rumb d’una civilització abocada directament al desastre, en cas que no hi posem remei. Decisions que, segurament no seran populars; però, que les haurem d’entomar amb coratge, sense que ens tremolin les mans, començant per modificar les fonts d’energia per estalviar-la de veritat i posar-nos a cercar sistemes que neutralitzin els tòxics derivats de l’efecte hivernacle. Són compromisos que no es poden ajornar per a demà passat, malgrat afectin els costums, els interessos o les estratègies econòmiques orientades des d’unes quantes Corporacions nebuloses, influents i furtives. Atrevim-nos a denunciar d’una vegada que l’acció de poderosos grups de pressió, de tots els colors i tendències, han desorientat o influït descaradament durant anys l’opinió pública, impedint o retardant que es prenguessin les mesures adequades per redreçar la destrucció del planeta”. Aquest home estava advertint seriosament de la que ens venia a sobre i, pel que es veu, ningú li’n va fer cas.

- No sé si us ho hauria de dir, però fent memòria mentre llegiu-ho aquests fragments d’un dels seus discursos més polèmics, em sembla recordar que poc després de pronunciar-lo, el senyor Roc fou derrocat democràticament; acusat de corrupció i de bogeria, i pocs mesos més tard, confirmant les greus acusacions que se li havien fet, ell mateix es va llevar la vida. Per desgràcia, aquell home tinc entès que era dèbil de caràcter i els seus sorprenents i provocadors arravataments, acabaven la majoria de les vegades en un trist foc d’encenalls, perquè no s’atrevia a anar més enllà de les declaracions incendiaries, acompanyades de gesticulacions espectaculars. ¿Per què no imposava les seves idees, si tan convençut n’estava del què predicava, en el seu propi país, on tenia la paella pel mànec.

- No m’explico com és que havent arribat Catalunya a ser un estat, la majoria de papers oficials que hem trobat al bagul estiguin escrits en anglès, si els catalans com dieu n’estaven tant de la seva llengua – observà malèvolament en Josep Oriol, que d’aquest tema en sabia més del que donava a entendre.

- Perquè de mica en mica, gairebé totes les nacions del món van acceptar l’anglès com l’idioma imprescindible i convencional, consentint que la majoria de les altres llengües quedessin en desús, al arrambar-se-les en un segon pla; deixades d’emprar moltes vegades per ganduleria o per comoditat. La nostra comunitat, en canvi, s’ha mantingut fidel al català perquè es dóna la casualitat que la majoria de supervivents arreplegats a Can Pasqual formàvem part, abans del daltabaix, d’un dels escadussers nuclis actius de resistència lingüística, que no s’havien arrugat davant les pressions a deixar que es cremés, en el tabernacle de la modernitat i d’aquella moda nefasta de la globalització, un signe d’identitat tan fonamental per a una nació, com és la seva llengua. Vatros, en canvi, segons que he anat recordant aquests darrers dies – tot i ésser catalans de dret perquè vivíeu i treballàveu a Catalunya - pertanyíeu al poti-poti d’una immigració heterogènia. I mentre natros percebíem l’anglès com una llengua tan invasora com el castellà, per a vatros era a l’inrevés: més aviat aquell idioma global us servia d’element de cohesió i d’integració, per a no sentir-vos discriminats o sotmesos a una cultura autòctona que consideraven excloent.

- De què va aquesta xerrameca? – l’Andrea havia estat escoltant el final de la conversa, però, sense capir-ne el sentit.

 En Guillem va optar per tirar pilotes fora: - Mentre us esperava he vist que remenaven coses meves  i els hi deia que les tractessin bé.

- Ja vaig avisar-te que poden remenar tot el que vulguin i d’on vulguin, sense demanar permís; espero que no m’hi posis cap inconvenient – declarà l’Andrea sense donar-li peixet, per si de cas.

Després, suavitzant el posat, va preguntar-li: - Per què volies veure’m?

- Us volia agrair que hàgiu tingut paraula, acompanyant el meu fill a casa.

- No m’has d’estar agraït per res. Ja et vaig dir que no érem salvatges ni enemics vostres per sistema; simplement heu ficat el nas on no se us demanava. Tenim tot el dret a esbrinar per què vàreu gosar provocar-nos, i fins on intentàveu arribar en el vostre atreviment. No és tan difícil d’entendre això; vosaltres, en idèntiques circumstàncies reaccionaríeu igual.

- És possible, no us ho discuteixo pas. Però a mi i a la meva família ens heu tret un gran pes de sobre, i considerava que us ho havia de dir.

- No t’hi amoïnis més, no s’ho val. He fet el que havia de fer. Espero que el teu fill ho accepti amb la mateixa gratitud, i que no mossegui als que li hem donat una segona oportunitat.

- Mon fill no es cap desagraït.

- Potser no, però sembla com si la llengua se li hagués menjat el gat, almenys cada vegada que li preguntava alguna cosa. Durant tot el trajecte de tornada, en prou feines ha badat boca i no ha deixat de mirar-me desdenyosament.

- És com és, potser una mica groller i tosc; però no té mals sentiments.

- Així ho espero; però bastant dispers amb les dones sí que el trobo. L’he provocat un parell de vegades, expressament, per veure com reaccionava, i s’ha posat vermell com un pebrot. A mi no em va ni em ve, com pots comprendre, però ja que no piulava vaig volgué comprovar si era tan esquerp com aparentava, i el noi em sembla que t’ha sortit esbiaixat . Vigila’l, creu-me!

39

  En poques hores en van tenir prou en Miquel i en Pasqual per cronometrar les rondes dels policies, a partir de quan es feia fosc: sortien de la mina per parelles, prosseguien fins a la casa de les ànimes i al arribar-hi es separaven, recorrent l’exterior del poblat, l’un per la banda dreta i l’altre per l’esquerra, i al arribar al final de les vint rengleres de barraques es retrobaven a l’eix interior, continuant des d’allà altre cop fins a la casa de les ànimes, que està al final d’aquest carrer que reparteix, més o menys simètricament, cent barraques per banda, adossades l’una a l’altra.

 Potser de la descripció anterior es desprengui una imatge com de caserna o de campament militar més que no pas de poblat rural i pacífic, però res tan allunyat de la realitat degut a que - malgrat la disposició sobre el terreny respongui a un esquema de construcció de ben segur planificat inicialment a la defensiva - la precarietat dels mitjans emprats per aixecar les parets no permeteren respectar amb total exactitud ni les mides ni les formes dibuixades inicialment, de manera que, en definitiva, l’obra es va convertir, per dir-ho d’alguna manera, en una anarquia sota control. Rematada amb retocs i afegitons producte de la rauxa creativa puntual de cada paleta, aquesta peculiar simetria constituïa, precisament, el principal encant de Sant Feliu.

D’altra banda, els horts i els corralets que a la part del darrera de les barraques s’han engiponat, aporten al paisatge domèstic pinzellades de colors esbojarrats, en contrast amb la blancor de les parets de les façanes del davant; a més d’una barreja de flaire d’horta i de ferum de corral. Després de repetir l’observació de la rutina dels armats, van comprovar definitivament que sortien cada quatre hores i que una ronda durava una hora i escaig, més o menys, depenent de si s’entretenien o no pel camí.

En Miquel ja en tingué prou amb aquelles dades per decidir que al fer-se fosc atacarien, sense pensar-s’ho més: - Em sembla que serà fàcil, si no mos posem nerviosos. Abatre el primer serà el més complicat, perquè l’hem de sorprendre i estabornir abans no pugui donar la veu d’alarma. A partir de llavors tot serà una mica més senzill, perquè tindrem la seva arma i els podrem deixar fora de joc sense exposar-nos tant, sobretot si els ataquem per l’esquena.

- I què en penses fer quan els hàgim reduït?

- Per mi, ja els podeu estimbar de cap a una cisterna; però, potser sigui millor no precipitar-nos i mantenir-los vius, ja que poden servir per a un bescanvi si convingués negociar. Havia pensat deixar-los ben lligats a una de les tres barraques que estan desocupades; el problema és que això mos obligarà a que un de natros els hagi de vigilar.

- Em sembla que sí; que val més que no els matem, perquè llavors ja no podrem fer marxa enrere, i això seria molt fotut.

- Coi, Carles, és que un cop els fem presoners ja no podrem tornar-nos-ho a repensar. Quan es pren una decisió com aquesta és per arribar fins al final; no es tracta pas d’un joc del que te’n pots retirar quan et convingui o te’n cansis. Us hi veieu en cor o no?

- És clar que sí, tots hi estem compromesos i no mos arronsarem, passi el que passi.

- Una altra cosa: mon pare se n’ha de quedar al marge dels detalls. Si li fem la feina bruta, sense comprometre’l, serà la manera que es decideixi d’una punyetera vegada a encapçalar el canvi. Malgrat discrepi de mestre Mateu i estigui d’acord en escombrar-lo del poder, és possible que no aprovés recórrer a mètodes expeditius. Però, si es troba davant dels fets consumats, no crec que ja li preocupi massa com s’hagi aconseguit, més aviat es decantarà per passar-ne pàgina de pressa. El llepafils solen reaccionar sempre igual: no volen mullar-se en cap conspiració ni revolta, però prou que en saben de treure’n profit quan algú es cuida d’agitar les aigües i d’enterbolir-les.

- No parlis així de ton pare, que em sembra un home honest, i dels que no se li arrufa el melic.

- Més de boquilla que no pas de fets, t’ho ben asseguro perquè el conec més que ningú. Mai em va donar suport quan jo li cantava les quaranta a mestre Mateu a cara descoberta i, en privat, més d’una vegada em va renyar per defensar públicament principis i idees que ell mateix s’havia cuidat d’engargamellar-me des de ben jove. Però ja se sap que de la conxorxa a l’execució, hi va un bon tros. Les autèntiques revolucions d’abans del daltabaix, les que van servir per canviar el món, segons pots comprovar-ho tu mateix en els llibres que es guarden a la biblioteca de l’escola, no es van pas parir a còpia de teories, sinó a empentes i rodolons, sense rumiar-s’ho massa. Aquest és el pas que a mon pare li costarà donar, mal que li pesi, perquè és un repatani. Per això l’hem d’ajudar natros a desembrollar el camí, sense que ell ho sàpiga. Que s’ho trobi fet i prou.