L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 32 i 33)

32

  El pare d’en Miquel volia repartir els forasters entre tres o quatre famílies,  però l’Iban va exigir que els xics no podien escampar-se pel poblat, sinó que havien de conviure junts. Després de consultar-ho amb mestre Mateu, veient que no quedava altra remei que capejar les diferències, decidiren que se’ls podia allotjar a la casa de la mina del turó, cedint-los per uns dies tant la galeria gran, la que es feia servir d’escola, com les altres habitacions reservades a infermeria, aprofitant que no hi havia cap hospitalitzat. La solució va semblar correcta als forasters, que s’hi volgueren instal·lar de seguida.

En Guillem se n’emportà una altra sorpresa, quan li digueren que no es preocupés per la teca, que ells ja s’apanyarien pel seu compte.

- No foteu, home! – exclamà com si estigués ofès de veritat - estarem encantats de fer-vos un lloc a taula.

- No us ho prengueu malament – intervingué la Kate –, però és que cadascú de nosaltres ja disposa de les seves racions d’alimentació personalitzada, preparades per uns quants dies. El que si necessitaríem seria aigua.

- Per aigua, rai, no patiu pas! Teniu un pou allà dintre mateix de la mina que us en proporcionarà tanta com vulgueu, fresca i de primera qualitat.

- Doncs, no necessitem res més – li agraí en Josep Oriol –, i malgrat pel menjar no cal que us hi amoïneu, sí que per a la investigació de les vostres costums ens aniria bé d’acompanyar-vos en algun àpat familiar.

- Doneu-ho per fet – es conformà en Guillem, intentant treure’ls-hi més informació, en contrapartida -. Exactament, quina és la missió que porteu entre mans?

- Ens han encarregat un estudi sobre com viviu i com us comporteu socialment – respongué taxatiu en Clemente -, en definitiva: què mengeu, com penseu, com passeu l’estona... Però, no cal que estigueu pendents de nosaltres a totes hores. Deixeu-nos observar a la nostra manera i procureu només que no se’ns posin pals a les rodes; és tot el que necessitem i us demanem, per ara. Penseu que quan més aviat enllestim, més aviat ens perdéreu de vista.

  En Guillem hagué d’empassar-se les condicions, envistes que semblaven tenir-ho tan apamat. No li quedà altre remei que oferir-se pel que calgués, fent un posat submís que no li esqueia massa. Quan els va deixar sols, els xics van prendre possessió de la vella mina, distribuint-se els espais al seu gust. Els homes armats ho aprofitaren per recordar les normes de seguretat que, segons ells, s’havien de respectar: - Ens rellevarem per fer les rondes de vigilància, i quan sortiu no us podeu separar i sempre anireu escortats per un de nosaltres.

 Posats a fer, la Kate va afegir també les seves regles: - No proveu res si us conviden a menjar; doneu l’excusa que vulgueu perquè no s’ho prenguin malament, però no féu ni un tast. I en quan a l’aigua, abans d’omplir els bots i consumir-ne, he de comprovar unes quantes coses.

  Quan en Guillem tornà a casa seva, tots - la dona, el sogre i la filla - l’estaven esperant amb candeletes, amb la taula parada però sense haver començat a dinar ja que es frisaven per saber notícies d’en Miquel. Els tranquil·litzà: - Espero que demà ja el tinguem de tornada.

- N’estàs ben segur, Guillem? – li  preguntà el sogre.

- Bé, s’hi han compromès, i em fa la sensació que no me la fotran. Em necessiten, i això és un tanto a favor meu.

A continuació, dirigint-se a la seva filla, va lamentar-se -, si el teu germà no fos tan marrà i hagués volgut practicar com tu una mica el maleït anglès, potser les coses li haurien rodat millor de com li ha anat amb els forasters. El saber, ja us ho vaig dir sempre, mai no fa nosa!

Besant amb tendresa la mà de la seva dona, va afegir: - No pateixis mare, demà el noi dormirà a casa, ja ho veuràs.

  Al asseure’s a taula i posar-se a repartir la vianda, tocava truita de blat de moro i trumfos amb verdura, va comentar: - Ja som ben diferents d’aquests forasters, que enlloc de menjar com les persones ho fan com els pardals, picotejant engrunes de no sé què.

33

  Un sol roent, presagi de canvi de temps, es ponia quan la comitiva va tornar al districte Barcelona. De seguida que els sentinelles els van albirar, en Roca, que esperava impacient les novetats, va convocar el plenari de representants. Sense refer-se del cruiximent de la caminada, el doctor Oriol tenia pressa per ésser el primer en exposar tant les seves sensacions com les teories que li havien inspirat, abans que ho fes l’Andrea.

         -Aquests individus no són ningú, comparats amb nosaltres. No cal preocupar-nos-en gens ni mica, doncs no representen cap amenaça. Van sobreviure de miracle perquè, en el moment de la gran patacada, uns ja tenien en marxa una investigació sobre sistemes de vida sostenibles i els altres eren funcionaris que tenien accés a un dels refugis condicionats per enquibir-hi, precisament, els capitostos del govern en cas d’emergència. Aprofitaren l’ocasió per tancar-s’hi ells, i no pas els seus superiors, quan tot va esclatar pels aires. Els nostres xics, que s’han quedat allà a recollir testimonis, ens faran, de ben segur, una anàlisi acurada de com es desenvolupa la seva vida quotidiana i de tot el que ens interessa saber sobre llurs pretensions; però, ja us ben asseguro, des d’ara, que al nostre costat no hi toquen vores.

- Doctor, recorda que no hi ha enemic petit – l’advertí en Garméndia, que últimament el marcava de prop -, no n’hi ha prou amb que no tinguin capacitat aparent per atacar-nos; si resultés que són uns paràsits, també podrien ser nefastos com a transmissors de malalties.

- Que nosaltres estiguem molt més avançats, no vol pas dir que ells estiguin sonats o baldats. Al meu entendre, els intrusos hi toquen perfectament, només passa que, en alguns aspectes, sembla que es comporten com si el món hagués fet marxa enrere, i des de la gran patacada, és evident que han reculat un pilot d’anys – insistí el doctor en treure’ls-hi importància.

- Home, doctor, la paraula recular potser no sigui la més ben trobada, considerant com va fer figa la civilització anterior a la gran patacada  – intervingué en Roca, amb sornegueria -. En canvi, no es pot pas dir que a nosaltres ens hagi anat tan malament, després de tot. Si no fos perquè la SVR va fer el que va fer amb tanta visió de futur, de la nostra civilització no n’hagués quedat ni la mostra.

-  Bé, d’això no n’estigueu tan cofois ni convençuts – replicà el doctor -, el poblat dels individus n’és l’excepció del que afirmeu. Aquella gent sembla que ha arribat a la mateixa meta que nosaltres, però per procediments diferents, sense disposar ni d’una quarta part dels nostres recursos.

- No s’hi val a fer una comparació tan enganyosa i temerària – el tallà en Jan, un enginyer ros, representant del bloc dels mil tres-cents. – Deixant de banda factors subjectius, com la felicitat o la satisfacció, que no venen al cas, és evident que el nostre nivell de vida és de primera; això mai es podrà negar que ho devem als de la SVR, malgrat que ens hàgim quedat aïllats en un racó de món, degut a una fatalitat imprevisible. Però amb els recursos que tenim, gracies a la previsió dels dotze apòstols, vivim com reis i a resguard del que pugui passar, si no ens carreguem el sistema i el sabem administrar amb seny. Com el nostre assentament, escampats pel món, n’hi deu haver un fotimer i no està escrit enlloc que no puguem recuperar el dia de demà la connexió estroncada. Per tant, penso que aquest benestar no ens podem arriscar a perdre’l, per sentimentalisme ni molt menys encara per compassió.

- Què t’empatolles, tu, ara? – va protestar el doctor que endevinava el raonament rebuscat que suggerien aquelles paraules, i no li feia cap gràcia la deriva. 

- Doncs ni més ni menys que, si no m’equivoco, diria que aquests intrusos, malgirbats i sorruts com ells sols, t’han pertorbat i sembla com si n’estiguessis mig encaterinat – li retragué en Jan, sense arronsar-se -, i això pot arribar a ser perillós, perquè la sensibleria fa perdre l’objectivitat.

- Diguem, ¿com ho veus tu, Andrea? – li preguntà en Roca, interessat a conèixer les opinions de tothom, en aquell debat que transcendia de la rutina diària.

-  Estic d’acord amb la primera part del diagnòstic del doctor – respongué conciliadora, aquella dona que mai rebutjava mullar-se -, però discrepo de les seves conclusions, en el sentit que els intrusos no són perillosos. Ara mateix és veritat que som superiors i que no s’atreviran a tocar-nos ni un pèl; però, fins quant durarà la tranquil·litat? ¿Podem estar-ne segurs que mai tindran la temptació de viure com nosaltres i que, a la llarga, no intentaran assaltar-nos?

- Si té’n malfies tant – rondinà el doctor -, quines alternatives hi veus?

- Doncs mira, al meu entendre només n’hi ha dues: o els fem desaparèixer del mapa o els collem ben curt, sense manies. La qüestió és que la segona alternativa requereix dedicar-hi personal, temps i un esforç suplementari, que potser no ens podem permetre, si no en traiem cap profit – es posicionà l’Andrea.

- Per tant, ¿descartes d’entrada intentar conviure-hi pacíficament com a bons veïns i amics? – furgà el doctor.

- Aquest contratemps no estava previst als protocols, ja que ningú més, a part de nosaltres, en teoria tenia cap possibilitat de sortir-se’n dels efectes devastadors de la gran patacada. Però, en canvi, sí està escrit que la bona supervivència, en aquest petit univers que és el nostre districte, depèn de la fidelitat total als manaments que ens van deixar en herència els dotze apòstols. Qualsevol desviació pot resultar letal en un moment donat; però, ara molt més pel fet que, al estar despenjats de la central de SVR no podem esperar cap ajuda externa: per tant, opino que no podem permetre’ns el luxe d’improvisar a la babalà – finalment, l’Andrea va reivindicar sense embuts lleialtat a l’ortodòxia.

- Bé, aquesta és una opinió que ja saps de sobres que no comparteixo – manifestà el doctor, mossegant-se la llengua per no ser mordaç, ja que no volia provocar una reacció violenta d’aquella llunàtica -. Almenys caldria comprovar-ho, si som capaços de conviure o no, uns al costat dels altres, en passable harmonia.

- Proposo que aparquem aquesta discussió, perquè tot el que es pugui divagar és secundari fins que no tinguem l’informe dels xics – va desempatar en Roca, incòmode amb aquell debat que no tocava -, només llavors podrem decidir, amb més coneixement de causa, allò que es consideri millor per als nostres interessos.

- Hi estic d’acord! – aplaudí la Berta, que no podia veure l’Andrea, perquè la considerava una fanàtica perillosa, a més a més d’una intrigant compulsiva -, però, mentrestant, què en fem de l’intrús retingut al meu bloc, que cada cop està més alterat.

- L’Andrea es va comprometre a deixar-lo anar de seguida que tornéssim – va afanyar-se a retreure al doctor, amb certa malicia, insinuant sense dir-ho obertament, que li semblava una decisió egoista i precipitada de la dona, en benefici d’un intrús que li havia caigut bé.

- És veritat, i penso que ho hem de complir per a no comprometre la vida dels xics – va confirmar desafiant l’Andrea, sense donar el braç a tòrcer -. Si us sembla, puc acompanyar-lo jo mateixa en el carruatge que els hi varem prendre. D’aquesta manera amb el mateix tret matem dos pardals: complir un tracte i quedar-m’hi per seguir de prop la investigació d’aquella colla, no sigui cas que s’hi adormin i es compliquin la vida en algun batibull.

  En Roca va comprovar d’una ullada que la proposta de l’Andrea queia bé en general, de manera que li va donar el vist-i-plau, ignorant la cara de set jutges que feien el doctor i la Berta. En Garméndia, s’oferí a preparar-li una bicicleta perquè, a la tornada, es pogués afegir als xics; però l’Andrea va refusar l’oferta al·legant que quan arribés l’hora de tornar ja es veuria com es muntava la retirada. Es va aixecar la reunió autoritzant, doncs, que l’Andrea i el presoner tornessin l’endemà, de bon matí, cap al poblat dels intrusos.