A LA TERCERA, VA LA VENÇUDA

            Avui, aniversari de la proclamació de la segona república no és un dia com un altre per parlar de la república: és el dia adequat. La vessen, a la meva manera de veure, els que demanen l’abdicació del monarca en favor del seu fill pensant, suposo que de bona fe, que aquesta és la clau de volta per regenerar la vida política d’aquest país, que alguns provocadors a sou de vés a saber quins interessos, però a sou, diuen que camina a grans passes cap a l’anarquia. Potser perquè saben que la reacció natural a l’anarquia és l’autoritarisme, i es deleixen descaradament per algú que imposi l’ordeno i mano?  Per tant procurem no jugar amb les paraules que algunes no són innocents i centrem-nos, en la reflexió d’avui, no en si ha de tocar el dos o no el monarca, sinó en preguntar-nos si com a poble ens estimem més ser súbdits o volem ser ciutadans pels quatre cantons. La distancia entre ambdues definicions depèn de si ja ens està bé que l’Estat el representi una família reial que es vagi succeint a si mateixa de pares a fills, o una persona a qui el poble li renovi la confiança cada quatre o sis anys democràticament. Si ens decantem per la primera opció, voldrà dir que ja ens està bé ésser vassalls en una monarquia de putxinel·lis. Si, en canvi, ens decantem per la segona opció, voldrà dir que preferim viure sota un sostre república i exercir el dret a decidir qui ha de ser el primer funcionari, com a ciutadans lliures. La diferència no és simplement estètica o la moda de la temporada, no es tracta de satisfer un capritxet o de fer-nos valer un rampell de mal geni. Si volem, esclar, que a la tercera vagi la vençuda.

            Ser republicà no és qüestió de simpatia, de si et cauen més bé o més malament el monarca i la seva parentela, sinó de si es vol o no que la més alta institució de l’Estat recaigui en algú que estigui per sobre del bé i del mal, inviolable i quasi eteri, o en una persona sense pedigrí que s’hagi de sotmetre als mateixos controls que qualsevol altre aspirant a servidor públic. Un president de la república com déu mana, per molt menys que per anar a caçar elefants quan no tocava, segurament ja passaria figues a casa seva faria temps. I no és pas que un president de la república sigui garantia de mans netes, però com a mínim quan les fica on no hauria de fer-ho ha d’agafar els trastets i baixar la paradeta. I això no vol dir que una monarquia no pugui conviure de cap manera amb una democràcia, perquè els britànics en són un exemple i, malgrat totes les seves arcaiques escenificacions públiques i embolics privats, una gran majoria de ciutadans s’hi senten identificats i l’haurien de fer molt grossa perquè perdessin el carisma carrincló. La resta de monarquies europees estan impregnades de republicanisme i pobres d’elles si es passessin un pèl en el paper institucional que representen. En canvi, la nostra potser és la més anacrònica que existeix, tant pel què representa com perquè ens la varen colar de penalty.