L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 28 i 29)

28

  En Quico va tibar fort de les rengles fins aconseguir que el matxo agafés un bon trot, per avançar-se el màxim a la caravana. No calia ser un gínjol per apercebre’s que, malgrat l’amabilitat més o menys postissa del doctor, aquella gent se’ls miraven de cap d’esquila i els tractaven despectivament, sense dissimular-ho gens ni mica. Àdhuc tingué la sensació, durant el trajecte, que el propi doctor anava a remolc dels homes armats i que, a l’hora de decidir res, semblava tenir més galons que no pas ell, una dona de mitja edat, gairebé bruna, que li deien Andrea i que, per cert, durant tota l’estona a ell l’havia tractat a baqueta.

Tanmateix, no ajudava gaire a rebaixar la tensió, el fet que no es poguessin entendre d’altra manera que per signes; llevat del doctor, que era l’únic que parlava català amb certa traça. Els forasters empraven l’anglès per parlar entre ells, com ja havia sospitat; era la llengua en que estaven escrits alguns cartells i llibres que havia vist a casa de mestre Mateu.

  Donant voltes a totes aquelles cabòries i, sobretot, pensant com donaria explicacions, es va trobar a les portes de Sant Feliu sense a penes donar-se’n compte. Va conduir la tartana, no aturant-se a parlar amb ningú, fins arribar a la casa de mestre Mateu a qui va trobar, com sempre, cosint botots al vestíbul convertit en obrador. Al veure’l, l’ancià va alçar-se de seguida, pressentint males noticies només de notar l’excitació del xicot, que s’abocà a resumir-li a corre cuita els últims esdeveniments i la imminent arribada d’uns forasters, supervivents com ells, als quals va assegurar-li que calia complaure’ls i no trepitjar-los cap ull de poll, per a no sortir-ne malparats.

Mestre Mateu és va fer càrrec de la gravetat de la situació ràpidament, potser perquè ja s’esperava quelcom de semblant, enviant-lo a convocar assemblea, repicant la campana de la casa de les ànimes. Mentre en Quico es disposava, sense torbar-se, a complir l’encàrrec, mestre Mateu li encomanà discretament a una de les dones que l’acompanyaven al cosidor, que no deixés de petja l’entrada del poblat, per espiar els forasters quan s’apropessin al turó.

         – De seguida que els entrevegis, corre a avisar-me – li manà.

  D’una part perquè en Quico repicava la campana amb frenesí i, per altra banda, degut a la frisança que els darrers dies basquejava tothom, els mil vuit-cents i escaig de veïns adults que es podien valdre per ells mateixos, ompliren en un tres i no res la casa de les ànimes, després de deixar la canalla a l’antiga galeria de la mina, a cura dels germans més granats. A aquella ampla sala, al costat dels quartets destinats a infermeria, al construir-se la casa de les ànimes s’hi havia instal·lat l’escola.

Mestre Mateu, en un gest poc habitual en ell, rebé tothom a la porta i sense respondre cap pregunta, els hi demanà que s’afanyessin. Tampoc sense cap protocol previ, a peu dret i amb en Quico fent-li costat, va prendre la paraula:

- Pau a tothom! Pel que sembla, els pitjors pressentiments s’han acomplert i uns forasters també supervivents del daltabaix com nosaltres, però més poderosos i ben equipats, s’acosten cap aquí arrossegant mig arrestada la quadrilla que va marxar fa uns dies, amb en Quico i en Miquel al capdavant, precisament a seguir-los la pista. Amb ells també s’hi han ajuntat, per força, en Guillem i en Carles, quan s’han creuat a mig camí. En canvi, en Miquel el retenen com ostatge al seu quarter, per tenir-nos estacats de mans i peus i obligar-nos a fer bondat.

- Què se’ls hi ha perdut aquí, a aquesta gent? – va interrompre’l en Lluc, el sanador més ancià del poblat.

- Volen tafanejar qui som i com vivim, vet aquí el que volen – va respondre’l en Quico -, suposo que per assegurar-se que no representem cap perill per a ells. No es tracta de rebre’ls cantant i ballant, però estalviem-nos qualsevol estirabot o mal gest que pugui provocar-los, ja que són molt desconfiats. A més a més, no ens hi podem entendre perquè no parlen català, llevat d’un sanador com tu, que és l’únic que no ens mira tant de reüll, i que ha procurat ajudar-nos una mica. Però n’hi ha d’altres, sobretot una mossota negra, que tenen molta mala baba.

  A mesura que en Quico feia aquestes precisions, la inquietud vulgues que no impregnava l’ambient de por, i algunes dones, fins i tot, s’abraçaren entre elles o amb les seves parelles. El trasbals era palpable, i la basarda que s’havia apoderat de tothom, des que es començà a parlar de forasters que apareixen i desapareixen, estava fent forat en els ànims d’aquella gent poruga. Mestre Mateu se n’havia adonat, i cregué que tenia més que mai l’obligació de donar exemple de serenitat.

- Ei,no se m’atabaléssiu pas ara! Ens en sortirem d’aquesta si no ens deixem ensarronar ni pels nervis, ni per la por. Això sí, cal que actuem ràpid i amb decisió. Jo, en Quico i tu, Lluc, si et sembla, els hi farem el paperot quan arribin; a veure si ens diuen què coi volen. La resta, aneu-vos-en a casa amb tota la canalla, i us hi tanqueu. Si van armats, com diu en Quico, no podem ni gosar plantar-los cara perquè tenim les de perdre. Ara toca pactar-hi amb astúcia, enlloc d’enfrontar-nos-hi.

Encabat de dir això, a la porta hi va treure el cap la dona que s’havia quedat a l’aguait, indicant amb un gest inequívoc que els forasters ja estaven arribant.

– Apa, som-hi, doncs! Féu el que us he dit i no patiu – els animà altra vegada mestre Mateu.

  En Quico va suggerir que seria millor que mestre Mateu i en Lluc s’esperessin al porxo de la casa de les ànimes, mentre ell s’avançava a rebre la comitiva a les portes del poblat. De lluny, observà que el pare d’en Miquel semblava estar enraonant animadament amb el doctor i la dona negra.

- Bona senyal – va pensar.

Li va cridar l’atenció, però, que a la comitiva dels forasters s’hi haguessin afegit uns quants joves que no tenia presents, els quals cavalcaven uns estranys pollins, que enlloc de potes tenien rodes. Quan estigueren més a prop va descobrir, estupefacte, que el pare d’en Miquel i aquella dona que ell tenia entravessada per mala bruixa, mantenien una distesa conversa, i no pas en català precisament, pel que va  deduir després.

29

  En arribar al poblat, com si formés part d’un pla deliberadament trenat, els homes armats van iniciar un desplegament estratègic, desentenguent-se d’en Juli i companyia, que aprofitaren l’ocasió per escapolir-se en direcció a la casa de les ànimes. En canvi, el pare d’en Miquel no deixà de petja el petit grupet de forasters notables, format pel doctor, l’Andrea i uns quants més que no li havien presentat. Mantenint una distància discreta, la colla dels xics, que s’havien afegit a la caravana amb les seves flamants bicicletes, no es perdien cap detall de l’escena. En Quico va adreçar-se al doctor, per informar-lo que mestre Mateu els estava esperant.

Encara no havia acabat de parlar, que ja va escoltar el pare d’en Miquel traduint les seves paraules a l’Andrea. No pogué estar-se’n de preguntar-li, amb un deix de malfiança, com era que s’ho portava tan callat això de parlar la llengua dels forasters: - Ara pla, Quico! A casa, el pare i l’avi, sobretot, sempre l’havíem anat practicant l’anglès, ja que molts dels llibres que s’havien endut els avis a la casa del turó hi són escrits, precisament, en aquesta llengua que, en l’època del daltabaix com suposo t’han explicat, l’entenia i parlava gairebé tothom, encara que fos a contracor.

  El doctor va interrompre’ls per recordar-los que calia anar passant. En Quico assentí, submís i descol·locat, amb un cop de cap. En arribar a la casa de les ànimes, quan Mestre Mateu es disposava a oficiar d’amfitrió fent les presentacions pertinents, se li avançà una altra vegada el pare d’en Miquel, informant els forasters que aquell ancià que tenien al davant era el pare pedaç de la comunitat i que qui estava a la seva dreta, era el sanador principal del poblat.

En Quico no pogué dissimular el seu malestar al considerar que en Guillem ja n’estava fent un gra massa, acaparant tot el protagonisme en detriment de mestre Mateu. El que més el fastiguejava, però, era que els forasters - inclòs el doctor - semblaven encantats de la vida del seu servilisme, tant és així que s’estimaven més que el pare d’en Miquel fos qui traduís les preguntes i les respostes en comptes del doctor, i que, en definitiva, es fes tan imprescindible com intermediari.  D’altra banda, aquesta permuta de papers va convertir, vés a saber si amb premeditació, el que podia haver estat una conversa franca entre mestre Mateu i el doctor, en un interrogatori en tota regla dirigit a l’ombra per l’Andrea, amb la col·laboració entusiasta i complaent del pare d’en Miquel, que semblava divertit amb aquella comèdia.

- Quanta gent us hi esteu aquí?

- Entre tots, una mica més de dos mil ànimes.

- I on s’ha amagat, doncs, tota aquesta gent que no es veu?

- Deuen ser a casa seva.

- Per què no han sortit a rebre’ns? No us ha advertit aquest – amb la barbeta, l’Andrea assenyalà desdenyosa en Quico – que veníem i que volíem veure’ls-hi la cara a tothom?

- I tant que sí! Justament ens hem reunit no fa gaire per escoltar les noves que ens duia.

- Llavors, per què s’ha amagat tothom? Què voleu que en pensem d’aquest capteniment? És que els hi fem por, o és que ens volen parar una trampa?

- I ara! Poc ho faríem mai, nosaltres, això! Considereu-vos benvinguts i com si fóssiu a casa vostra, malgrat visquem amb tanta senzillesa que no ens sobra gaire de res, com us adonareu de seguida.

- No somiqueu mestre, que nosaltres no venim a robar. No ens fan falta les vostres escorrialles. Us deixarem tranquils tan aviat com hàgim comprovat unes quantes coses, que és precisament el motiu de la visita; començant perquè declareu totes les armes d’atac o defensa que tingueu amagades.

  En Quico estava cada vegada més sorprès que el pare d’en Miquel fes la traducció exacta d’aquelles exigències sense titubejar ni alterar-se, quasibé reproduint-les amb el mateix to despectiu com les pronunciava aquella bruixa, que cada cop li feia més malastrugança. De fet, pretendre mantenir una conversa normal en aquelles condicions era bastant pervers, ja que la necessitat de traduir d’anada i de tornada trencava les oracions a qualsevol, avortant la mínima possibilitat d’establir un diàleg franc i espontani, dissoltes les sensacions i els matisos de cada expressió en el neutre bisat d’una traducció de conveniència.

Per la seva banda, mestre Mateu responia d’esma les esmolades preguntes de la dona negra, sense comentar res més enllà de l’imprescindible, al comprendre la humiliació que representava estar pendent de la freda traducció. Després d’entomar la darrera atzagaiada va quedar-se en blanc per un moment, sense saber com reaccionar al que se li manava, fins que, per enèsima vegada aquell dia, el pare d’en Miquel va treure’l de l’atzucac, prenent la iniciativa: - No els hi trenqueu la girada, Mateu. Feu avisar tothom que vingui cap aquí perquè puguin passar-ne revista i digueu-los-hi la veritat sobre les armes: que no en tenim.

  Al sentir que feien un apart en català, l’Andrea es va tombar cap al doctor, com exigint-li explicacions; tranquil·litzant-se quan aquest li va indicar, amb un gest ambigu del mentó, que no passava res. Amb aquest detall en Quico va adonar-se que el pare d’en Miquel, potser, no podia actuar d’altra manera que com ho estava fent, ja que li seria difícil tergiversar ni una sola coma de les converses, al tenir al doctor sempre a sobre.

Convençut que aquesta podia ser l’explicació de la sorprenent febre  col·laboracionista d’en Guillem, per seguir-li la beta va oferir-se per avisar ell mateix tota la gent que romania a casa, obeint la consigna de mestre Mateu. De mica en mica, doncs, van aparèixer a la petita explanada davant la casa de les ànimes, el cens humà de Sant Feliu al complert. A mesura que ocupaven la plaça, els forasters armats s’enretiraven les passes suficients com per mantenir-los encerclats, però sense  enjovar-los.

Quan en Quico assegurà al doctor que ja hi eren tots, l’Andrea, que no volia pas que se li escapés el control de la situació en profit del doctor, de qui semblava estar gelosa, va dirigir-se al pare d’en Miquel perquè li confirmés la informació: - No queda ningú més?

- Menys set persones impossibilitades perquè estan malaltes – contestà després de manllevar-li la dada a en Quico.

- I de què pateixen? – es va preocupar el doctor Oriol, en un efecte reflex de la seva competència professional.

- Són vells – li va contestar el sanador Lluc.

- Això, rai, no és cap malaltia – va protestar el doctor.

- Doncs aquí és la única malaltia seriosa, perquè és la única que no té remei – li va replicar en Lluc, amb una simplicitat insultant.

- Està bé, deixem-ho córrer – va tallar l’Andrea -; mana que s’arrenglerin els homes amb els homes, les dones amb les dones i que s’ajunti a un costat tota la mainada menor de catorze anys.

  L’operació va trigar a completar-se uns quants minuts perquè les criatures més petites no volien separar-se de les mares. Es féu enmig d’un silenci aspectant i poruc, només esquinçat de tant en tant per plors, que s’estroncaven en sec. Quan la gent estigué, finalment, col·locada com se’ls hi havia manat, començaren a fer el recompte.

- Vuit-cents dos – informà l’home armat que comptava els homes.

- Vuit-cents noranta – afegí la que comptava les dones.

- Tres-cents vint-i-dos – conclogué el que es cuidava de la canalla.

- O sigui que, amb malalts inclosos, sou dos mil catorze caps – resumí l’Andrea, despectivament.

- Quinze – corregí el pare d’en Miquel –, no us oblideu del meu fill.

- Tens raó, me n’havia descuidat; però no t’amoïnis, que compliré la meva paraula i te’l tornaré sense una esgarrinxada – el va complaure l’Andrea, fent-li una ganyota de complicitat que no passà desapercebuda a en Quico.