18
Quatre dels
responsables de la seguretat en el bloc dels cent, arrossegaren el cos de
l’intrús cap a dins. L’equip mèdic li féu un ràpid reconeixement a peu dret,
per comprovar que, a part de la pèrdua temporal de la consciència per efecte
del dard que li havien engegat, no patia cap altra seqüela. Com a mesura de
precaució, el lligaren a la cadira de rodes on l’havien aconseguit asseure
entre quatre perquè era un pes mort, subjectant-li l’esquena al respatller amb
un cinturó ample i gruixut per evitar que el cos s’abalancés cap endavant, mentre
duressin els efectes del narcòtic que, segons un dels metges, encara faria
efecte uns cinc o deu minuts més. Al seu voltant, mitja dotzena de residents
escodrinyaven encuriosits aquell cos d’aspecte robust i sa, desmarxat en la cadira
com un gegant esquinçat i desinflat, amb la barbeta deixada caure sobre el pit.
La responsable del
bloc – la física Berta Unzueta – va aixecar-li el cap tibant-lo per un manyoc
de cabells i el tombà en sentit contrari, acompanyant-lo amb cura fins que el
clatell va tocar el canto del respatller de la cadira. El rostre delatava un
home d’aparença jove, amb barba d’uns quants dies, inexpressiva la fesomia al
tenir els ulls celats, sota les parpelles closes. A la Berta li va cridar l’atenció
tant la considerable proporció de les mans i dels peus, com la brutícia que se
li notava sota les ungles. No tenia cap dubte de que aquell pellingot fos una
persona i no pas un animal; però, no podia evitar que li fes fàstic.
Quan en Miquel es començà a recuperar, la
primera sensació que copsà fou que estava lligat. Aquesta evidència el va
desvetllar del tot, i al comprovar que el tenien immobilitzat va escridassar
els desconeguts que el retenien, mentre no parava de bellugar-se per intentar
desencordillar-se: - Qui sou vatros? On
m’heu portat?
Al sentir la veu aguda de l’intrús es van intercanviar mirades,
sorpresos de no entendre res del què deia. Per les ganyotes de la cara i pel to
irat com s’expressava, era evident que l’intrús estava molt enutjat i que protestava,
però ningú entenia la seva llengua.
En
Miquel se la mirà amb carica de no entendre ni un borrall de què li estava
explicant aquella dona menuda que feia goig, i que semblava ser la que remenava
les cireres allà dins. La seva veu sonava amable, com si pretengués
apaigavar-li el geni i transmetre-li, al mateix temps, serenitat i confiança. En
Miquel s’hi va repenjar: - Pots donar-me
aigua? Tinc la llengua feta un parrac.
El metge del bloc va suggerir que
potser li faltava un bull. En Miquel, llavors, al adonar-se del desconcert que
generava, va moure la ma dreta com si estigués acostant-se una tassa a la boca
i es refregà còmicament la llengua pels llavis, intentant fer-los entendre que
tenia la boca seca. A la Berta
se li va il·luminar la mirada i li féu que sí amb el cap; que finalment l’havia
entès.
De seguida va manar que li portessin aigua a dojo, mentre
amb les mans li feia gestos de que no es preocupés. No trigà a arribar l’aigua;
n’ompliren un gerro i per indicació de la Berta li afluixaren la corretja que li subjectava
la carcanada a la cadira, perquè s’hi pogués valdre millor per beure. S’empassà
l’aigua d’una glopada i va demanar, repetint els mateixos gestos, que li’n posessin
més.
Una Berta més distesa li va parlar lentament, intentant
recrear-se en cada síl·laba: - Ara
t’hauràs d’esperar una estona. Aprofita per fer una becaina; si vols, et pots
tombar a terra mateix. Et deslligarem, però no intentis fugir perquè és impossible
i, a més a més, t’estarem vigilant.
Mentre li feia aquesta advertència,
exagerant la parsimònia per a no excitar-lo, procurava gesticular adequadament,
per mirar de fer-li entendre el missatge. Quan el varen deslligar del tot, en
Miquel s’alçà d’una revolada de la cadira, com disposat a fer no sé què; però
la dona aconseguí que es tranquil·litzés, manant-li amb posat sever, que
s’estigués assegut i fes bondat.
Malgrat per
corpulència en Miquel la superava de tres pams ben bons, la mirada entre dolça i
agra de la Berta
i, sobretot, la seva veu mig enrogallada, l’havien fascinat. Quan es va quedar
sol, intentà comprendre què li estava passant, fent memòria de tot el que li
havia esdevingut des que es toparen amb aquella sorpresa.
Recordà que en Quico era partidari de passar de llarg,
però ell va entossudir-se en acostar-s’hi. Des de lluny, inclús amb l’ajuda
dels binocles, no es podia apreciar prou bé l’abast d’aquell conjunt
fortificat, que sobresortia uns metres de terra. Segurament els edificis
estaven construïts en un terreny que feia una lleugera esquena d’ase i la perspectiva
de conjunt no es podia endevinar venint des del sud, fins que no arribava arran
del primer edifici, que era el punt on començava la depressió del terreny. A
partir d’aquell punt es descobria que darrera n’hi havien uns quants més, tots
aparentment idèntics i equidistants, amb una precisió tan calculada, que
resultava evident que cadascuna d’aquelles construccions formaven part d’un complex
racional, en posició de defensa.
No hi veié ningú ni res que li fes sospitar quina
finalitat tenien unes edificacions relativament ben conservades, enmig d’un
paratge on els únics vestigis de vida es reduïen a les nombroses ruïnes que
encara es mantenien més o menys dretes, després de tants anys del daltabaix al
qual, gairebé sempre, acabaven referint-se els ancians. El tanoca que
l’acompanyava, en Juli, era una paparra i un cagadubtes que només servia per
posar pegues a tot. Però ell no estava per deixar la feina a mitges, i va tirar
al dret.
En aquell moment de la reflexió va adonar-se que ja no
portava la daga. Li ballava vagament pel cap que al rebre aquell impacte que li
va enrampar la cuixa, la gaiata se li havia escapat de les mans; però, en
canvi, estava segur que la daga no se l’havia pas treta del cinturó. Això deu
haver estat cosa d’aquesta trepa al engrapar-me, va deduir. I era cert, doncs
els que el varen recollir de terra per entrar-lo, primer l’escorcollaren de
dalt a baix.
Mentrestant, la Berta des del comandament del
bloc canviava impressions amb la resta del plenari. La conclusió de la conversa
fou que era imprescindible trobar la manera d’entendre’s amb aquell intrús que
– a la seva manera de veure-ho- malgrat estigués aplacat, era tan compulsiu i
corpulent que en qualsevol moment, podia reaccionar amb violència. En Roca,
almenys, li va donar un bri d’esperança: el metge resident al bloc dels
quatre-cents - el doctor Oriol - era un fanàtic estudiós de la semiòtica, una
dèria que li venia de família, ja que podia presumir de pertànyer a una saga de
reconeguts filòlegs.
Si ell no era capaç de treure’n l’entrellat del llenguatge
emprat per aquell intrús, no n’hi havia cap altre de més capacitat per aconseguir-ho.
Per un criteri de prudència decidiren que era preferible
que l’intrús no pogués xafardejar les instal·lacions i que, per tant, seria
millor no moure’l d’on estava, sent el doctor Oriol qui s’hi acostés per
examinar-lo. La Berta ,
conformada amb la decisió, i més relaxada, va tornar a la sala on tenien
retinguda aquella mena de bestiola intel·ligent. Els dos homes que feien
guàrdia a la porta, pendents del monitor, informaren que l’intrús s’havia estat
quiet a la cadira des que el deixaren sol. El que sí la Berta va observar de seguida,
és que l’intrús s’havia begut tota l’aigua del gerro que li havien portat.
Li va preguntar, repetint els gestos amb què s’havien
entès abans: -Te’ns més set?
En Miquel va fer que no amb el
cap, i una Berta més posada i segura que les coses s’estaven encarrilant, va
intentar explicar-li què li esperava, vocalitzant i gesticulant delirosa de que
l’entengués: -Vindrà a veure’t un metge
que parla com tu i potser llavors podrem entendre d’una vegada qui ets i d’on
coi has sortit. Mentrestant, ara descansa. Pots ajaure’t allà on vulguis, que
no passaràs fred.
19
L’Iban Garmendia, de seguida que va rebaixar-se la tensió en
el bloc dels cinc-cents, va connectar-se amb la resta de la colla per intercanviar
opinions sobre els darrers esdeveniments, ja que era impossible que poguessin
comunicar-se, mentre no s’aixequés l’estat d’alarma, d’altra manera que no fos
mitjançant els monitors.
El primer que va respondre fou en Josep Oriol que, a part
de repetir l’explicació oficial sobre la causa del rebombori, afegí un detall
que en Garmendia ignorava: que el seu pare seria qui provaria d’entendres amb l’intrús
capturat. A la pantalla del monitor s’hi anaren incorporant els seus amics, a
mesura que s’afegien a aquella tertúlia improvisada.
- Sembla que l’intrús no parla la
nostra llengua, i han recorregut al meu pare perquè intenti treure’n
l’entrellat – presumí l’Oriol.
- No podem esperar
més a parlar! – intervingué molt nerviós en Climent - Hem de dir tot el que sabem.
- Hi estic d’acord – el
recolzà l’Oriol, i la resta, menys en Daniel i l’Iban, també assentiren amb el
cap.
En Daniel va objectar: - No ens precipitem a xerrar, que ens pot costar més car del que ens
pensem.
- No fotis! –
exclamà la Kate
-, quan més tardem a dir-los la veritat,
menys arguments tindrem per justificar el nostre silenci.
- Quina veritat? – preguntà
l’Iban -. Després de tot, nosaltres no en
sabem un borrall del què està passant. A penes tenim unes conjectures mal embastades,
sense cap ni centener. Creieu-me, esperem que el pare d’en Josep s’hi entrevisti
i tracti de fer-li descabdellar més informació. Això sí que serà positiu,
mentre que el que nosaltres podem aportar fins ara, només són especulacions que
no duen enlloc i que no ajudaran a res; però, segons com s’ho prenguin els de
dalt, ens en farem l’estella.
- Si no els hi expliquem ara, jo
no podré mirar mai més el meu pare a la cara – confessà
en Climent, molt trasbalsat -. Potser sí
és cert que amb el què sabem fins ara no podem anar gaire lluny, però sempre
més tindrem mala consciència d’haver-los-hi amagat coses importants en un
moment de crisi. Es tracta d’una qüestió d’ètica, penso jo.
- No es pot ser tan primmirat – insistí
en Daniel -, quan hi tens més a perdre
que a guanyar. Per ventura penses que ton pare, quan ho sàpiga tot, ens deixarà
gambar com fins ara, fent el que ens roti? No t’ho creguis pas. Són massa
quadriculats quan senten fred de peus; i no sé si vosaltres us hi heu fixat,
però encara els dura la por de si algun dia ens trobem els dotze apòstols,
després d’haver-nos passat pel forro la majoria dels sagrats manaments que ens
havien deixat com a penyora. Nosaltres, creieu-me, hem de continuar fent la
nostra, i si algun dia n’hem de parlar d’aquestes peripècies, que sigui quan tinguem
alguna cosa concreta als dits. Toqueu de peus a terra, i digueu-me si no tinc tota
la raó.
- Almenys és una argumentació que
costa de tombar – va acceptar la Maria Paz -. El teu punt de vista té dues qüestions de
pes: la primera, que si expliquem les nostres aventures, el més previsible és
que passi com tu dius, en quin cas la sinceritat ens portaria a un sacrifici estèril
i contraproduent; i la segona és que, ara per ara, sabem tant com res del que
està succeint, i en aquestes condicions és millor no moure fitxa.
- Què en penses tu, Miles? – la Kate
volgué saber l’opinió del més reflexiu i ponderat de tots els xics.
- Ja fa temps que hem descobert
que si ens avenim tant, és perquè compartim les mateixes inquietuds i ens fem
preguntes a les que no trobem resposta, sobretot pel que fa a la nostra
història recent - respongué l’al.ludit -. Estem molt condicionats per l’autoritat que
exerceixen els nostres pares i, per tant, temem que la bona relació que hi
tenim es podria enterbolir, si furgant massa el passat descobrim més del
compte. I això ens neguiteja, però també ens fa patir, no és veritat? Almenys, és
com jo ho sento. Ni el pare ni la mare es desfoguen gaire si trec a la conversa
algunes de les incògnites que sovint ens destaroten, en especial les
relacionades amb allò que en diuen la gran patacada, en per què s’hi va arribar
a aquella situació extrema. És com si no en volguessin parlar de l’ahir ni de
l’abans d’ahir; però encara tenen menys interès per aclarir-me què ens espera
el dia de demà. Només els amoïna el present. Al final arribo a la conclusió que,
per a ells, el futur consisteix en no modificar res del sistema, que una mena
de déu omnipotent, encarnat d’alguna manera en aquests misteriosos dotze
apòstols, va planificar en exclusiva per a nosaltres, potser un dia que anava
ben pet.
- Em sembla que estàs exagerant la
nota – el va tallar en Josep Oriol -, jo amb el pare sempre he pogut parlar de tot, inclús del passat.
Reconec que en aquest tema alguna vegada divaga bastant, però no pas perquè
intenti amagar-me res sinó més aviat perquè crec que li passa el mateix que a
nosaltres: que de la missa no en sap ni la meitat.
- Potser sí – concedí
en Miles -, però a més a més del que dius,
hauràs d’admetre que tocar aquestes qüestions amb els grans costa, és com si,
de cop, es fes fosc. Notes que comença a planar damunt la conversa, quan es fa
la més mínima referència a la gran patacada, una mena de núvol, de boira imprecisa.
No en volen parlar, sigui perquè no en saben res, o perquè els hi fa basarda
recordar-se’n. El cas és que en passen, descaradament, d’aclarir-nos res. Però
el pitjor és, que no creuen que valgui ni la pena de perdi el temps donant-me
explicacions. Aquesta és la contradicció que més em dol de tot plegat.
T’accepto que el teu pare no et pugui explicar allò que ell potser també ignora
en part, però la diferència entre ell i tu, entre els nostres pares i
nosaltres, rau en el fet que nosaltres sí que estem disposats a regirar i
regirar el què convingui, si no hi ha altre remei per arribar a entendre
l’origen de tot plegat, i a ells sembla que tant se’ls en fot.
- I per aquesta raó ens varem fer
amics i ens trobem bé quan estem junts - afegí en
Daniel -, perquè perseguim objectius
idèntics i ens preocupa quelcom més que clonar-nos estúpidament, només perquè
el coi de sistema es perpetuí. Si ens hem de sentir culpables per no explicar
aquesta tonteria als pares, endavant, fem-ho! Però siguem conscients que la
nostra especial relació s’haurà esberlat per sempre més, i que haurem traït el
compromís d’arribar on calgui, per trobar un sentit a aquesta merda de vida.
Els pares, tinguem-ho ben clar, no ens deixaran continuar burxant, senzillament
perquè s’esfereeixen només d’imaginar quants esquelets puguem arribar a
desenterrar. En el fons, temen encarar-se a una veritat que coneixen o
endevinen, i que els té acollonits; però, de la qual no en volen tenir cap prova,
cap evidència, res de res.
- De totes maneres – intervingué
en Climent -, un dia o altre hauran
d’assabentar-se de a què estem jugant.
- Segurament – respongué
l’Iban -, però, quan això passi sempre serà
més digerible la sorpresa, si va acompanyada de respostes, de conclusions
definitives; no d’un grapat més d’interrogants i d’hipòtesis. Aquest ha de ser
el nostre repte, amb la cara ben alta i la consciència ben neta. A més, així
varem quedar, ens en desdirem ara?
Ningú
es va pronunciar en contra i quan en Climent aixecà la mà dreta, amb el dit
polze cap enlaire, tots li varen imitar el gest i els rostres reflectiren la
mateixa obstinació i coratge dels bons temps. Apagaren els monitors. No calia
dir-se res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada