42
A la colla d’en
Miquel la convocatòria imprevista d’assemblea els hi va trastocar els plans.
Se’n varen assabentar mentre estaven condicionant una de les barraques buides
per fer-la servir, provisionalment, d’amagatall dels homes armats que es
proposaven deixar fora de circulació aquell vespre. En Pasqual fou el primer que
va exclamar-se pel contratemps: - I ara,
què fem? No podrem pas estar a dos llocs alhora, i si fem campana de
l’assemblea ensenyarem l’orella.
- No tenim altre remei que
arriscar-nos i avançar l’horari – reaccionà en Miquel, sense
pensar-s’ho massa - actuarem tal com havíem
decidit, abans de la posta de sol enlloc d’esperar que es faci fosc, de manera
que tindrem de ser més astuts i ràpids, sobretot pel que fa al primer foraster.
Ara el que toca és repassar una vegada més què ha de fer cadascú, i no cagar-la.
Quan mos hàgim apoderat de les armes mos presentarem a l’assemblea; el que
passi després ja serà qüestió de mon pare. Caldria, també, tenir a punt un beuratge
consistent perquè, en cas de necessitat, a part de l’efecte del tret, que els
deixarà completament fora de combat els minuts suficients per emmordassar-los i
lligar-los, els faci clapar una estoneta més, mentre fem el trasllat. Si no
se’l volen prendre per les bones, els hi engargamelleu. Dos de natros s’hi
hauran de quedar a vigilar-los encabada la feina, mentre que els altres ens presentarem
a l’assemblea, com si res; per dos que faltin no crec que es noti.
- I de mestre Mateu, que en penses
fer?
- Que ho decideixi el pare, però
jo crec que el més convenient seria fer-li empassar la seva pròpia medecina i
que fos rebotat de la trona pels veïns, per negat i calçasses. Espero que es
resolgui per les bones, però si no s’amolla haurem de fer-lo fora com sigui. Ja
us he advertit que un cop comença un ball com aquest, no pots sortir-ne quan et
convingui. O caixa o faixa! Però no patiu carall; si ho fem tal com he calculat
tot sortirà rodó.
A
la mateixa hora, més o menys, l’Andrea es dedicava a alliçonar a l’ensems els
homes armats i els xics: - Aquest vespre
tots els intrusos es reuniran i jo m’he compromès a anar-hi; també vull que
m’hi acompanyeu els que tingueu la feina enllestida. Ja sabeu que a mitja nit
se us acaba la corda que us vaig donar, i demà a primera hora tornarem tots cap
a casa.
- Nosaltres també voleu que hi
anem? – va preguntar-li un dels homes armats.
- Sí, però millor
que no se us noti gaire; estigueu a prop per si de cas, però no entreu al local
de la reunió si no us crido, ja que m’he compromès a no portar-hi escorta.
- Per part nostra només podran
fer-te costat l’Iban i la
Maria Paz , si hem d’acabar la feina aquesta nit – decidí
en Climent, sense que ningú s’hi oposés.
Simultàniament,
mestre Mateu s’havia recollit to sol a la casa de les ànimes, perquè
necessitava reflexionar. Ja feia dies que al seu entorn tot eren corredisses de
gent atrafegada i neguitosa, que li demanaven consell com si fos el pare pedaç
de tothom; i l’havien acabat atabalant. La veritat era que ell mateix estava
fet un garbuix, al trobar-se enmig d’un remolí de sensacions tan contradictòries.
No sabia com, però s’adonava que estava perdent objectivitat; en un dels
moments més delicats que vivia la comunitat de Sant Feliu, resultava que tot
plegat podia acabar, com un niu de gàrseres.
Sempre s’escoltava el parer d’homes com en Quico o en
Lluc, però ara ni aquests dos es posaven d’acord a l’hora d’aconsellar-lo. En
Quico li escalfava el cap amb sospites sobre la fidelitat d’en Guillem, mentre que
en Lluc semblava que tots els forasters li havien caigut tan bé, que pretenia,
no només que no se’ls havia de témer, sinó que calia aprofundir en la seva amistat.
Un aventurat criteri que ja havia començat a practicar pel seu compte amb
aquells nois, aconseguint d’entendre-s’hi a mitges en una barreja de català i d’anglès,
xocant i voluntariosa.
Però allò que el preocupava de veritat era que ell, l’infal.lible
i sòlid mestre Mateu, en qui tothom es repenjava quan tenia un problema, no
sabia cap on tirar. Constatar, sense cap dubte possible, l’existència d’altres
supervivents no ho havia acabat de pair. Sobretot, quan eren tan evidents les
diferències entre ells i els forasters. La demostració de força i
d’autoritarisme quan van ocupar el poblat, l’havia afectat molt més del que estava
disposat a reconèixer; i quan tocava fer el cor fort, una mena de torpor, d’ensopiment
indescriptible, li baldava els sentits.
Per aquesta raó va
voler aixoplugar-se una estona sota la llàntia. Necessitava recobrar la fe i la
confiança, però encara més la sensació de competència, de perspicàcia, de
capacitat d’anàlisi, que la precipitada seqüència dels darrers esdeveniments li
havien enterbolit, sense que es pogués explicar com ni fins quant. Era tanta la
sensació de fluixesa que l’envaïa, que no va trigar gaire a quedar-se plàcidament
endormiscat.
Els dos homes armats van començar la
seva ronda quan ja faltava poc per a la posta del sol. L’Andrea els hi havia
anunciat que l’endemà tornarien a casa i estaven contents, perquè ja en tenien
prou d’aquella missió tan rutinària com inútil, patrullant carrers sempre deserts;
ja que quan la gent els veia venir per una punta, es fonia per l’altra. Tornar
a la tranquil·litat del districte seria fabulós; entre d’altres raons de pes, perquè
deixarien d’actuar com a soldats, i es podrien dedicar a fer el que feien, quan
no es trobaven en estat d’emergència. Fins i tot caminaven amb més energia, ja
que els hi va semblar que havien trigat menys a recórrer la distància entre el
turó i la casa de les ànimes, on s’havien de separar. Estigueren temptats de no
fer-ho i continuar plegats per l’eix interior, enlloc de donar la volta
complerta per l’exterior; però, al final optaren per no trencar la rutina precisament
el darrer dia. No obstant això, el que va tirar cap a la dreta li digué a
l’altre: - No ens hi entretinguem gaire
avui, eh!.
La colla d’en
Miquel va llambregar el seu objectiu puntualment, a l’extrem del carrer de
dalt. L’havien d’empaitar quan arribés a l’altura del tercer trencall, que era
d’on quedava més a prop la barraca que ferien servir de garjola. D’altra banda,
com que encara no s’havia fet fosc del tot, es veia gent feinejant en alguns
horts o als corrals; per aquesta raó, l’indret escollit per parar-li definitivament
la trampa ho fou també perquè era el que quedava més a recer de mirades
indiscretes. Tots dotze estaven disposats per saltar-li al damunt en quan tombés
la cantonada, convençuts que la sorpresa i la contundència serien llurs millors
aliades.
En Miquel, però, com sempre, volgué desmarcar-se dels
altres i acaparar tot el protagonisme de l’acció; de manera que es va abalançar
sobre del foraster armat primer que ningú, donant-li un cop sec de gaiata al
clatell, que féu innecessària cap altra intervenció ja que va desplomar-se com
un sac de patates, sense ni un gemec.
En Miquel li va arrapar el braç amb fúria, per arrabassar-li
l’arma que aferrava a la mà; un cop aconseguida, la va mostrar com si fos un trofeu,
mentre del cap esberlat del foraster abatut començava a rajar la primera sang.
43
En Josep Oriol, una
vegada l’Andrea hagué donat les seves instruccions, digué a la resta de la colla que, abans que
l’Iban i la Maria Paz
anessin a la casa de les ànimes, farien una darrera assentada per explicar i
beneir l’estratègia que una estona abans havien amanit ell i en Climent. A tothom,
després d’escoltar-los, li va semblar prudent allò de preparar dos esborranys
de l’informe final, reservant el que es referís al quadern vermell per treure’l
en el moment oportú, quan no se’ls pogués censurar cap pregunta delicada com,
per exemple, si era cert o no que la
SVR movia des de l’ombra els fils que van precipitar la gran
patacada. I si la seva influència en la presa de decisions per part de les
principals nacions del món, era tan categòrica i descarnada, com donava a
entendre aquell infeliç d’en Baldiri Roc.
- Penso que no només
ens deuen aquesta explicació – manifestà l’Iban, convençut del seny com
enfocaven l’assumpte -, sinó que també
caldria que ens aclarissin, un cop posats a confessar-se, si la gran patacada
hagués pogut evitar-se fent cas de les propostes i idees del senyor Roc.
Aquesta és la qüestió.
- Seria terrible per a tots
nosaltres – reflexionà en Miles –, que la SVR passés, de cop i volta, a encarnar la cara
més insensata, hipòcrita i maquiavèl·lica d’aquesta història, enlloc de seguir mereixent
el respecte de tothom com a referència idíl·lica, venerada pels centenars de
milers que creiem haver sobreviscut, gràcies a l’altruisme de la seva previsió.
- És que jo no me la puc empassar
aquesta versió – es lamentà la Kate -; penso més aviat que aquest personatge singular, desconegut fins ara,
quin discurs ens ha colpit tant, en realitat no era res més que un governant de
tercera categoria, amargat i cínic, que va posar el dit a l’ull de la SVR , per ressentiment
personal; potser perquè s’havia sentit marginat des de la Corporació , per uns
dotze apòstols que, segons tinc entès, no solien fiar-se del primer capsigrany que
volia formar-ne part.
- Quelcom hi pot haver de cert en
tot plegat – va admetre en Josep Oriol -; però, veurem
què s’empatollen els pares per treure’ns
de dubtes. Al punt de confusió identitària a que hem arribat, no seria bo que
ens volguessin seguir enredant fent passar bou per bèstia grossa.
- A més a més, dintre de poc caldrà
prendre decisions sobre les futures relacions amb els intrusos. Potser existeix,
també, algun refotut protocol d’aquells punyeters dotze apòstols, per a situacions
similars? És que la SVR
era tan previsora, meticulosa i malparida, què va arribar a preveure fins i tot
una situació tan inversemblant? – en Climent va reforçar amb èmfasi
la crispació de la pregunta, subratllant-la amb un cop de puny a la taula.
- Sentint com
s’expressa l’Andrea últimament, estic convençuda que és capaç de cometre qualsevol
disbarat per impedir que la SVR
en surti malparada de les nostres sospites o insinuacions – observà la Maria Paz -; jo no sé què li passa pel cap a aquesta dona
que quan parla sembla que leviti, de tanta vehemència com hi posa en tot el que
diu o fa, fins i tot en qüestions sense cap transcendència. Jo diria que per
alguna raó, darrerament se li ha agrejat el caràcter.
- Podria estar passant per un moment
de baixa estima, i troba que sent tan picallosa i desagradable li apuja la moral.
O potser és que va mal follada, vés a saber!
- Apa!, no perdem el temps amb
tonteries – va trencar-los les oracions en Josep
Oriol -, que no tenim tota la nit per
perdre. Quedem que prepararem dos informes idèntics, a un dels quals hi afegirem
totes les observacions i dubtes arrel del què ens ha desvetllat la lectura del
quadern i de la resta de documentació. En quan al que acabes d’observar, Maria
Paz, penso que és prematur patir-hi, ja que llevat dels quatre estirabots que
li he sentit, no tinc constància que l’Andrea, ni ningú del pinyol del plenari,
hagi pres oficialment cap determinació sobre els intrusos.
- A mi, ja t’ho dic ara, no em
faria res que m’hi deixessin passar una temporadeta de tant en tant al poblat –
va declarar la
Kate.
- T’ho sembla ara
perquè és la novetat i et deleixes, però després de no gaire temps enyoraries
les comoditats que tens al districte i, sobretot, la higiene – li advertí la Maria Paz -; el menjar que cuinen no et discuteixo que
faci goig i que tingui un aroma agradable, però pel meu gust resulta repulsiu
que cadascú es serveixi directament amb la mà, de l’olla de vianda que posen al
mig de la taula. Tan llepafils com tu ets, no crec que t’hi adaptessis mai a
aquestes costums de pagerols.
- Potser l’únic que no em faria
gràcia seria renunciar a la dutxa diària, conformant-me amb una simple
esbandida des d’un cubell un cop per setmana, i amb aigua freda.
- Aquesta és una altra; no et dic
que facin pudor o fàstic, però una mica deixats sí que ho són. Inclús admeto
que, a la seva manera, siguin feliços; però, a tu i a mi ens han pujat diferent
i no ens hi sabríem adaptar.
- A més a més – intervingué
l’Iban –, no sé d’on heu tret que hàgim
de posar-hi més els peus aquí. Una vegada verificat que són una tribu pacífica,
segurament residual i fràgil, a la que qualsevol dia una forta tamborinada o
una epidèmia esbandirà per sempre, suposo que els deixarem tranquils i ens en oblidàrem.
- ¿No fora més caritatiu i just que
els ajudéssim a desenvolupar-se, per arribar a viure com nosaltres? – va
proposar en Climent.
- Els intrusos ja són feliços com són:
si s’han acostumat a viure d’una manera tan senzilla i primitiva, no enredem la
troca. Les seves rudimentàries barraques segur que els hi deuen semblar palaus
– va dir la Kate.
- La qüestió és fins quan es seguiran
conformant amb aquestes barraques de nyigui-nyogui, incapaces de resistir un
temporal una mica rabiüt, una vegada les comparin amb les nostres sòlides construccions
a proba de terratrèmol. D’altra banda, no sé si a nosaltres ens sobra tant, com
per ser massa generosos amb el primer passavolant que se’ns acosti – exclamà
en Daniel.
- No crec que els amoïni massa
això de viure com nosaltres; més aviat em sembla que el que els fa patir, és
que no els hi prenguem res, nosaltres a ells – va insistir
la Kate en la
seva teoria.
- No ens deixem
enlluernar per les aparences – opinà la Maria Paz -; és veritat que vegeten, però la majoria en són conscients i no en fan un castell. No
negaré que n’hi hagi uns quants que es frisen perquè hi veuen més enllà del
nas, però a la majoria no els preocupa gens ni mica el concepte mateix de “dia
de demà”. És deixen acaronar, tranquil·lament, pel dia a dia i ja en tenen prou
amb aquesta relativa bonança, per ésser feliços.
- Doncs, mira, aquest capteniment col·lectiu
potser explica com a cosa positiva, la pràctica absència de malalties greus;
aquí la gent neix, viu i mort com totdéu, però no emmalalteix tant com
nosaltres – en Josep Oriol féu aquesta observació que
l’havia trasbalsat considerablement, quan la va constatar, i que des de feia
dies trascolava com si hi estès obsessionat -: els quatre malalts que hi ha al poblat resulta que pateixen de vellesa.
- Bé nois, deixem-ho estar per ara,
que nosaltres hauríem de tirar cap avall; doncs l’Andrea ja es deu preguntar
perquè ens endarrerim tant, i encara ens clavarà un moc davant tothom – tallà
el debat l’Iban.
- Vínga, aneu-vos-en
ja! Que nosaltres també ens hem d’afanyar a enllestir, perquè la mala bruixa no
ens deixarà en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada