divendres, 26 d’abril del 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 42 i 43)


42
  A la colla d’en Miquel la convocatòria imprevista d’assemblea els hi va trastocar els plans. Se’n varen assabentar mentre estaven condicionant una de les barraques buides per fer-la servir, provisionalment, d’amagatall dels homes armats que es proposaven deixar fora de circulació aquell vespre. En Pasqual fou el primer que va exclamar-se pel contratemps: - I ara, què fem? No podrem pas estar a dos llocs alhora, i si fem campana de l’assemblea ensenyarem l’orella.
- No tenim altre remei que arriscar-nos i avançar l’horari – reaccionà en Miquel, sense pensar-s’ho massa - actuarem tal com havíem decidit, abans de la posta de sol enlloc d’esperar que es faci fosc, de manera que tindrem de ser més astuts i ràpids, sobretot pel que fa al primer foraster. Ara el que toca és repassar una vegada més què ha de fer cadascú, i no cagar-la. Quan mos hàgim apoderat de les armes mos presentarem a l’assemblea; el que passi després ja serà qüestió de mon pare. Caldria, també, tenir a punt un beuratge consistent perquè, en cas de necessitat, a part de l’efecte del tret, que els deixarà completament fora de combat els minuts suficients per emmordassar-los i lligar-los, els faci clapar una estoneta més, mentre fem el trasllat. Si no se’l volen prendre per les bones, els hi engargamelleu. Dos de natros s’hi hauran de quedar a vigilar-los encabada la feina, mentre que els altres ens presentarem a l’assemblea, com si res; per dos que faltin no crec que es noti.
- I de mestre Mateu, que en penses fer?
- Que ho decideixi el pare, però jo crec que el més convenient seria fer-li empassar la seva pròpia medecina i que fos rebotat de la trona pels veïns, per negat i calçasses. Espero que es resolgui per les bones, però si no s’amolla haurem de fer-lo fora com sigui. Ja us he advertit que un cop comença un ball com aquest, no pots sortir-ne quan et convingui. O caixa o faixa! Però no patiu carall; si ho fem tal com he calculat tot sortirà rodó.
  A la mateixa hora, més o menys, l’Andrea es dedicava a alliçonar a l’ensems els homes armats i els xics: - Aquest vespre tots els intrusos es reuniran i jo m’he compromès a anar-hi; també vull que m’hi acompanyeu els que tingueu la feina enllestida. Ja sabeu que a mitja nit se us acaba la corda que us vaig donar, i demà a primera hora tornarem tots cap a casa.
- Nosaltres també voleu que hi anem? – va preguntar-li un dels homes armats.
- Sí, però millor que no se us noti gaire; estigueu a prop per si de cas, però no entreu al local de la reunió si no us crido, ja que m’he compromès a no portar-hi escorta.
- Per part nostra només podran fer-te costat l’Iban i la Maria Paz, si hem d’acabar la feina aquesta nit – decidí en Climent, sense que ningú s’hi oposés.
  Simultàniament, mestre Mateu s’havia recollit to sol a la casa de les ànimes, perquè necessitava reflexionar. Ja feia dies que al seu entorn tot eren corredisses de gent atrafegada i neguitosa, que li demanaven consell com si fos el pare pedaç de tothom; i l’havien acabat atabalant. La veritat era que ell mateix estava fet un garbuix, al trobar-se enmig d’un remolí de sensacions tan contradictòries. No sabia com, però s’adonava que estava perdent objectivitat; en un dels moments més delicats que vivia la comunitat de Sant Feliu, resultava que tot plegat podia acabar, com un niu de gàrseres.
Sempre s’escoltava el parer d’homes com en Quico o en Lluc, però ara ni aquests dos es posaven d’acord a l’hora d’aconsellar-lo. En Quico li escalfava el cap amb sospites sobre la fidelitat d’en Guillem, mentre que en Lluc semblava que tots els forasters li havien caigut tan bé, que pretenia, no només que no se’ls havia de témer, sinó que calia aprofundir en la seva amistat. Un aventurat criteri que ja havia començat a practicar pel seu compte amb aquells nois, aconseguint d’entendre-s’hi a mitges en una barreja de català i d’anglès, xocant i voluntariosa.
Però allò que el preocupava de veritat era que ell, l’infal.lible i sòlid mestre Mateu, en qui tothom es repenjava quan tenia un problema, no sabia cap on tirar. Constatar, sense cap dubte possible, l’existència d’altres supervivents no ho havia acabat de pair. Sobretot, quan eren tan evidents les diferències entre ells i els forasters. La demostració de força i d’autoritarisme quan van ocupar el poblat, l’havia afectat molt més del que estava disposat a reconèixer; i quan tocava fer el cor fort, una mena de torpor, d’ensopiment indescriptible, li baldava els sentits.
  Per aquesta raó va voler aixoplugar-se una estona sota la llàntia. Necessitava recobrar la fe i la confiança, però encara més la sensació de competència, de perspicàcia, de capacitat d’anàlisi, que la precipitada seqüència dels darrers esdeveniments li havien enterbolit, sense que es pogués explicar com ni fins quant. Era tanta la sensació de fluixesa que l’envaïa, que no va trigar gaire a quedar-se plàcidament endormiscat.
            Els dos homes armats van començar la seva ronda quan ja faltava poc per a la posta del sol. L’Andrea els hi havia anunciat que l’endemà tornarien a casa i estaven contents, perquè ja en tenien prou d’aquella missió tan rutinària com inútil, patrullant carrers sempre deserts; ja que quan la gent els veia venir per una punta, es fonia per l’altra. Tornar a la tranquil·litat del districte seria fabulós; entre d’altres raons de pes, perquè deixarien d’actuar com a soldats, i es podrien dedicar a fer el que feien, quan no es trobaven en estat d’emergència. Fins i tot caminaven amb més energia, ja que els hi va semblar que havien trigat menys a recórrer la distància entre el turó i la casa de les ànimes, on s’havien de separar. Estigueren temptats de no fer-ho i continuar plegats per l’eix interior, enlloc de donar la volta complerta per l’exterior; però, al final optaren per no trencar la rutina precisament el darrer dia. No obstant això, el que va tirar cap a la dreta li digué a l’altre: - No ens hi entretinguem gaire avui, eh!.
            La colla d’en Miquel va llambregar el seu objectiu puntualment, a l’extrem del carrer de dalt. L’havien d’empaitar quan arribés a l’altura del tercer trencall, que era d’on quedava més a prop la barraca que ferien servir de garjola. D’altra banda, com que encara no s’havia fet fosc del tot, es veia gent feinejant en alguns horts o als corrals; per aquesta raó, l’indret escollit per parar-li definitivament la trampa ho fou també perquè era el que quedava més a recer de mirades indiscretes. Tots dotze estaven disposats per saltar-li al damunt en quan tombés la cantonada, convençuts que la sorpresa i la contundència serien llurs millors aliades.
En Miquel, però, com sempre, volgué desmarcar-se dels altres i acaparar tot el protagonisme de l’acció; de manera que es va abalançar sobre del foraster armat primer que ningú, donant-li un cop sec de gaiata al clatell, que féu innecessària cap altra intervenció ja que va desplomar-se com un sac de patates, sense ni un gemec.
En Miquel li va arrapar el braç amb fúria, per arrabassar-li l’arma que aferrava a la mà; un cop aconseguida, la va mostrar com si fos un trofeu, mentre del cap esberlat del foraster abatut començava a rajar la primera sang.
43
  En Josep Oriol, una vegada l’Andrea hagué donat les seves instruccions,  digué a la resta de la colla que, abans que l’Iban i la Maria Paz anessin a la casa de les ànimes, farien una darrera assentada per explicar i beneir l’estratègia que una estona abans havien amanit ell i en Climent. A tothom, després d’escoltar-los, li va semblar prudent allò de preparar dos esborranys de l’informe final, reservant el que es referís al quadern vermell per treure’l en el moment oportú, quan no se’ls pogués censurar cap pregunta delicada com, per exemple, si era cert o no que la SVR movia des de l’ombra els fils que van precipitar la gran patacada. I si la seva influència en la presa de decisions per part de les principals nacions del món, era tan categòrica i descarnada, com donava a entendre aquell infeliç d’en Baldiri Roc.
- Penso que no només ens deuen aquesta explicació – manifestà l’Iban, convençut del seny com enfocaven l’assumpte -, sinó que també caldria que ens aclarissin, un cop posats a confessar-se, si la gran patacada hagués pogut evitar-se fent cas de les propostes i idees del senyor Roc. Aquesta és la qüestió.
- Seria terrible per a tots nosaltres – reflexionà en Miles –, que la SVR passés, de cop i volta, a encarnar la cara més insensata, hipòcrita i maquiavèl·lica d’aquesta història, enlloc de seguir mereixent el respecte de tothom com a referència idíl·lica, venerada pels centenars de milers que creiem haver sobreviscut, gràcies a l’altruisme de la seva previsió.
- És que jo no me la puc empassar aquesta versió – es lamentà la Kate -; penso més aviat que aquest personatge singular, desconegut fins ara, quin discurs ens ha colpit tant, en realitat no era res més que un governant de tercera categoria, amargat i cínic, que va posar el dit a l’ull de la SVR, per ressentiment personal; potser perquè s’havia sentit marginat des de la Corporació, per uns dotze apòstols que, segons tinc entès, no solien fiar-se del primer capsigrany que volia formar-ne part.
- Quelcom hi pot haver de cert en tot plegat – va admetre en Josep Oriol -; però, veurem què s’empatollen els pares per treure’ns de dubtes. Al punt de confusió identitària a que hem arribat, no seria bo que ens volguessin seguir enredant fent passar bou per bèstia grossa.
- A més a més, dintre de poc caldrà prendre decisions sobre les futures relacions amb els intrusos. Potser existeix, també, algun refotut protocol d’aquells punyeters dotze apòstols, per a situacions similars? És que la SVR era tan previsora, meticulosa i malparida, què va arribar a preveure fins i tot una situació tan inversemblant? – en Climent va reforçar amb èmfasi la crispació de la pregunta, subratllant-la amb un cop de puny a la taula.
- Sentint com s’expressa l’Andrea últimament, estic convençuda que és capaç de cometre qualsevol disbarat per impedir que la SVR en surti malparada de les nostres sospites o insinuacions – observà la Maria Paz -; jo no sé què li passa pel cap a aquesta dona que quan parla sembla que leviti, de tanta vehemència com hi posa en tot el que diu o fa, fins i tot en qüestions sense cap transcendència. Jo diria que per alguna raó, darrerament se li ha agrejat el caràcter.
- Podria estar passant per un moment de baixa estima, i troba que sent tan picallosa i desagradable li apuja la moral. O potser és que va mal follada, vés a saber!
- Apa!, no perdem el temps amb tonteries – va trencar-los les oracions en Josep Oriol -, que no tenim tota la nit per perdre. Quedem que prepararem dos informes idèntics, a un dels quals hi afegirem totes les observacions i dubtes arrel del què ens ha desvetllat la lectura del quadern i de la resta de documentació. En quan al que acabes d’observar, Maria Paz, penso que és prematur patir-hi, ja que llevat dels quatre estirabots que li he sentit, no tinc constància que l’Andrea, ni ningú del pinyol del plenari, hagi pres oficialment cap determinació sobre els intrusos.
- A mi, ja t’ho dic ara, no em faria res que m’hi deixessin passar una temporadeta de tant en tant al poblat – va declarar la Kate.
- T’ho sembla ara perquè és la novetat i et deleixes, però després de no gaire temps enyoraries les comoditats que tens al districte i, sobretot, la higiene – li advertí la Maria Paz -; el menjar que cuinen no et discuteixo que faci goig i que tingui un aroma agradable, però pel meu gust resulta repulsiu que cadascú es serveixi directament amb la mà, de l’olla de vianda que posen al mig de la taula. Tan llepafils com tu ets, no crec que t’hi adaptessis mai a aquestes costums de pagerols.
- Potser l’únic que no em faria gràcia seria renunciar a la dutxa diària, conformant-me amb una simple esbandida des d’un cubell un cop per setmana, i amb aigua freda.
- Aquesta és una altra; no et dic que facin pudor o fàstic, però una mica deixats sí que ho són. Inclús admeto que, a la seva manera, siguin feliços; però, a tu i a mi ens han pujat diferent i no ens hi sabríem adaptar.
- A més a més – intervingué l’Iban –, no sé d’on heu tret que hàgim de posar-hi més els peus aquí. Una vegada verificat que són una tribu pacífica, segurament residual i fràgil, a la que qualsevol dia una forta tamborinada o una epidèmia esbandirà per sempre, suposo que els deixarem tranquils i ens en oblidàrem.
- ¿No fora més caritatiu i just que els ajudéssim a desenvolupar-se, per arribar a viure com nosaltres? – va proposar en Climent.
- Els intrusos ja són feliços com són: si s’han acostumat a viure d’una manera tan senzilla i primitiva, no enredem la troca. Les seves rudimentàries barraques segur que els hi deuen semblar palaus – va dir la Kate.
- La qüestió és fins quan es seguiran conformant amb aquestes barraques de nyigui-nyogui, incapaces de resistir un temporal una mica rabiüt, una vegada les comparin amb les nostres sòlides construccions a proba de terratrèmol. D’altra banda, no sé si a nosaltres ens sobra tant, com per ser massa generosos amb el primer passavolant que se’ns acosti – exclamà en Daniel.
- No crec que els amoïni massa això de viure com nosaltres; més aviat em sembla que el que els fa patir, és que no els hi prenguem res, nosaltres a ells – va insistir la Kate en la seva teoria.
- No ens deixem enlluernar per les aparences – opinà la Maria Paz -; és veritat que vegeten, però la majoria en són conscients i no en fan un castell. No negaré que n’hi hagi uns quants que es frisen perquè hi veuen més enllà del nas, però a la majoria no els preocupa gens ni mica el concepte mateix de “dia de demà”. És deixen acaronar, tranquil·lament, pel dia a dia i ja en tenen prou amb aquesta relativa bonança, per ésser feliços.
- Doncs, mira, aquest capteniment col·lectiu potser explica com a cosa positiva, la pràctica absència de malalties greus; aquí la gent neix, viu i mort com totdéu, però no emmalalteix tant com nosaltres – en Josep Oriol féu aquesta observació que l’havia trasbalsat considerablement, quan la va constatar, i que des de feia dies trascolava com si hi estès obsessionat -: els quatre malalts que hi ha al poblat resulta que pateixen de vellesa.
- Bé nois, deixem-ho estar per ara, que nosaltres hauríem de tirar cap avall; doncs l’Andrea ja es deu preguntar perquè ens endarrerim tant, i encara ens clavarà un moc davant tothom – tallà el debat l’Iban.
- Vínga, aneu-vos-en ja! Que nosaltres també ens hem d’afanyar a enllestir, perquè la mala bruixa no ens deixarà en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada