UN RACÓ PER A UN MAL DE VENTRE

            No entenc que fem tan de rebombori perquè algú tingui ben amagat un racó per si de cas li ve un mal de ventre imprevist. És una bona costum que practica tothom que pot, estesa arreu. Semblant a aquella altra expressió tan nostrada de “guardar-se una pedra a la faixa”, encara que no vulguin dir exactament el mateix però que, en definitiva, tracten de preveure un últim recurs. Exacte: la denominador comú seria la previsió, doncs home previngut val per dos. Vist des d’aquest punt de vista, ¿se li pot retreure a ningú que estalvií per quan sigui vell o per si van maldades? En general no, però com sempre que es generalitza hi ha casos particulars. I, vés per on, el racó per a un mal de ventre del primer funcionari d’aquest país, o sigui el rei, és una excepció. I no pas perquè no tingui dret a arraconar, sinó perquè el racó el té a Suïssa i vés a saber on més. Que el cap d’Estat d’un país guardi els diners a l’estranger grinyola de mala manera.

            Però quan resulta que aquest racó no l’ha omplert com una formigueta qualsevol esgarrapant mes a mes una engruna del seu sou de funcionari, sinó que es tracta d’una herència, que quan més es desembolica la troca té tota la pinta d’una mena de fons de rèptils, manllevant l’expressió d’aquella bossa que els ministres de l’interior tenien i suposo que encara tenen per pagar encàrrecs no massa catòlics. La bossa del rei a Suïssa, i vés a saber on més perquè la fantasia és lliure mentre no l’engarjolin, ja ve de l’època de la seva rebesàvia, Isabel II, que com que era experta en viure més a fora que dintre del país, va reservar-la per quan vinguessin mals de ventres. I prou que li va servir al seu avi, Alfons XIII, quan va fugir per cames i no tenia més ingressos que les rendes d’aquesta bossa, que devia ésser prou ben mantinguda perquè cap senyor Borbó hagi de passar gana si se’n va a l’atur. Per tant, no em sembla gens bé que en un país on el frau fiscal i l’evasió de capitals són una lacra, el primer funcionari, o sigui el rei, tingui la seva particular llibreta d’estalvis a Suïssa. Però el que no li puc perdonar és que ho mantingués en secret. La qual cosa em porta a preguntar-me: com és que ara s’hagi descobert aquest nou pastel? Ha estat per casualitat o algú li està fent el llit des de dintre? El comentari és pervers, però entre tanta porqueria no es notarà.