"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - (Capítol 23)

23

  En Carles va arribar a Sant Feliu treien com aquell qui diu el fetge per la boca, quasi sense esma. Abans d’anar a trobar mestre Mateu, es precipità com un esperitat al porxo de la casa de les ànimes, i va posar-se a tocar la campana com un posseït.

De seguida la gent acudí al lloc de reunió, trasbalsada per una convocatòria tan intempestiva. En Carles no va parar de tibar la corda amunt i avall fins que veié que el repic havia fet el seu efecte; només llavors es deixà caure sobre un esglaó del porxo, esperant que aparegués mestre Mateu sense satisfer, mentrestant, la curiositat dels que s’anaven apropant a preguntar-li què passava.

Quan tingué davant a l’ancià, se li tirà als braços exclamant amb veu compungida: - Quina desgràcia, mestre, quina desgràcia!

 Els que els enrondaven, de seguida varen pensar el pitjor al veure la desesperació del xicot, que sanglotava intentant explicar-se. Mestre Mateu provà de calmar-lo mentre l’arrossegava cap a un racó tranquil, fent senyes a la gent que anés passant i els deixés sols una estona; aconseguí, finalment, que el noi li resumís la situació amb una mica de coherència. De lluny, la gent no es perdia l’escena, i malgrat que no podien desxifrar les paraules d’en Carles, perquè s’havia posat a parlar baix, com si es confessés, deduïren del seu posat alterat i de la gravetat com se l’escoltava mestre Mateu, que en passava una de molt grossa.

Finalment tots dos, mestre Mateu passant el braç sobre l’espatlla d’en Carles, com si fos el seu àngel de la guarda, prengueren seient sota la llàntia i sense posar-se dempeus, com era la seva costum cada vegada que es dirigia a l’assemblea, la qual cosa era un altre indici clar del seu profund abatiment, el vell dirigent va començar a parlar:

- Pau a tothom! Us he de donar una mala noticia. La colla que esbrinava què hi havia de cert respecte dels forasters amb qui s’havien topat en Quico i en Juli, ha caigut en una trampa i a en Miquel l’han fet presoner, vés a saber en quines condicions, ja que pot estar malferit. En Quico i la resta intenten rescatar-lo, i a en Carles l’han fet tornar per posar-nos al corrent de tot plegat.

- M’ha tocat a mi, que jo no volia pas abandonar-los – es justificava desesperat en Carles.

- Està bé, home, no t’hi capfiquis més – el tractava de consolar mestre Mateu -, en Quico ha fet molt santament d’enviar-te aquí per posar-nos en guàrdia. Tal com t’ha encarregat, esperarem un màxim de dos dies i si no donen senyals de vida sortirem tots a buscar-los, i tu ens hauràs de fer de pigall perquè ets l’únic que sap com arribar-hi. Fins aleshores, cal que ens dediquem a revisar tots els sistemes de defensa de l’assentament i que tinguem apunt tot allò de que disposem per a fer-nos forts, si es dóna el cas..

- O per atacar, que no mos podem esperar arronsats de braços com unes cuques, a rebre la primera garrotada – va arengar un dels joves aïrats de la banda dels Poll -, ja mos ho va deixar ben clar en Miquel dies enrere: no podem passar-nos la vida a Sant Feliu repetint sempre les mateixes rutines, sense ambicions de cap mena, tancant els ulls als perills que mos enronden, els quals desconeixem per negar-vos sistemàticament a esbrinar quina vida hi ha més enllà del turó.

- No en teniu prou amb la mala sort d’en Miquel per gosar, encara, furgar més en la ferida i encendre els ànims? No varem quedar que aquesta comunitat viuria per sempre més fidel als principis del pacifisme i de la fraternitat? ¿Que mai més cauríem en el pecat de l’enveja i que no faríem servir les armes; només si en el cas extrem d’una agressió, no poguéssim aturar-la d’altra manera? Hem de ser conseqüents amb les nostres conviccions morals, sobretot quan van maldades; no només quan féu barrila a les tertúlies – els renyà mestre Mateu.

- Tots aquests plantejaments pacifistes els avis van fer-los forçats i atordits pel daltabaix que acabaven de viure, i llavors era com si es vacunessin per evitar una recaiguda en els mateixos errors que van precipitar aquella desfeta, però ara la situació és una altra: mos perilla la supervivència! – posà més llenya al foc un altre de la banda dels Poll.

- No diguis bajanades! – va fer-lo callar una dona de mitja edat que responia al nom Rosa, i que en totes les assemblees solia fer costat incondicional a mestre Mateu -, al poblat mai ens ha faltat de res, i fins que uns quants de vosaltres no heu començat a buscar-li tres peus al gat, vivíem tranquils i contents sense preocupacions, que és el principal per anar tirant.

- Doncs, mira, ara en tindrem a dojo, de maldecaps. I ja em diràs com voleu desempallegar-vos-en dels forasters si no és emprant ungles i dents – se li va encarar un altre dels amics d’en Miquel -. De moment aquesta gentussa, vinguin d’on vinguin, ja mos han amorrat una vegada. ¿Quant trigaran a envair-nos i follar-nos la independència? Si no som capaços de plantar-los cara i de fer-nos respectar mos esclafaran o, pitjor encara, mos convertiran en els seus esclaus, i quan no mos puguin esprémer més suc, mos faran desaparèixer del mapa. No vos féu pas il·lusions.

  Després d’aquesta intervenció tan crispada va demanar la paraula en Guillem, el pare d’en Miquel. Normalment acostumava a intervenir poc en les assemblees, però en tant que descendent directe del llegendari Llibert Poll la seva opinió era escoltada amb respecte, tot i que quasibé sempre discrepava de la línia de pensament oficial representat per les tesis de mestre Mateu, que malgrat el seu aspecte prematurament envellit era només un parell o tres d’anys més gran que en Guillem. Se li notava la veu alterada pel sentiment de pena que li havien desvetllat les males noticies que acabava de rebre sobre el seu fill, que l’afectaven tant com els sanglots intermitents que, a la sorda, emetia la dona que s’abraonava al seu braç

- Fins avui la preocupació ha sigut assegurar-nos la supervivència en un territori que hem hagut de recuperar pam a pam després del daltabaix, resguardant-nos el millor possible de les periòdiques escomeses de les feres salvatges i famolenques, de les noves malalties conseqüència de la modificació brutal de l’hàbitat i de les fortes tamborinades que mos sacsegen cada dos per tres, procurant servar la llei de vida llegada de generació en generació, sense amoïnar-nos per cap altra qüestió que no sigués la de mantenir les coses com estan, conformant-nos a que si no avançàvem tampoc no reculéssim. Doncs, vet-aquí que aquest món de flors i violes s’ha fet miques, Mateu. Des que sabem que no estem sols, que altres supervivents del daltabaix s’arrepleguen just a quatre passes de natros, tenim una preocupació més, suspesa damunt del cap, que mos obliga a decidir, per primera vegada en serio, cap on volem tirar. Podem acotar-nos i sotmetre’ns al destí o plantar cara, sense afluixar ni un pèl en l’envit, als que pretenguin fer-nos mal. El que passa és, que si mos decantem per la segona opció no podem estar-nos parats, sinó que cal posar fil a l’agulla d’una resistència que pot arribar a ser ferotge i, per tant, mos tocarà de deixar de banda els escrúpols envers l’ús de la violència. Si no som capaços d’assumir la realitat d’un escenari semblant, hem de deixar-ho córrer, resignant-nos senzillament a passar per l’adreçador quan mos pertoqui o acollir-nos a la dubtosa clemència dels forasters. Quina papereta et cau a sobre, Mateu! El meu fill passava per esvalotat i busca-raons; ara tant se val com penseu d’ell. Si per cas estava equivocat, ja ho està pagant. A alguns, fins i tot, potser vos vindrà de gust pensar que allò que li passi s’ho té ben merescut. Potser sí, però no vos oblideu que donava la cara per natros perquè creia, equivocat o no, que calia evolucionar del cul de sac en que ha caigut la comunitat. Jo ja sé que no puc obligar-vos a moure un dit per treure’l de l’embolic en que s’ha ficat tot solet. Però jo sóc son pare! I no m’estaré dos dies de braços plegats esperant a veure-les venir. És ara quan el xicot necessita ajuda, no demà passat que ja pot no servir-li de re. Per tant, vos ho dic clar: jo me’n vaig a buscar-lo ara mateix – i adreçant-se a en Carles, va continuar: - Tampoc no t’ho puc demanar a tu, però està clar que si em guiessis, em faries un gran favor.

- Ja hi podeu comptar! – contestà decidit en Carles.

- Comprenc el teu neguit de pare – mestre Mateu estava tan abatut que a penes li quedava esma per imposar-se a una assemblea, cada vegada més agitada -, jo mateix no sé què faria si em trobés en el teu cas, però des la meva responsabilitat he de dir-te que et precipites. La sort d’en Miquel depèn, a hores d’ara, de la gent que l’ha fet presoner i, o bé ja l’han deixat anar perquè no són tan bàrbars com ens imaginem, o bé el retenen per treure-li més informació. En qualsevol cas, no trigarem gaire a sortir-ne de dubtes, si els forasters decideixen fer-nos una visita. En aquest supòsit, gens improbable, ens convé estar amatents a defensar-nos si cal; en això us dono tota la raó, però sense abandonar l’esperança que amb aquesta gent ens hi puguem entendre, enlloc d’apedregar-nos-hi.

- És evident que amb vós no arribarem mai a lligar caps i centeners. Mos agafaran sempre desprevinguts, mentre hi donem voltes i més voltes – li va plantar cara en Pasqual, un cosí d’en Miquel -, per tant, proposo que l’assemblea es manifesti sobre els dos punts de vista exposats, i que els perdedors acceptin el resultat, sense posar pals a les rodes. Qui està d’acord en fer el que diu en Guillem?

  Bastants braços es varen alçar. En Pasqual es va posar a contar-los:

- Quatre-cents seixanta-dos! – va proclamar finalment, arrufant el nas - I quants recolzeu a mestre Mateu?

         Varen aixecar la mà la resta dels presents, menys el propi al·ludit que es va mantenir contrariat al seu seient.

- Cinc-cents vuitanta-quatre! – va reconèixer, rondinant en Pasqual, després de repetir el recompte per assegurar-se’n bé de que el seu rampell havia fracassat, en contra de pronòstic.

- Ho sento – digué el pare d’en Miquel, alçant-se decidit -, jo ja us he dit tot el que vos tenia de dir. No puc respectar el resultat de la votació, perquè no m’hi he compromès a fer-ho. Vaig a buscar el xicot, espero que ho entengueu i no intenteu impedir-m’ho.