L'HONORABLE BALDIRI ROC (Capítols 40 i 41)

40

  Faltaven vint-i-quatre hores perquè s’acabés el termini donat per l’Andrea i el material que havien recollit els xics quasibé els desbordava. Fou una vertadera casualitat que anés a parar a les seves mans aquell manuscrit. A despit de les exigències d’en Guillem per recuperar-lo, l’Andrea es va posar tossuda i no permeté que se’n sortís; més que res per fer palès qui manava; que no pas per decantar-se a favor dels xics. De fet, un cop en Guillem va anar-se’n emmurriat, l’Andrea es desentengué dels papers i ni es va interessar per saber de què tractaven. Després de beure’s un altre caçó d’aigua, decidí anar-se’n a fer un tomb d’inspecció tota sola.

  En Josep Oriol i en Climent s’havien quedat per repassar el contingut del bagul, mentre la resta sortiren a la recerca de més dades per rematar l’informe, en els terminis imposats per l’Andrea. La proposta que el president Baldiri Roc va fer als seus col·legues polítics, des de la tribuna europea, els havia impressionat, fins al punt que no paraven de rellegir-la i comentar-la.

Dos paràgrafs, sobretot, eren els que consideraven més interessants: quan demanava als països rics del nord que renunciessin a acaparar benestar i repartissin, més del tros que no pas dels excedents fets malbé, entre els pobles depauperats del sud.

O quan denunciava les fortes pressions que havia rebut per fer-lo desdir de pronunciar aquell discurs en què assenyalava com a principals culpables del desequilibri mundial, unes quantes obscures Corporacions, encapçalades per la que acusava de ser la més influent i perillosa de totes elles, que identificava amb les sigles SVR.

- Aquí em perdo, Climent, com pot ser que gràcies a les previsions, precisament de la SVR, superéssim nosaltres els efectes de la gran patacada, de la qual aquest tal Baldiri acusa de ser-ne, pràcticament, la inductora?

- Jo també estic desconcertat, francament. No hi trobo sentit a aquesta contradicció; potser l’Andrea té raó i ens estem deixant ensarronar.

- Vés a saber! Però si aquest homenot sabia el què es deia i no era que, simplement, hagués sentit tocar campanes, tindria una explicació el sistemàtic rebuig dels pares a parlar obertament dels antecedents de la gran patacada.

- ¿Saps què serà el primer que farem, en tornar al districte? Doncs, provocar un debat en serio, sobre aquesta qüestió.

- ¿Revelant-los tot el que hem descobert, inclòs el testimoni d’aquest tal Baldiri Roc?

- Home, no podem pas escamotejar una informació tan sensible i bàsica de la recerca, si realment volem justificar amb proves fefaents la coherència i oportunitat dels nostres dubtes, i les respostes que trobem a faltar sobre punts opacs que pretenem aclarir.

- L’Andrea em fa por; jo no li ensenyaria res, ni la faria partícip de les conclusions a que estem arribant. Si realment la SVR fos tèrbola, aquesta dona que n’és una fanàtica i un testaferro declarat dels dotze apòstols, no sabem fins on pot ser capaç d’arribar, per tapar-li les vergonyes. Tingues en compte que a nosaltres ens menysté sense dissimular-ho, de manera que potser no seria una mala pensada que la paguéssim amb la mateixa moneda i que no ensenyéssim totes les cartes fins que estiguem davant del plenari, amb les espatlles ben guardades.

- ¿Vols dir que no seria prudent explorar primer l’opinió dels pares? Hem arribat molt lluny en aquesta investigació, amagant-los l’ou massa sovint.

- Em sap molt de greu reconèixer que he acabat no refiant-me de ningú, ni dels pares. És veritat que fins ara han estat força comprensius; en el cas del  meu, fins i tot, sempre hagués jurat que m’ha tingut tanta confiança que m’ha fet confidències rellevants i apreciables. Però, contrastant-les amb les afirmacions d’aquest tal Roc, hi trobo una esbiaixada important, i ja no sé que pensar. És evident que una de les dues fonts menteix, i em sap greu confessar que no posaria les mans al foc per la versió del pare.

- A mi em passa una mica el mateix; però, no seria tan dur, no parlaria de mentides sinó de mitges veritats. Quan hi penso, trobo punts de coincidència entre detalls que m’havia insinuat el pare i les dades del manuscrit. Crec que aquest Baldiri va buidar el pap i s’ho va apostar tot a la desesperada en aquell discurs, de ben segur endevinant que no tindria una altra oportunitat de fer-ho.

- Doncs, què et sembla que fem?

- Potser sí, que val més redactar dos esborranys: un amb les conclusions que n’hem tret del treball de camp i l’altre, amb les especulacions més compromeses, el reservem per quan sigui el moment apropiat.

En Josep Oriol, mentre mantenien l’anterior conversa s’entretenia en fullejar uns papers que quedaven dintre la carpeta que contenia el quadern. En un dossier plastificat, va descobrir-hi uns retalls de paper de diari, ordenats i classificats per dates. Li va semblar tan sorprenent el que s’hi narrava, que va interrompre el seu amic per reclamar-li que parés atenció, i li començà a llegir en veu alta el contingut de la darrera descoberta:

El President posa el dit a la nafra (10/06/2055)

El president Baldiri Roc, fidel als seus ideals de sempre, no es va resistir a exposar davant el selecte auditori de caps d’estat i de govern, presents a l’obertura de sessions del parlament de la Federació de països europeus, les seves conegudes receptes per assegurar l’estabilitat de l’ordre mundial, en uns moments tan delicats com els que vivim.

Segons que hem pogut saber de primera mà, del text que ha llegit en la intervenció de Catalunya en el fòrum europeu, no en tenien coneixement cap dels seus socis de govern, els quals afirmen que se’ls hi va lliurar només un resum de conveniència i a darrera hora, circumstància que féu que se sentissin incòmodes i enganyats, al escoltar el que al final escoltaren. Però el pitjor de tot sembla ser, que els col·laboradors més íntims del seu propi partit, no en tenien, tampoc, coneixement que s’atreviria a plantejar - en nom de Catalunya, pel broc gros i com a proposta formal del govern - una de les seves teories personals més agosarades.

En resum, el discurs de l’honorable president ha començat  posant en relleu el perill de trencament imminent de l’estatus quo mundial per culpa de la creixent població condemnada a malviure per sota dels llindars de la misèria, la qual a pesar de l’estat de depauperació en que es troba, segons ell té capacitat per revoltar-se a la desesperada i atacar el sistema i debilitar-lo, mitjançant tota mena de sabotatges i accions terroristes indiscriminades, que podrien tenir conseqüències apocalíptiques si, per casualitat, algun d’aquests nombrosos col·lectius marginals arribés a tenir accés a armes nuclears.

A continuació, quan ha considerat que l’auditori ja estava prou estovat i receptiu, s’ha despenjat amb la fórmula màgica que, segons ell, és la única que pot aturar la caiguda lliure del món cap al precipici; la qual no vindrà de nou als nostres lectors, perquè ja la va deixar entreveure, el president, a la darrera entrevista que va concedir a aquest diari, dilluns passat.

Consisteix, com recordaran els nostres lectors, en destinar - d’entrada - el deu per cent dels pressupostos generals de cada estat a un fons per millorar immediatament les condicions de vida als països pobres, aportant “in situ” els mitjans tecnològics per ensenyar-los a desenvolupar-se per ells mateixos i per facilitar així, amb vertaderes garanties, el retorn de milions d’immigrants expatriats en busca de millors condicions de vida, puix són els que, en la seva majoria, alimenten les bosses de pobresa i marginalitat, que nodreixen i desencadenen els conflictes socials i les insurreccions radicals i suïcides que debiliten i acoquinen les poblacions d’acollida. A partir d’aquest primer gest, la intervenció directa per part de la comunitat mundial de les fonts de riquesa i d’energia i dels canals de distribució d’aliments - eliminant d’una passada intermediaris, especuladors, explotadors, monopolis i administradors corruptes - hauria de ser l’objectiu prioritari de tots els esforços.

Però, probablement, allò que va causar més estupor fou la proposta d’establir, a nivell universal, un sostre màxim i decent d’ingressos anuals per tots els conceptes, que el president establí en vint vegades el salari mínim de supervivència vigent a cada país membre. Va afegir que, tot i semblar desproporcionada la diferència que encara es palesava, almenys aquest topall obligatori acabaria de moment amb un desequilibri molt més escandalós i, d’altra banda, ja arribaria més endavant l’ocasió de rebaixar el llistó dels privilegis dels rics fins a nivells més raonables i sostenibles. Enmig del posat de sorpresa de bona part dels diputats i de les personalitats convidades, va puntualitzar que aquesta mesura no pretenia carregar-se ni el patrimoni ni la propietat com a concepte, sinó d’impedir que es dilapidessin autèntiques fortunes en luxes o en vicis, especulant o acaparant, mentre més de mitja humanitat passava gana.

Poques vegades un discurs pronunciat a aquell nivell havia estat rebut amb un silenci tan sepulcral, només trencat per alguns murmuris de reprovació i sense cap mostra significativa de simpatia. El mateix president de la cambra, va limitar-se a donar-li les gràcies protocol·làriament, al abandonar la tribuna. Una bel·ligerància continguda que fa palès, de totes maneres, que el nostre president ha posat el dit a la nafra i que la seva proposta, per molt revolucionaria que sembli, no ha deixat indiferent ningú. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••

El president es queda en minoria (27/7/2055)

Ahir, a darrera hora, el partit que donava oxigen al govern del president Baldiri Roc van oficialitzar que li retirava la confiança. Aquesta decisió, que s’ha precipitat pels esdeveniments dels darrers dies - després de tota una carrera de pressions per aconseguir convenç-se’l que dimitís sense escàndols - obligarà a convocar noves eleccions, ja que els correligionaris del senyor Roc no disposen de diputats suficients per governar en solitari.

Sembla que aquesta decisió obeeix, en primera instància, a que finalment el partit que li donava suport ha cedit a la campanya de desprestigi i també, sobretot, al buit internacional amb el qual es castiga Catalunya com a conseqüència de les idees defensades pel senyor Roc, considerades arreu cada dia que passa, més impròpies d’un dirigent polític responsable. (Manel Pont i Bosc – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••••••

Forcen la dimissió del president (30/7/2055)

Com ja es veia a venir i era inevitable, els dirigents del seu propi partit han demanat formalment al senyor Roc que plegui, amb l’excusa que la seva voluntat d’aferrar-se a la presidència perjudica greument Catalunya, des que  moltes cancelleries han congelat les relacions amb el nostre país com a repulsa per les seves explosives declaracions; les quals han desencadenat, simultàniament, una escalada d’accions violentes, en vàries capitals del món, per part de col·lectius antisistema.

Segons les nostres fonts d’informació, el senyor Roc no volia retirar-se, pretenent que se’l destituís reglamentàriament a través d’una moció de censura, donant-li així l’oportunitat de debatre públicament, una vegada més, la seva polèmica proposta des d’una tribuna pública. Però ha estat la seva pròpia família la que, definitivament, l’ha pressionat perquè canviés d’opinió, després d’un lamentable incident del que sembla ha estat protagonista el seu fill petit, i del qual no podem revelar-ne més detalls per a no perjudicar les investigacions. En qualsevol cas, es tractaria d’un incident prou fastigós com per forçar la resistència del president que, al quedar-se sense suports, ha decidit tirar la tovallola i, a darrera hora de la tarda d’ahir, ell i la seva família van abandonar el Palau de la Generalitat, discretament, cap a un destí desconegut.

Per tal d’evitar al país un trasbals innecessari, de matinada s’ha pactat que el substitueixi el vicepresident, encapçalant un govern de concentració, posposant de moment la convocatòria d’unes eleccions que podrien resultar esquitxades, i molt, per tota aquesta mala maror que enterboleix el món polític a casa nostra. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

••••••••••••••••••••••••••••

L’expresident Baldiri Roc es trobat mort (30/8/2055)

Al tancar l’edició hem sabut de fons generalment ben informades que el cos d’un home que s’ha identificat com el de qui fou president de Catalunya senyor Roc, ha estat trobat mort dintre d’un cotxe estimbat a la carretera de can Masana, pujant a Montserrat des de Manresa, per causes que es desconeixen a hores d’ara. Al cotxe no hi viatjava ningú més que el propi senyor Roc. Des del govern s’han negat a fer-ne cap valoració, però els rumors insisteixen en que es tracta d’un suïcidi, si s’ha de fer cas del contingut de certes cartes enviades per l’expresident a familiars íntims. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat fa molta pudor. (Manel Pont i Bosch – El Nou Periòdic de Catalunya)

Després de llegir i repassar aquestes gasetilles, els dos amics es varen mirar incrèduls. En Climent va decidir que, tant aquell dossier com el propi quadern vermell, se’ls havien d’emportar cap al districte, perquè quan esbombessin tota l’historia no en tindrien prou amb la seva paraula per convèncer la colla de mesells del plenari, i valia més que tinguessin a mà proves fefaents.

41

  L’Andrea va sortir de la casa amb un propòsit concret: atrapar el pare d’en Miquel, si podia. Li sabia greu haver estat tan bordenca, després que aquell home, en definitiva, només pretenia demostrar-li el seu agraïment i, potser, fins i tot una mica d’afecte. Darrerament no sabia com controlar els rampells de ràbia, que quan la posseïen menyspreava tothom. Li passava al districte amb els companys i ara, des de la crisi, desfogava el mal caràcter tant amb els xics, que titllava de colla d’intel·lectuals de pa sucat amb oli – que si no els hi parem els peus ho capgiraran tot  –, com, sobretot, amb els intrusos. Tant se li’n feia que no la poguessin veure ni els uns ni els altres, mentre experimentés plaer trepitjant-los i sentint-los tremolar, només d’ensumar-la.

Però amb el pare d’en Miquel passava al contrari: aquest rancor i mal geni la feia sentir bruta, insegura i incòmoda per primera vegada. Aquell home, al qual no aconseguia treure de polleguera per més puntades de peu que li etzibés, sempre la replicava amb serenitat i educació, sense cap retret directe; però, tampoc no es donava mai per la pell, afluixant una mica. Ben al revés del seu fill, pensà - que parla poc però que quan ho fa és per ofendre -, tal com, també, l’havia retratat la Berta, que era amb qui havia estat més en contacte.

Endemés, a en Miquel el tenia per un pòtol. L’havien hagut de rentar, desenredar-li manyocs de cabells, afaitar-li  la barba i tallar-li els unglots dels peus. Les ungles de les mans devia rossegar-se-les perquè les portava arranades; però, les dels peus feien fàstic. Durant el trajecte entre el districte i Sant Feliu no havia aconseguit treure-li ni una paraula de la boca, malgrat ella no va parar de buscar-li les pessigolles. En canvi, al seu pare se’l veia polit i amb molt més encant i senderi.

Quan va arribar a l’altura de la casa de les ànimes, el va distingir fent barrila amb mestre Mateu i tres o quatre individus que recordava de vista, però que no sabia qui eren. Al acostar-s’hi, reconegué en Quico i al que li varen presentar com a una espècie de metge. Estava segura que l’havien guipada des d’un tros lluny, impressió que era certa; però, cap volgué donar-li la satisfacció d’admetre que feia estona n’estaven pendents dels seus passos, no tombant-se fins que la tingueren a tocar, fent veure que la seva presència els era indiferent.

- Carat, mestressa, què hi féu vós altra vegada per aquí? – la va saludar mestre Mateu, com fotent-se’n.

- Suposo que aquest ja us ho ha xerrat – respongué aquella, assenyalant el pare d’en Miquel -, per tant, no féu aquest posat de tòtila que no us escau gens.

- Encara que no us ho cregueu, ara no parlàvem de vós – la decebé a posta en Guillem, però sense reaccionar com es mereixia la impertinència de la dona -, tenim prou altres maldecaps.

- Quins, si demà plourà o farà sol?

- Doncs, mireu, no aneu tan errada d’osques, encara que no era ben bé d’això de què fèiem barrila – intervingué en Lluc, lentament per donar temps a que en Guillem traduís sense perdre’s una coma -, sinó que els hi deia que aquesta nit he hagut d’assistir varis veïns piocs, que presenten el mateix símptoma: una crisi aguda d’angoixa. I ara tractaven de decidir si seria bona idea convocar una assemblea perquè mestre Mateu pugui tranquil·litzar-los i s’acabi aquesta passa.

- Em sembla molt bé, i jo també m’ofereixo per donar-vos un cop de mà i contribuir a assossegar-los, ja que no perdre la calma és quelcom que ens convé a tots – l’Andrea va improvisar la resposta sobre la marxa, satisfeta que al final algú tingués cuques.

- No us sàpiga greu la franquesa, però potser la vostra presència seria contraindicada, ja que segurament impediria la gent prou esporuguida a desfogar-se amb llibertat – raonà en Guillem.

- Mira per on, t’equivoques de mig a mig! Precisament el fet que jo - la que m’endrapo les criatures de viu en viu, la mala bruixa, com em bescanten els amics del teu fill - li faci costat al vostre mestre pot contribuir a rebaixar la tensió, i a que potser jo us caigui una mica millor.

- Tingueu en compte que la nostra gent trobaria feixuc això de garbellar preguntes i respostes amunt i avall  – insistí en Guillem.

- No pateixis per mi – li va respondre, fotent-se’n -, no cal que et prenguis la molèstia. Féu la vostra, que jo ja m’esforçaré, i si algun matís de la conversa se m’escapa, ja t’ho preguntaré.

- No crec que sigui una bona idea – va reiterar en Guillem, buscant el suport de mestre Mateu, per a la seva reiterada oposició.

- Doncs ja us hi podeu anar posant fulles, perquè em penso donar aquest gust; tant si us agrada com si no. I, a més a més, m’acompanyaran els xics que preparen un informe sobre vosaltres, perquè us en facin un avanç de com us veuen els vostres veïns: els hi anirà bé una experiència de teràpia de grup, com la que es veu a venir que muntareu.

- Almenys no us hi presenteu amb gent armada i no ens féu torbar – acceptà mestre Mateu, amb la intenció de no allargar en va la discussió -, l’assemblea començarà quan es pongui el sol.

  En Guillem, visiblement contrariat per entendre que mestre Mateu l’havia desautoritzat, va acomiadar-se sense dissimular un gest de despit; però, l’Andrea el va aturar penjant-se-li del braç, com si estigués ressentida per haver-la deixat amb la paraula a la boca abans, a la mina: - Que us faig nosa?

- Penseu si us agradaria gaire que natros ens fiquéssim a casa vostra, us ho escorcolléssim tot, i no poguéssiu donar un pas sense ensopegar amb algun foraster; fins i tot sense respectar la intimitat.

- Aquest no és l’enunciat correcte del problema. Vàreu ser vosaltres, per si te n’havies oblidat, els que us ficàreu primer a casa nostra, amb intencions dubtoses; vosaltres vàreu aparèixer de sobte a la nostra vida, a propòsit, no pas com a resultat de l’accident. I ens vàreu obligar a posar-nos en guàrdia davant d’una amenaça desconeguda. Ara, fins que no estiguem segurs de l’abast real del perill que representeu no podrem decidir com resoldre aquesta crisi que vosaltres, només vosaltres, heu desencadenat. I vull que tinguis present una altra cosa: hem estat molt discrets i moderats, precisament per a no impressionar-vos massa. Però, si ens ho proposéssim podríem fer-vos desaparèixer del mapa d’una bufada. Saps quan trigaríem des del nostre assentament al vostre poblat, utilitzant un transbordador? A penes tres minuts. Malgrat això, hem consentit en venir caminant al vostre pas, perquè no us agafés un cobriment de cor en veure’ns caure del cel. Si al teu fill, enlloc de traginar-lo amb la tartana, l’haguéssim fet embarcar, se li hagués regirat l’estómac de la impressió, de manera que no em vinguis amb el romanço que la gent té una pena, i que no se la pot treure de sobre. No heu vist ni una quarta part del que som capaços de fer, si se’ns entregireu- dit això, va allargar el pas, sense esperar resposta.