dimecres, 24 d’abril del 2013

MATAR-LES CALLANT


            Diuen que hi ha deu mil orelles parades a totes les cantonades amatents a xafardejar de què es parla, què és conspira, què es prepara a Catalunya, mentre a Madrid, sense fer polseguera ni gota de fressa, conspicus representants governamentals temptegen personatges molt influents de la societat civil catalana, per saber el grau de suport personal i dels lobbys que representen, al sobiranisme. I, sobretot, sobre quina és la línea vermella que no estan disposats a creuar en aquesta escalada cap a un estat propi, sense pensar-s’ho dues vegades. En totes aquestes maniobres endegades per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els madrilenys són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, en dissimular les males jugades i en no permetre que ningú des de les seves files desafini. En canvi, els catalans  sembla que no saben què vol dir ser discrets i no ens podem estar amb la boca closa gaire estona, ni sense fer més soroll del compte. Ens delim massa per presumir de què fem, per esbombar què tenim entre mans o per explicar les nostres anades i vingudes pel món. Total, que amb tant bocamoll campant per les seves, no cal que desembarquin mes espietes a Barcelona, mentre una colla de carallots xerraires espargeixin l’estratègia i el guió, amb pèls i senyals.

            I si només fos això rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat propi” confonen els manobres que els hi fan costat en aquesta obra, amb declaracions contradictòries. Mentre a Madrid quan es tracta d’esclafar-nos tots canten la mateixa partitura sense fer un gall, aquí cadascú té un reiet al cos que treu a passejar quan és més inoportú, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat tan sorprenent, que distreu la parròquia dels convençuts i deixa perplexos els indecisos. Fa bé el president Mas reptant, doncs, els capatassos a mossegar-se la llengua i a no pensar tant en veu alta. Ja que si a alguns dels teòrics capdavanters del sobiranisme se’ls hi escapa que no veuen clar que es corri massa, a la parròquia que se’ls escolta se li arronsa el mèlic. I si, per acabar-ho d’adobar, un dels nostres generals (en Duran) convida al general adversari (en Rajoy) que ofereixi alternatives a la nostra causa independentista als més tebis de la tropa, ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Francament, per una vegada fem cas dels madrilenys i matem-les callant.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada