Diuen que hi ha deu mil
orelles parades a totes les cantonades amatents a xafardejar de què es parla,
què és conspira, què es prepara a Catalunya, mentre a Madrid, sense fer
polseguera ni gota de fressa, conspicus representants governamentals temptegen personatges
molt influents de la societat civil catalana, per saber el grau de suport personal
i dels lobbys que representen, al sobiranisme. I, sobretot, sobre quina és la
línea vermella que no estan disposats a creuar en aquesta escalada cap a un
estat propi, sense pensar-s’ho dues vegades. En totes aquestes maniobres endegades
per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els
madrilenys són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, en
dissimular les males jugades i en no permetre que ningú des de les seves files desafini.
En canvi, els catalans sembla que no saben
què vol dir ser discrets i no ens podem estar amb la boca closa gaire estona, ni
sense fer més soroll del compte. Ens delim massa per presumir de què fem, per
esbombar què tenim entre mans o per explicar les nostres anades i vingudes pel
món. Total, que amb tant bocamoll campant per les seves, no cal que desembarquin
mes espietes a Barcelona, mentre una colla de carallots xerraires espargeixin l’estratègia
i el guió, amb pèls i senyals.
I si només fos això
rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat
propi” confonen els manobres que els hi fan costat en aquesta obra, amb declaracions
contradictòries. Mentre a Madrid quan es tracta d’esclafar-nos tots canten la
mateixa partitura sense fer un gall, aquí cadascú té un reiet al cos que treu a
passejar quan és més inoportú, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat
tan sorprenent, que distreu la parròquia dels convençuts i deixa perplexos els
indecisos. Fa bé el president Mas reptant, doncs, els capatassos a mossegar-se
la llengua i a no pensar tant en veu alta. Ja que si a alguns dels teòrics capdavanters
del sobiranisme se’ls hi escapa que no veuen clar que es corri massa, a la parròquia
que se’ls escolta se li arronsa el mèlic. I si, per acabar-ho d’adobar, un dels
nostres generals (en Duran) convida al general adversari (en Rajoy) que
ofereixi alternatives a la nostra causa independentista als més tebis de la tropa,
ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Francament, per una vegada fem cas dels
madrilenys i matem-les callant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada