CAL NO PERDRE ELS PAPERS

            El president Mas ahir va començar una creuada en favor de la consulta, plantant-se al Baix Llobregat, un territori més aviat hostil o indiferent als cants de sirena independentistes. I el seu discurs, vés per on, em va agradar perquè, encara que semblin obvietats, va recalcar un parell d’idees que no prodiga massa quan es mou entre audiències de simpatitzants. La primera és que cal assolir una majoria sòlida si es vol guanyar la independència, i la segona, que ell no es partidari de forçar la secessió mitjançant una declaració unilateral, perquè no li acaba de fer el pes. Potser era el que tocava dir per a no esverar el galliner, o potser fou una expansió col·loquial espontània que demà, en un altre escenari, rectificarà elevant el to i traient pit. A la meva manera de veure, i ja sabeu que ho he escrit per activa i passiva, si pretenem assolir un estat propi que duri més d’un telediari s’ha d’aconseguir en base a una majoria confortable i significativa i a través d’una consulta que moli als que tenen la clau de la porta d’accés a Europa.

            I això per dues raons: una, que instituts d’opinió gens sospitosos de botiflers estan detectant que són més els partidaris d’una entesa en millors condicions amb l’estat espanyol que no pas d’una ruptura traumàtica i plena d’incògnites. L’altra, que en cas que no hi hagi més remei que trencar, s’ha d’emprar una via que permeti el reconeixement i el suport de l’Europa més repatània. En aquest sentit, sembla que hi ha garanties que si filem prim, carregant-nos de raó sense posar el carro davant del matxo, la diplomàtica consigna de no mullar-se a les primeres de canvi, la comunitat la pot capgirar radicalment si es guanya sòlidament una consulta ciutadana, a l’empara d’algun tipus de legalitat formal. Les paraules d’ahir del president, serenes i tocant de peus a terra, convenceran els tebis millor que no pas els radicalismes dels exaltats, les quals alimenten la incertesa o la por a que tot plegat s’acabi a bufetades. I de la mateixa manera que admeto que el president ahir va tibar de prudència i sentit comú, em sap greu discrepar del seu discurs en el consell de CDC sobre els “símbols” de Catalunya: el president Pujol és respectable, me l’estimo, estic disposat a reconèixer inclús que és un referent i em sap molt de greu que se’l bescanti; però, penjar-li l’etiqueta de símbol m’hi sobra. Francament, aquí el senyor Mas va perdre els papers un pessic.