L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 44 i 45)

44

  En Pasqual i quatre més van ocupar-se de l’home armat abatut, tal com els hi pertocava en el repartiment previ de responsabilitats. Com que la taca de sang era massa cridanera, abans d’immobilitzar-lo li posaren un bandatge broix al cap, i al buscar-li la ferida observaren que un petit rajolí de sang li regalimava des de l’orella dreta i que tenia un fort hematoma al clatell. Quan el bandatge estigué acabat, una mica a tall d’arrancar naps, tot sigui dit, els quatre van aixecar el cos a pols i el dipositaren damunt d’un carretó, per traginar-lo fins a la barraca on l’havien d’empresonar.

Quan hi arribaren, mentre encenien una gresola per veure-s’hi, arrambaren el cos a un banc, fent-li reposar el cap damunt una tofa de roba vella a tall de coixí. Llavors li estacaren les mans a l’espatlla i li posaren un mocador cargolat a la boca, a manera de mordassa. Mentre un li afluixava la corda dels turmells, en Pasqual es mirà detingudament l’home tombat, i després de palpar-li el coll i no trobar-li pols  va esclatar en un esglai: - Aquest paio és mort!

  Mentrestant, en Miquel i la resta s’havien amagat a tocar de l’indret on calculaven que els dos forasters havien quedat per trobar-se al final de la ronda. En Miquel sostenia l’arma requisada amb les dues mans, i se li notava que es moria de ganes d’utilitzar-la. Esperava que a l’hora de la veritat no li fallés la punteria i que no s’haguessin de fer servir les gaiates, perquè encara li ressonava al cap el retruny del cop amb que havia estesat l’altre foraster. Era la primera vegada que afalconava un home, i va comprovar que no era el mateix que estabornir un conill o un vedell.

Quan ja s’impacientaven per l’espera, van veure la presa que tombava la cantonada i que ja es posava a tret. En Miquel estava tan envalentit i exaltat que no es pogué reprimir, tampoc aquesta vegada, de plantar-se-li al davant sense esperar-se més, apuntant-lo amb l’arma sostinguda amb les dues mans. Al foraster, l’aparició sobtada d’un home tant corpulent i en actitud inequívocament amenaçadora, l‘agafà tant de sorpresa que va deixar caure l’arma i va arrancar a córrer. Aquest atac de cangueli no se l’esperava en Miquel, que començà a disparar-li a la bona de Déu, no encertant al fugitiu ni per atzar.

Ja es disposava a perseguir-lo, per impedir-li donar la veu d’alarma, quan se li abraonà com un boig en Pasqual, tot cridant:

- Para, Miquel, que ens hem ficat en un bon merder! Aquell paio té el cap esberlat i està mort. Què farem ara?

- No pot ser! – exclamà en Miquel.

- Doncs ja te’n pots anar fent a l’idea; està més mort que els morts del cementiri.

- Caraina, amb aquesta sí que no hi comptàvem! – en Miquel ja havia perdut tot l’interès pel foraster que fugia carrer amunt com un esperitat, concentrant tota l’atenció en com sortir-se’n del nou vesper. Finalment, va reaccionar amb un inesperat coratge: - Hem d’anar a l’assemblea, com si res hagués passat. Almenys disposem de dues armes.

- Sí, però no podem presumir-ne i, al mateix temps, fer com si no hagués passat res aquí – respongué en Carles que havia recollit l’altra arma de terra -; tard o d’hora se sabrà el què hem fet.

- Les armes es trauran quan convingui, no abans d’hora; ja que quan ho fem, els forasters no trigaran gaire a lligar caps. Llavors no tindrem altre remei que neutralitzar-los, començant per apoderar-nos de la dona negra, que si és tan influent i poderosa com diu mon pare, hem de fer-la servir de moneda de canvi, per si van maldades.

- Però, quan descobreixin el mort, què passarà? – va insistir en Pasqual, visiblement alterat.

- És que no l’han pas de trobar mai el cos – a en Miquel se li acudien respostes per a tots els dubtes que li presentaven, amb una rapidesa diabòlica i frenètica, que el deixava parat a ell mateix -, ja podeu anant-lo estimbant dins de la cisterna gran. I torneu de seguida a l’assemblea, mirant de passar desapercebuts. El que està fet ja no té remei. Va, Pasqual, no tentinegis ara i acaba la feina.

  L’al·ludit va tornar on havien deixat el mort, amb altres tres que l’ajudaren a arrossegar el cos. La cisterna no era gaire lluny, i amb l’ajuda del carretó el trasllat va ser ràpid. La cisterna era més aviat un xup de grans dimensions que els antics pagesos, abans del daltabaix, devien fer servir per emmagatzemar-hi aigua de pluja, en previsió de sequeres, i que els de la colla van descobrir un dia de casualitat, mentre s’empaitaven jugant. Setmanes després, es varen dedicar a buscar-ne més i en trobaren fins a tres o quatre, potser no tan grans com la primera. Cap d’aquestes cavitats antigues tenia utilitat per a la gent del poblat, ja que gairebé cada barraca disposava del seu propi pou, i l’aigua potable s’aconseguia relativament a poca profunditat. Per aquesta raó era més que probable que la majoria desconegués, inclús, que existissin aquelles cisternes.

S’havia colgat el sol, però encara s’hi podia veure el suficient per trobar el lloc exacte. Com que hi volien arribar de pressa i el terreny era boterut, el cos del foraster perdia l’equilibri a dalt del carretó i els hi va caure dues vegades a terra, al encallar-se l’única roda. Finalment, esbufegant i renegant, arribaren a destí i després d’arrambar unes quantes pedres que dissimulaven el forat de la cisterna, sense miraments deixaren estimbar-s’hi el cos des del carretó estant, tombant-lo el suficient perquè hi rellisqués sense necessitat d’empentar-lo. Al tocar fons, va sentir-se un lleuger clapoteig.

45

  Els que, atenent el repic de la campana, es dirigien obedients cap a la casa de les ànimes, es creuaren sorpresos amb un foraster desarborat que, cames ajudeu-me, corria cap a la casa del turó. Tot just obrí la porta es posà a buscar desesperat al seu company de ronda. El que estava de guàrdia, el va interpel·lar, alarmat pels seus sanglots histèrics: - L’Alex no hi és, aquí. Que no rondàveu junts, vosaltres dos?

- Sí, però ens han atacat – l’home armat que acabava d’entrar, un jove no gaire més granat que els xics, estava a punt de perdre el control dels seus nervis -, al lloc on havien quedat no hi era i mentre l’estava buscant han aparegut una colla d’intrusos, acabdillats pel fill del traductor, que se m’han tirat a sobre i m’han pres l’arma; m’han engegat varis trets, suposo que amb l’arma que han pres a l’Alex, però m’he pogut escapolir pels pèls.

- I a l’Alex què dius que li ha passat? – preguntà en Climent, escamat per alguna de les paraules soltes que havia mig pescat.

-No ho sé, confiava que hagués fet com jo i estigués aquí, però ja veig que no. No hi ha dubte que l’han atacat perquè tenien la seva arma; el que no sé és què li han fet. On para l’Andrea?

- Ja deu ser-hi a aquella merda d’assemblea, acompanyada de l’Iban i la Maria Paz. L’hi hem de fer saber de seguida el que passa – exclamà en Daniel.

- Si hi anem ha de ser tots plegats, perquè ara només disposem de dues armes per defensar-nos – decidí en Climent, assumint per inèrcia una mica el rol de son pare a la comunitat.

- Espereu, espereu! – intervingué en Miles – Els intrusos ignoren de quantes armes disposem i quina és la nostra capacitat de reacció. Si tots sortim per avisar l’Andrea i ens ataquen, no en deslliurarem d’una pallissa perquè som més vulnerables que no pas ells; per tant us proposo que només s’hi acosti un de nosaltres i, mentrestant, els altres ens parapetem aquí dalt, on tenim més possibilitats de resistir i de guanyar temps.

Es consultaren amb la mirada, decidint donar per bona l’estratègia d’en Miles que, a continuació, es va oferir voluntari per posar en marxa el pla i ningú s’hi va oposar, de manera que a l’empara de la fosca, va esmunyir-se d’una gambada cap a la casa de les ànimes.

  A mestre Mateu no li va fer cap gràcia notar l’estranya tibantor que es respirava en l’ambient entre les famílies que incondicionalment li feien costat, liderades per en Quico i en Lluc; les hostils, arrenglerades a l’entorn d’en Guillem i del seu fill, i la representació dels forasters encapçalada per una superba Andrea, que enlloc de triar un lloc discret per a no embolicar més la troca, va asseure’s just a tocar de mestre Mateu, precisament dessota mateix de la llàntia, demostració de prepotència que es va considerar, amb raó, una ofensa que es podia haver estalviat.

Però encara va escalfar-se més l’ambient, quan al anar a prendre la paraula mestre Mateu, un Miquel visiblement trastornat va fer-lo callar, desvergonyit i insolent, palplantant-se davant seu, al mig del passadís central:

- No temin temps per perdre escoltant jeremiades; ha arribat el moment d’agafar la paella pel mànec i decidir si hem de seguir aguantant-vos o, per sortir-nos-en del mal tràngol que passem, cal que sigui un altre qui us prengui el relleu com a mestre. Natros proposem substituir-vos per qui considerem més adequat que no pas vós, per portar la batuta a sant Feliu: mon pare i únic descendent d’aquells Poll, que eren els vertaders amos del refugi al que vàreu venir a arreplegar-vos els de la Conselleria, quan no teniu-ho ni on caure morts.

- Les coses no es fan amb aquesta malapata – protestà mestre Mateu, molt afectat pel que escoltava -, un altre cop et comportes com un ganàpia, que amb les teves caparrades irresponsables ens desacredites i ens poses en evidència davant dels forasters.

- Què us empatolleu ara, vell xaruc? La única autoritat aquí la tinc jo a les meves mans – exclamà un Miquel cada vegada més envelat, alçant els braços i mostrant a la mà dreta una arma idèntica a la dels forasters, i a l’esquerra una gaiata, que ni se’n va adonar que estava tacada de sang .

  Abantes que mestre Mateu pogués intervenir, l’Andrea es posà dempeus com impulsada per una molla, i dirigint-se més a en Guillem que al seu fill, que sabia no l’entendria de res, va requerir-li: - Què significa aquesta pantomima? D’on ha sortit l’arma de la que galleja el teu fill?

  En Guillem estava tan pàl·lid que se li notava que aquella irrupció violenta d’en Miquel l’havia agafat a contrapeu. Però el que més el consternava era la sospita que n’hagués feta una de grossa. Per tota resposta, s’arronsà d’espatlles i abaixà el cap, com si pretengués fer palès que es desentenia d’aquella insensata iniciativa.

En Miquel, per la seva banda, conscient del que s’hi jugava en l’aposta, no tenia mes remei que seguir apujant l’envit. De quatre gambades es situà entre mestre Mateu i l’Andrea, a qui va apuntar sense contemplacions directament al cap, obligant-la a callar. En Carles, empunyant ràpidament l’altra arma, féu costat d’esma al seu amic, encanyonant l’Iban i la Maria Paz. La resta dels que li feien costat corregueren de bòlit a donar-li suport amb les gaiates. Tots, llevat d’en Pasqual que es va arronsar en un racó del banc, amb el cap cot i prement-se els ulls amb els artells de les mans.

  En Miles havia arribat a la porta de la casa de les ànimes tot just quan va començar aquella saragata. Al fer-se càrrec de com s’anava complicant la situació, aprofitant que ningú s’havia fixat en ell, va esquitllar-se dissimuladament cap a fora, i refent, a corre-cuita, el camí cap al turó, va donar un bon esglai als seus companys, que no se l’esperaven tan aviat de tornada.

- Vinga, preneu les motxilles i les bicicletes i fotem el camp! Han fet presonera l’Andrea i als altres dos. El fill del traductor, aquell intrús que varem alliberar tan a la lleugera, s’ha tornat boig i encapçala una mena de revolta contra els seus. Aquí pinten bastos i no podem fer res per aturar-lo: val més que fugim cap al districte a buscar reforços, abans no prenguem mal.

 Després, dirigint-se als dos homes armats prosseguí: - Vosaltres us hauríeu d’amagar fins que tornem, i estar a l’aguait per si podeu ajudar l’Andrea i als nostres companys, però sense exposar-vos.

  Tothom entengué que no era el moment de fer preguntes ni de discutir la jugada, i acataren el que en Miles havia decidit, sense fer-s’ho repetir dues vegades. Procuraren travessar el poblat fent el mínim de remor possible, i gràcies a que la nit era de lluna plena, en Climent pogué orientar-se, sense fer gaire marrada.