ENS HEM MALVENUT EL SILENCI

Aquella maleïda pregunta que Petroni es feia en el Satyricon: “de què serveixen les lleis, si qui mana és el diner?”, no la podem pas ignorar quan et passen per davant del nas la brutal pèrdua del poder adquisitiu de les famílies en els últims dos anys, comparada amb l’evidència que els directius de les empreses de l’Ibex s’han embutxacat un 23% més de beneficis que abans de la crisi, la qual cosa abona i justifica en certa manera les protestes dels indignats que escridassen el govern, perquè els sacrificis i les garrofes les han de rosegar els mateixos de sempre. Des de petits havien sentit que l’estalvi era una costum que no podíem perdre, perquè tot allò que s’estalvia esdevé patrimoni sagrat inalienable que ens garantiria una bona vellesa. Vet-aquí, però, que els qui ens guarden la guardiola estan al caire de la fallida, i pels estalvis et donen misèria i companyia, si és que no se t’han pixat a sobre, encolomant-te preferents o deute subordinat. I nosaltres a callar, malvenent-nos el silenci.

            Que no es podia fer res més, que callar? Mentida punyetera! A Islàndia, per exemple, en una situació semblant, els bancs van caure en fallida i volien, com aquí, que el poble pagués els deus errors i la disbauxa en bombolles, però el poble s’hi va negar i no va afluixar. Els islandesos, democràticament, van salvar una situació que els duia a un empobriment del que no en tenien cap culpa. En canvi, els nostres dirigents es varen malvendre el seu silenci còmplice i submís per un plat de llenties, les quals, per cert, encara ens deuen. I després de masegar-nos a tort i a dret, tenen la barra de demanar-nos que ens deixem esprémer una mica més. Quan els abusos varen començar, és quan teníem d’haber-nos plantat en sec i que si la banca anava de pota ranca, que es comprés unes crosses, pagant-se-les de la seva butxaca. Però, no; varen preferir amagar el cap sota l’ala i “salvar” la banca que ens havia arruïnat, cruspint-se els ditxosos estalvis per a la vellesa. És quan arribem a misses dites, que el nostre silenci covard s’ha convertit en clam. Els Bancs, com escrivia ahir el Sala Martin, s’han convertit en zombis vampiritzats que tot hi estar morts, encara volen xuclar-nos la sang i negar-nos respiració assistida.