L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Dos darrers capítols 48 i 49)

48

  En Miquel va encaixar com una bufetada en ple rostre el relat que feren els homes armats a l’Andrea, que el seu pare li va traduir fil per randa, mentre la seva cara reflectia la decepció d’assabentar-se com el seu fill s’havia comportat. L’Andrea, que durant tot l’episodi de la casa de les ànimes no pogué dissimular el seu desconcert veient tan inestables els revoltats que, fins i tot en algun moment va témer que no fessin una barrabassada durant la llarga estona que van mantenir-li l’arma encanyonada a dos pams del seu clatell. Ara, però, ja es tornava a veure les orelles perquè intuïa que no trigarien gaire a venir-los a rescatar i allavonces, pensava, aquells sapastres pagarien amb escreix el mal de ventre que li estaven fent passar.

Els cinc forasters, seguint una indicació de l’Andrea, es van enretirar en grup cap a un racó de la sala, amb una parsimònia calculada que contrastava amb el nerviosisme que traspuaven en Miquel i la seva colla, que de tan destemptats com s’havien quedat al veure que el recurs dels ostatges també se’ls hi havia fet aiguapoll, no caigueren ni en requisar les armes dels altres dos armats. I és que en Miquel estava més pendent de l’esmaperdut d’en Pasqual, que no pas de què feien els forasters. En Guillem, precisament, al veure en Pasqual en un estat tan lamentable el volgué donar anses, però en Miquel va córrer a interposar-hi, tement que el seu company es deixés anar en qualsevol moment i parlés més del compte.

Vet-aquí que aquell brusc gest d’en Miquel, alhora d’ànsia i de desconfiança, desencadenà el definitiu ensorrament d’en Pasqual, que aferrant-se com una criatura al coll d’en Guillem, li repetí una i altra vegada: - L’hem mort, l’hem mort!

- Que vas bufat? – xisclà en Miquel, al comprovar que quan més li exigia silenci, l’altre més histèric es posava.

Allavonces, va prémer desesperat el gallet de l’arma, apuntant a la panxa del seu company. La conseqüència fou immediata: en Pasqual es desplomà de cop, estrangulant-se-li un crit a la gorja, desorientat  sota l’efecte de la droga paralitzant que destil·lava el perdigó disparat de tan a prop.

- Mal te caigue...! – en Guillem va saltar al coll del seu fill i d’una revolada li prengué l’arma de les mans, mentre el sacsejava sense deixar de cridar - ¿Què volia dir en Pasqual amb això que l’heu mort?

  Al veure indefens i desarmat en Miquel, en Pasqual es va atrevir a confessar la veritat, ja sense por del mal geni del seu cosí: - El foraster és mort. El cop de gaiata que li va etzibar el teu fill devia ser massa fort o el va tocar malament; el cas és que està ben mort.

- Jo no ho volia fer, pare – es defensà en Miquel -, però ja saps que quan t’emboliques en una cosa com aquesta l’espart et pot sortir més car que l’escuranda. Aquell xiquet va tenir mala sort: si hagués estat més ràpid de reflexes el mort ara podia ser jo. Al cap i a la fi, era un dels forasters que mos  potejaven la vida; tampoc no n’hi ha per fer-ne un sagramental!

- Però tu t’adones del què dius i del què has fet? No, és clar; tu només penses en el teu coi d’orgull ferit i en trepitjar tothom que se’t foti per davant, per tal de portar la veu cantant.

- No és veritat; jo ho vaig fer tot per tu. Eres tu qui tenies de decidir com i quan recuperar el poder que aquests setciències dels Llibre mos van arravatar a la nostra família. Si no hagués estat pel refugi del turó, escarbotat pam a pam pels Poll, dels Llibre a hores d’ara ja se n’hauria perdut la llavor.

- Ets un malalt, Miquel! I jo en tinc la culpa per no haver-te parat els peus a temps, quan encara no t’havies convertit en un monstre. No et mereixes res més que una escopinada –, s’ensorrà definitivament en Guillem.

  L’Andrea contemplava l’escena excitada, assaborint glop a glop aquella revenja tan inesperada com cobejada, que de cop i volta se li servia en safata. L’assassinat de l’Alex era la cirereta que li faltava al pastís per demostrar la perillositat d’aquells intrusos als companys de plenari més esquerps, i defensar la necessitat de desfer-se’n quan més aviat millor. Faria que s’empassessin les crítiques els que tenien pa a l’ull i s’havien decantat per fer-li la traveta. Recuperada la moral, la va divertir furgar una mica més en la ferida: - Jo, de vosaltres, em posaria a resar al vostre Déu, perquè teniu les hores comptades.

  Mentrestant, al districte Barcelona els preparatius pel rescat avançaven a contrarellotge. El plenari havia decidit que a trenc d’alba es plantarien al poblat, utilitzant els dos transbordadors disponibles, traslladant-s’hi unes dues-centes persones, més de la meitat de les quals s’havien allistat voluntàries. Aquesta vegada, també s’hi desplaçaria el plenari en pes i els transbordadors farien amunt i avall, tants viatges com calgués.

  En  Roca es proposava ser molt estricte en la gestió de la crisi i per evitar que la situació se’ls hi escapés de les mans va exigir tothom respectar al peu de la lletra el setè protocol - previst només en cas de circumstàncies extremes -, i per garantir que no es discutís més sobre aquesta qüestió, féu que es delegués el comandament executiu de l’operació en el representant del bloc dels vuit-cents, un vertader fanàtic.

- L’objectiu prioritari és connectar amb l’Andrea i els altres – recordà per enèsima vegada en Roca -, i a partir d’aquí, actuem com mana el  protocol.

- No cal que anem amb subterfugis: el que diu el setè protocol és que s’ha d’eliminar qualsevol nucli de resistència. Però a part del temps que ha transcorregut d’ençà que aquestes normes es van dictar, tant, que potser ja tocaria posar-les al dia - objectà el doctor -, jo també penso, com han expressat molt encertadament els xics, que no es pot exterminar tot un poble, només per les bestieses de quatre capcalents.

- Mira Josep, el plenari ja s’ha pronunciat sobre aquest lamentable cas – l’amonestà en Roca -, no m’obliguis a fer-te engarjolar per rebel·lia i enviar-te a fer-li companyia al teu fill.

- Series capaç d’arribar tant lluny? – preguntà incrèdul el doctor.

- No em posis a prova – el replicà crispat en Roca –, les tesis que ens han defensat els xics ja són, per si mateixes, una clara demostració que el contacte amb els intrusos els ha contaminat dels seus vicis i perjudicis, una xacra que la SVR es va proposar eradicar de la societat supervivent, per evitar la reproducció dels dimonis que van consumir les entranyes i els bons sentiments de la societat esclafada per la gran patacada. No es pot demanar clemència ni tolerància; en aquest negoci de sobreviure, els sentiments no hi pinten res, només s’han de tenir en compte, en definitiva, les conveniències.

- ¿T’adones que això que dius és una barbaritat i una estupidesa? Si no ho tinc malentès, la SVR se’ns ha venut sempre com a la redemptora d’una societat feta malbé pel caos i el desgovern, que pretenia assegurar que els supervivents fóssim capaços de reconstruir-la, esporgant-la de totes les dolenteries i baixeses interiors. Però, pel que vaig veient, ens hem tornat pitjors que els nostres avantpassats i hem relliscat, amb escreix, en els mateixos errors i abusos que els van arrossegar a ells al salvatgisme i al cainisme.

- Això no és veritat: som una societat molt més evolucionada que aquella, en tots els sentits; sobretot després de superar totes les proves i dificultats d’una supervivència tràgica. Ara ja fa temps que ens havíem estabilitzat, i malgrat haver perdut el contacte amb tots els altres districtes, ens hem sabut organitzar i desempallegar tots sols; sense descartar que algun dia puguem restablir els vincles amb la central. Llavors, a què venen tantes lamentacions? És que preferiu viure com animals al poblat d’aquella gent? De la SVR, es pot dir amb el cap ben alt que ens va ressuscitar l’autoestima, rescatant-nos del caos, garantint-nos el benestar i la prosperitat per sempre més, amb la única condició de respectar els seus manaments al peu de la lletra.

- Doncs a mi em sembla al revés; que tornem a estar enfangats en un nou caos, potser encara més enrevessat que l’anterior;  i que, al cap i a la fi, la intervenció de la SVR no ha servit de res. D’acord, hem funcionat com una màquina perfectament greixada, però cada vegada som menys humans i més autòmats. És com si tinguéssim els sentiments congelats i només actuéssim per pura inèrcia, de memòria o de rutina. Inclús els avenços que hem fet en medicina, en genètica o en biologia, no gosem reclamar-los com el fruit d’una constant investigació personal, sinó que també els hem de considerar com el resultat irreversible i previst d’un seguit de provés planificades en algun odiós protocol; com si nosaltres no pintéssim per res en tot plegat, resignant-nos al trist paper de marionetes. Ens manca espontaneïtat i frescor. És com si la maleïda SVR ens hagués dosificat fins i tot les emocions i el calendari de l’evolució. No és pot ésser feliç en un món en que tot està predestinat, no només el destí, sinó fins i tot els detalls més insignificants de la convivència. Qui pretén dominar el destí, sinó un malalt mental?

- Ara sí que m’adono que no gires rodó i estàs revisant-ho tot com un idiota. El que tu tens no és una febrada, sinó que aquestes idees ja les devies covar de feia temps. És preocupant i perillós el teu diagnòstic, Josep. Haurem de fer-hi alguna cosa abans no ho encomanis i acabi declarant-se una epidèmia.

- Doncs si tan convençut n’estàs d’això que dius, ja em pots considerar arrestat; així no us faré nosa per aplicar el carai de protocol. Però, sàpigues que del que aneu a fer se’n diu genocidi, la cosa més lletja de que tenia d’avergonyir-se la societat anterior a la gran patacada. Ja no es pot caure més baix!

- Fes-te retratar! – es rebotà un Roca visiblement disgustat per la crítica punyent del seu amic -. El que anem a fer no és altra cosa que reprimir l’agressió d’un enemic real, amb cara i ulls, impedint que se’n pugui reproduir cap altre en el futur. No es tracta d’una acció preventiva cega, irresponsable i desproporcionada, sinó d’una amputació irremeiable; però, ja que tu mateix reconeixes que el que més et convé és quedar-te’n al marge, dóna’t per arrestat com els xics, si és el que vols. I tinguem la festa en pau, d’una vegada!.

49

  El doctor va dirigir-se cap al refectori sense ensopegar amb ningú, però sabent que tots els seus moviments, des d’aquell moment, serien espiats i enregistrats pels monitors de la xarxa interna de seguretat, amb especial interès. Al veure’l aparèixer, els xics se li varen apropar pensant que duia alguna nova proposta; potser fins i tot una disculpa del plenari, després d’haver-se repensat els seus raquítics arguments. De seguida, però, van desenganyar-se’n:

- M’han deixat fora de joc, com a vosaltres. A ton pare, Climent, se li ha deixatat l’enteniment i s’ha tornat tossut com una banya de marrà, escudant-se en aquells protocols que ja repapiegen; imposats per la SVR quan ens van tancar dintre la gàbia d’or. De sobte, tots estan convençuts que correm un gran perill i que no ens queda altra sortida que recórrer al setè protocol, sense ni considerar debatre la conveniència d’una alternativa. En el fons, se senten desvalguts i descol·locats davant una situació de la qual n’ignoren tant l’origen com el remei. Aquest estat d’ànim no em ve de nou: recordo, com si fos ara mateix al pare quan m’explicava que, tot just van fer figa els contactes amb la central, al quedar-nos-en despenjats, el neguit i la histèria col·lectiva va apoderar-se dels supervivents, i va costar molt de temps superar-les. Per tant, és un síndrome conegut; només que suara els antics fantasmes sembla que han reviscolat amb més intensitat que mai. Davant el panorama incert que es presenta, no troben cap altra solució que aferrar-se a la doctrina més enrancida, com si els vells preceptes fossin un talismà, la clau de volta de la serenitat. I no encerten a fer res més que un desesperat i estèril esforç per conservar el que tenen; no solament per la por de perdre-ho, sinó pel risc que suposa haver-ho de compartir. Estic convençut que a molts els hi espanta més la idea de repartir amb els intrusos part del nostre benestar, que no pas que els del poblat siguin capaços de prendre’ns-el a la força; de fet, l’assassinat d’en Toni es considera un detall aïllat, comès per un esvalotat que no representa ningú. El que esgarrifa al plenari, de veritat, és que algun dia hàgim de permetre a individus com els del poblat, asseure’s a la nostra selecta taula, en igualtat de condicions; que es barregin amb els nostres fills promíscuament i, sobretot, que ens privin de l’administració de l’estat del benestar que va bastir la SVR, en exclusiva per a nosaltres.

- El problema és que, per culpa d’uns quants exaltats, la bona harmonia se’n pot anar en orris – manifestà en Climent -; comprenc que el meu pare i els demès se sentin vulnerables; que no siguin partidaris de complicar-se la vida quan està en joc el manteniment de l’equilibri d’un sistema que es basa, pel que es veu, en un únic i elemental dogma: no canviar res del que s’han trobat fet mentre funcioni, calcant generació rere generació el patró original. És a dir: conformant-se a viure eternament a l’ombra d’una incerta ombra, que amb l’excusa de protegir-nos, en realitat no ens deixa respirar.

- El que passa, pare, el que ho ha empudegat tot – continuà sincerant-se en Josep Oriol -, és que allà baix hem descobert quelcom que tira per terra els reconsagrats dogmes de la nostra societat: que la SVR no és realment el paradigma de totes les bondats, com sempre se’ns ha volgut fer creure, sinó una poderosa màfia d’interessos egoistes que tenia per única finalitat fer sentir el plaer de dominar el destí del món. Si això fos cert, repeteixo, podria ser-ho també que al adonar-se que perdien el control del poder que administraven amb mà de ferro, malgrat fos sempre des de darrere del canyer, no varen dubtar en abandonar a la seva sort aquell món desagraït que se’ls hi estava sollevant, deixant-lo a la deriva fins que s’estavellés tot solet, sense fer res per evitar o endarrerir la gran patacada. Mentrestant, dedicaven totes les energies a gestar un altre món verge, teòricament perfecte, fet a la imatge i semblança de la Corporació; on el poder dels successius dotze apòstols fos indiscutible, degut a que la totalitat dels habitants del que en quedés del planeta destrossat es sentirien en deute amb la SVR per tota l’eternitat. Nosaltres en som un bocí del que en queda d’un projecte tan ambiciós, malgrat estem esguerrats i orfes, al tallar-se, per accident inexplicable en una gent tan previsora, el cordó umbilical entre ells i nosaltres. Esclar que disposem de suficient tecnologia per sobreviure, potser realment una eternitat si no ho espatllem. Aquest aïllament forçat i sobrevingut fora de programa – perdoneu, però hi ha moments que em pregunto si això de la desconnexió va ser un accident o un sabotatge premeditat -, no ens ha fet lliures sinó que ens ha sotmès a l’ortodòxia més severa de les dictadures: aclaparats i atrapats pel dogma que la mínima desviació dels manaments, desencadenaria una segona i definitiva gran patacada.

- Vet-aquí, però, que hem comprovat, convivint uns dies amb els intrusos, que eren i són possibles altres models de supervivència - potser més primitius i sense tantes sofisticacions com el nostre –, que també permeten ser feliços i, sobretot, sense renunciar a sentir-se persones – afegí  amb nostàlgia, la Kate -. En conseqüència, les pretensions dels fanàtics seguidors de la doctrina de la SVR, en el sentit que només els seus tenen el monopoli de la supervivència o el patrimoni de la felicitat, s’han esmicolat al fer-se palès que es tracta d’una superxeria.

- Doncs la qüestió encara és més complicada, mireu que us dic! – li respongué el doctor -, la immensa majoria de la nostra gent ha mamat de la pitrera de la SVR i la seva veritat és la única veritat que coneixen. Hem consolidat jerarquies i projectes a l’entorn d’aquesta doctrina que tothom respectava amb naturalitat fins ara, quan l’aparició d’evidències d’altres supervivents inesperats ha esquinçat esquemes considerats sagrats, i desvetllat un reguitzell de preguntes tan lògiques com incòmodes; que si no s’haguessin pres per la punta, podien haver encetat un debat enriquidor, sense complexes i a fons. Aquest és el problema real: el fet que tot ho hàgim trobat dat i beneït, a penes deixa marge per desenvolupar cap iniciativa individual, que no topi amb el galdós dogma oficial.

- En qualsevol cas, algú s’haurà de plantejar si a la SVR li quedarà autoritat moral, després del què pugui desempolsar-se dels seus embolics, per seguir condicionant les nostres vides i les nostres consciencies. Els xics, pel que anem descobrint, no tenim altre futur en aquesta immensa bombolla de felicitat artificial, que ésser els clons dels pares, com ells ho han sigut dels avis, sense solució de continuïtat. Fixeu-vos que, inclús en matèria de reproducció el perfil demogràfic ha respost a una pauta tan quadriculada que avui som, si fa o no fa, el mateix número de supervivents que érem l’endemà de la gran patacada, amb petits reajustaments imprescindibles, precisament, per mantenir l’equilibri. Si les nostres sospites, en funció del que anem veien, es confirmessin, l’etiqueta SVR estaria corrompuda per un pecat original que la faria inviable com a prototipus de societat elitista i genèricament perfecta; aleshores els enfrontaments entre nosaltres ens abocaran a un altre fracàs absolut, si aquesta vegada, com ja va passar amb la proposta d’en Baldiri Roc, tampoc no es fa cas dels que intentem frenar tanta estupidesa – l’anàlisi d’en Miles, com sempre havia estat el més exigent i contundent de tots.

- Fora una estafa imperdonable que si els avis coneixien el doble joc de la SVR, s’ho haguessin callat – opinà en Josep Oriol -, permetent un sistema de supervivència tan complicat que, al comparar-lo amb un altre de tan senzill com el dels intrusos, no s’aguanta per enlloc. Aquest detall mateix que tu Miles has donat, el de la reproducció, no té volta de fulla: mentre nosaltres som els mateixos que érem pràcticament un segle abans, allà baix els intrusos s’han multiplicat per cinc o sis a cada nova generació i no han patit pas cap de les desgràcies amb que se’ns ha acoquinat constantment, per mantenir-nos a la pleta.

- Potser us precipiteu una mica – li replicà el seu pare –, abonant conclusions temeràries. És un fet indiscutible que la SVR tenia molta influència; en cas contrari no hagués estat possible treure’s de la màniga tantes infraestructures, d’una perfecció colossal per garantir la supervivència d’una part de la civilització quan, finalment, es fes realitat la gran patacada que no es cansaven de profetitzar. Sospito que per disposar d’una influència tan extraordinària com la que fa falta per mobilitzar tants de recursos, s’han d’haver esclafat – volent-ho o no – molts de caps. No soc tan ingenu de creure que els dotze apòstols estaven per sobre del bé i del mal, perquè eren uns angelets. Però també malpenso si no podria ser que el cèlebre Baldiri Roc només fos un insignificant peó rancorós i cobdiciós, escindit o expulsat de la Corporació, i aquell discurset que us sembla tan honest, valent i desinteressat, en realitat no fos altra cosa que la rebequeria d’una criatura deslletada.

- No vulguis tapar-li ara tu, també, les vergonyes a la Corporació. La proposta que va adreçar a totes les nacions el senyor Roc com a president de Catalunya, no era l’estirabot propi d’un escalfament puntual, sinó fruit d’una ponderada reflexió de les causes del patètic desequilibri mundial – afirmà molt convençut del què deia, en Climent -, fent les recomanacions per donar la volta a la situació de forma immediata. El que proposava s’ho tenia molt estudiat, meditat i calculat; no ho va pas dir a la babalà. A més a més, les seves receptes eren de pissarrí. Quan les repasses, inclús tant de temps després, has de reconèixer que eren de calaix. ¿Per què, doncs, no se les va prendre ningú en serio? Doncs, molt senzill, perquè prendre-les en consideració suposava assumir que els països rics s’estrenyessin el cinturó, - no nomes un o dos dies l’any, per rebaixar estèticament unes dècimes la panxeta -, sinó en base a un model d’austeritat sostinguda i sostenible, perquè els països pobres poguessin començar a respirar una mica i desenvolupar-se, espolsant-se de sobre explotadors, especuladors i sàtrapes. Però, és clar, si aquesta proposta hagués tirat endavant, tot s’ha de dir, el poder fàctic de la Corporació que movia els fils darrera de la tramoia, fent ballar com li donava la gana els governs, manegant-ho tot a la seva conveniència, des dels preus de les matèries primeres fins al control dels excedents i de les reserves estratègiques, ja no hagués tingut raó de ser. Per això la SVR li va girar d’esquena i no va fer res per evitar, no crec que es rebaixessin a executar-lo personalment, el linxament moral i físic d’aquell home, pel que jo sí m’atreviria a posar una mà al foc, a pesar de desqualificacions que anaven des de boig a il·luminat, que se li van penjar a carretades.

- El que més em fot – afegí en Daniel, que fins allavonces només havia escoltat els uns i els altres, sense intervenir – és que el linxament d’en Baldiri Roc es pot tornar a repetir avui aquí, en la pell de nosaltres mateixos i dels intrusos. Quan la nostra recerca ha desempolsat unes indiscretes històries que s’havien donat per colgades sempre més en l’oblit, hem obert de bat a bat la caixa dels trons, desestabilitzant de tal manera la pretesa equanimitat dels puntals de la SVR, fins a l’extrem de beneir una altra salvatjada. ¿Com podrem, tan prepotents i creguts de la nostra integritat com estem, sobreviure per segona vegada a una aberració semblant? ¿O és que també hi ha algun protocol que ens protegirà de la vergonya de compartir taula amb els botxins?

- Per cert, aquest setè protocol del que tant parleu, en què consisteix? – preguntà la Kate.

- És el més rigorós i explícit de tots els que van encolomar-nos els dotze apòstols: ordena l’extermini preventiu immediat de qualsevol enemic individual o col·lectiu, declarat o potencial, emprant una arma secreta que es guarda en una càmera blindada, de la qual només en tenen la combinació tres o quatre persones, entre elles ton pare – explicà el doctor, dirigint-se a en Climent –. Pel que jo sé, es tractaria d’un gas letal que no contamina el medi ambient, però que es absorbit ràpidament pels pulmons dels mamífers, deixant de ser operatiu al cap d’un parell d’hores d’haver-se escampat. Després de tenir la feina feta, suposo que calaran foc a tot el poblat, apilant pietosament primer els cossos sacrificats en unes quantes pires funeràries; i per tranquil·litzar-se la mala consciència, potser inclús resaran algun respons. Això és, en resum, el que diu el protocol setè.

- I nosaltres no hi podem fer res per impedir-ho? – es preguntà en Miles.

- No ho crec – es lamentà el doctor, fregant-se els ulls -, la majoria de la gent del districte té la por al cos; alguns encara pensen que potser es restabliran les comunicacions amb la central algun dia i que llavors es passarà factura als que s’hagin fet el ronsa, desviant-se de la doctrina vertadera. No faran marxa enrere, no. És possible, inclús, que a hores d’ara el desenllaç ja hagi començat. Amb una particularitat que no us he dit: és gairebé segur que quan desembarquin a sant Feliu no s’entretindran a rastrejar l’Andrea i la resta dels nostres; entre d’altres raons perquè no els acompanya ningú que sàpiga sobre el terreny on podrien localitzar-los i, sobretot, perquè se’ls menjaran els nervis i voldran acabar la feina quan més aviat millor. Si no és que l’Andrea i els altres vagin llestos i cridin la seva atenció, és probable que acabin fumigats i rostits com tothom.

 - No hi pateixis – l’interrompé en Daniel -, l’Iban, que ja sabeu com n’és de perepunyetes i previsor, va insistir-nos que tots els xics de la colla poséssim una mascareta anti-gasos dintre de la motxilla, per si de cas. Almenys ell i la Maria Paz tindran una oportunitat d’escapar-se’n de l’escabetxina.

- No n’estiguis tan segur – li trencà les oracions el doctor - si l’Andrea s’ensuma a temps aquesta possibilitat de sortir-ne sana i estalvia, no tindrà cap escrúpol de prendre’ls-hi la mascareta amb qualsevol magarrufa de les seves, o emprant directament la força bruta, abandonant-los a la seva sort .

  Després d’aquesta sardònica intervenció, es feu un silenci feixuc, eixorc i escruixit, que va trencar de sobte el plor esquinçat de la Kate.