L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 36 i 37)

36

  La benvinguda a en Miquel fou d’allò més emotiva. Quan va entrar per sorpresa a casa seva la trobà plena de veïns i amics que feien companyia als pares, desfermant-se un esclat d’alegria que encomanà l’eufòria a tot el poblat, al escampar-se la bona nova.

Son pare, quan hagué superat els primers minuts de torbament, va mirar-se’l i esclatà en una riallada que li sortia de l’ànima: - Però, de què vas disfressat?

- Ostres sí, ja no me’n recordava! – respongué en Miquel - Com que la meva roba estava bruta i feta malbé, m’han mudat de cap a peus, abans de deixar-me anar.

  Efectivament, vestia igual que els forasters, si bé els pantalons li anaven un pèl curs de cama i la jaqueta una mica estreta, però el més significatiu del canvi era que duia afaitada la barba i arranat el cabell. De seguida hagué de satisfer la tafaneria:

- M’han desinfectat amb aigua tèbia i sabó, guaiteu quina olor que faig! Són uns sapastres; però viuen bé, els malparits. No m’han deixat xafardejar massa per allà dins, però pel poc que he guaitat s’ho tenen ben muntat. A més, hi ha cada pet de dona, que Déu ni do! Això sí, t’hi has d’entendre per senyes perquè no xampurregen un borrall de català, ni que els matis. Ara, hi ha un paio que s’explica com una calàndria. De bon començament se li enfarfollaven les paraules, però aviat se li devia desembossar el magí i es feia entendre prou bé, el punyeter. Sembla que aquests forasters tenen una arrel catalana ajaçada a algun racó de la panxa, malgrat només parlen la seva llengua. No he acabat de treure’n el desllorigador del per què, però sembla que al refugi on van sobreviure al daltabaix s’hi arreplegava gent de totes bandes del món, i d’aquí ve l’aiguabarreig de ca l’ample que van parir. Un dels escarcellers que no em treia els ulls de sobre era ben moreno, i el que el va rellevar, tenia una fesomia oriental, que et feia caure de cul.

- En qualsevol cas, veig que no t’han tractat pas malament, oi? – li preguntà el seu pare.

- Home, el primer dia les vaig passar molt putes. De primer, perquè no sabia on em trobava i em feia molt de mal la cama dreta, que tenia com enrampada. Però, després de parlar amb aquell coi d’home que t’he dit, ja em varen deslligar i em portaren menjar i beure. No t’ho perdis, aquesta gent només s’empassa brous i barretes, de vés a saber quina potinga, però de teca de veritat, re de re. El que més s’hi assembla al que estem acostumats natros, fou un bol de farinetes, que no feien mala ganya ni tenien mal gust, però que no sabies quines porqueries hi havien bullit.

- I aquesta Berta que et cuidava, estava ben revinguda o què? – li preguntà en Carles, picant-li l’ullet.

- Renoi quina dona! Era com de porcellana, de mira i no em toquis; però tenia una veu tan seductora que només de sentir-la parlar ja trempaves.

- Doncs, sí que t’ho has passat teta.

- No fotis, de passar-m’ho bé ni pensar-hi! Moltes vegades tenia un culet tan estret, que no vegis. Fixat que, fins i tot, vaig pensar que d’allà dins no en sortiria viu; que me’n faria la pell en qualsevol moment, vaja. Tu no saps com em vigilaven de dia i de nit, observant-me, com si fos una bestiola rara, uns paios escanyolits que, segurament, m’hagués pogut carregar d’un mastegot, si no fos per l’arma que portaven, que et deixa baldat. Només me la van fer tastar una vegada, i ja en vaig tenir ben bé prou; encara me’n sento. T’ho ben asseguro, aquests forasters són d’una altra galàxia.

- Doncs mira, Miquel, ara en tenim uns quants aquí que, segons diu ton pare, mos volen repassar amb lupa com si fóssim micos, fins i tot quan anem a cagar. De moment, a casa teva no s’han atrevit a entrar-hi, però es veu que fiquen el nas a tot arreu, ho regiren tot com si fossin els amos i com que no els entenem de re, aprofiten per mofar-se’n de la nostra cara de mussols.

- Engegueu-los a cagar! – va reaccionar en Miquel.

- Si no fos per uns quants paios armats que els hi fan de guardaespatlles, potser a més d’un ja li hauríem fet una cara nova, perquè es veu que n’hi ha dos o tres que es passen d’emprenyadors i creguts. Ningú dels nostres ha rebut, però l’arma a que et refereixes déu ser la que ensenyen, tot  fanfarronejant per dissuadir-nos de tenir cap mal pensament.

- Doncs si que ho tenim complicat això. Què hi diu el patriarca de les espardenyes? – preguntà en Miquel, referint-se despectivament, com us podeu figurar, a mestre Mateu, .

- Segueix com sempre, fent volar coloms i predicant el saludable que és fer-se el mansuet – el va informar en Carles, seguint-li la beta del sarcasme.

- Apo! Ja veig que si no comencem a moure el cul de la cadira, aquests forasters mos esclafaran com a escarabats. Per cert, a la tartana he tingut companyia: una dona negra que amb la cara ja paga.

- Bé prou que la coneixem, natros – li contestà son pare -, no la facis emprenyar que és la que talla el bacallà. És molt dura de pelar, però almenys li reconec que té paraula. Em va prometre que et tornaria a casa, i ho ha complert.

- Ja saps que ton pare i ella estan a partir un pinyó?

- No diguis bestieses! – replicà en Guillem, disgustat per l’observació, sobretot pel doble sentit de l’entonació - Com que soc l’únic que parla anglès m’hi he hagut de fer, i sé de quin peu calça.  

- Us heu plantejat la possibilitat que aquests paios mos vulguin ocupar el poblat per sempre? – preguntà en Miquel.

- Això no ho faran, si es veritat que d’allà on venen no els falta de re, com dieu; quin interès hi poden tenir a canviar d’aires? – va raonar en Carles.

- Pensem-hi una mica, perquè no és cap disbarat això que acabes de dir; però, a mi em fa l’efecte que gent tan manaire i prepotent com aquesta - reflexionà en veu alta en Guillem, com solia fer-ho sempre que estava amoïnat -, quan fiquen la banya en un forat pot ser difícil de fer-los-hi treure.

-  No podem dir re encara, però estic d’acord amb en Miquel que no mos hem de quedar de braços plegats. És d’això que estàvem parlant quan has entrat – li va xerrar, servil, en Pasqual.

- Una de les primeres coses que hauríem de fer es esbandir en Mateu de la seva trona. No podem permetre’ns, en una situació tan delicada, tenir un pixa freda com a mestre. Jo proposo que siguis tu, pare, qui agafis el toro per les banyes d’una punyetera vegada – les paraules d’en Miquel van arrancar un aplaudiment unànime d’aprovació, que l’encoratjà a seguir l’arenga -. I el segon objectiu ha de ser fer-nos amb armes, si volem fer girar la truita.

- I de quin lloc les hem de treure, unes eines ben eixerides?

- Coi, prenent-se-les a qui les tingui; això no té volta de fulla.

Veient el posat d’escepticisme, àdhuc d’uns quants dels seus incondicionals, donant la sensació d’estar-ne molt convençut del que deia, va afegir: - Ja trobaré la manera, però serà imprescindible tirar al dret, si volem obligar-los a treure els peus de casa nostra.

37

  L’Andrea va asseure’s i begué gairebé un caçó sencer d’aigua. Mentre s’afluixava el coll de la jaqueta, típic en ella, va anar per feina: - Ja heu arribat a conclusions?

- Hem recollit molt de material – respongué en Josep Oriol amb cautela -, però encara ens queda una bona feinada. Podríem dir que tot just hem trencat el gel amb els intrusos, però sense haver assolit encara el grau de confiança que facilitaria testimonis i, potser, confidències que ens són imprescindibles per desenvolupar la nostra missió amb èxit.

- Aneu en compte que no sigueu vosaltres els que acabeu explicant més del compte, que ja ens coneixem! – advertí l’Andrea, en aquell to fastigós que emprava quan volia xafar la guitarra a algú.

- Si has vingut només per a no treure’ns l’ull de sobre i no deixar-nos treballar tranquils, vas molt errada – en Josep Oriol, feia temps que li portava botada a aquella dona, malgrat no la coneixia més que per referències; però, corria el rumor que era una de les veus que en els plenaris veia sempre de mal ull les propostes dels xics -, perquè sàpigues que no podem treballar bé anant a toc de xiulet, ni tampoc agafar-nos de bracet amb qui només mira de trobar pèls, en tot el que fem o diem.

- Escolta, maco, si esteu aquí fent la papallona, és perquè teniu bons padrins que us emparen els capricis, no perquè sigui una bona idea deixar-vos-hi potinejar, enredant la troca com esteu fent ara. Si de mi depengués, aquesta comèdia ja s’hauria acabat. Però me n’he d’aguantar les ganes, que no vol dir que miri cap a una altra banda i deixi d’exigir-vos tot el que hem roti.

  Malgrat la contundència de les seves paraules, l’actitud externa de l’Andrea mentre escopia - més que no pas parlava -, no expressava cap crispació ni ressentiment, sinó que es mantenia asseguda, una cama creuada damunt l’altra, bevent a glops curts l’aigua que li quedava al caçó i emprant un to de veu normal, potser inclús tirant a baix. És possible que fos una tàctica estudiada; però, donava resultat, ja que fins i tot els quatre homes armats estaven impressionats, pendents de la catilinària: - Per si no ho sabíeu, el plenari des que varen aparèixer els intrusos a les portes del districte va activar el protocol de crisi, i jo vaig ser escollida com a delegada per portar-ne la gestió. No en dubteu gens que penso fer la meva feina al peu de la lletra, sense deixar-me enredar per barbamecs consentits com vosaltres. Per tant ja podeu posar-vos les piles, perquè vull els resultats del vostre experiment en quaranta-vuit hores. I tant si els tinc com si no, s’haurà acabat el carbó i tornareu cap a casa a corre-cuita. Us ha quedat clar?

Cap dels xics gosà replicar-li res; de fet els va agafar tan de sorpresa aquella severa allisada, que es van quedar literalment en blanc, sense que se’ls hi acudís com reaccionar.

Aprofitant-se de la situació d’atabalament, l’Andrea va seguir tocant-los la moral: - On em puc instal·lar?

L’Ivan no s’ho féu repetir: - La tercera galeria a mà dreta, és la única que queda lliure.

         L’Andrea va escurar l’aigua del caçó i es dirigí on li havien dit, sense badar boca. Quan estigueren segurs que no els podia escoltar, els xics començaren a esbravar-se en veu baixa:

- Quina paparra! – es queixà en Climent. – A aquesta li han pujat els fums al cap i no pararà de posar-nos pals a les rodes, fins que ens rendim fastiguejats. Si és veritat que li han donat tots els galons, ja ens podem preparar per anar de corcoll.

  Mentre els homes continuaven bescantant de l’Andrea, la Kate i la Maria Paz s'havien posat a remenar dins d'un bagul de fusta que estava arraconat a la paret del fons de la galeria gran, el qual els hi havia cridat l’atenció des que varen posar els peus a la mina. Es notava que era molt antic i ben treballat per l’artesà que va construir-lo, però tot i que es conservava força bé, no podia dissimular cert desgast degut a les tragines que devia haver suportat, a jutjar per vàries ratllades i un parell d’abonyecs a la tapa.

La Kate va posar-se a jugar amb els pestells i les frontisses, per assegurar-se que no estava tancat, fins que es va decidir, picant l’ullet en senyal de complicitat a la seva companya, a aixecar la tapa, molt lentament. S’ajupiren encuriosides a veure quins tresors s’hi guardaven a l’interior, quedant-se bastant decebudes al comprovar que només s’hi guardaven papers, alguns formant diversos lligalls. Feia temps que no els havia remenat ningú, perquè era perceptible una patina de pols per damunt, tot i que semblaven trobar-se en bon estat de conservació. En varen examinar uns quants per sobre i els tornaren a deixar on els havien trobat, al comprovar que no n’entenien ni jota, del que hi estava escrit. Els dits de la Kate, però, van encapritxar-se d’un quadern de color vermell, de cobertes setinades. No era gaire gruixut i al examinar-lo detingudament, la va impactar un títol en lletres més grans, escrit en anglès: “Proposta de l’Honorable Baldiri Roc”.

- Eh, mireu què he trobat! – cridà l’atenció dels altres.

  Tots s’hi aproparen, a veure què havia descobert. En Josep Oriol es féu càrrec del quadern, i en va desfer la beta que el subjectava a una coberta de cartó consistent, com he dit d’un vermell solemne. En fixar-s’hi de més a prop va adonar-se que es tractava d’un document oficial de la federació d’estats europeus, datat l’any 2055. La primera plana era de cartolina gruixuda, i a la capçalera tenia imprès, en relleu, el logo de la federació; però, la resta de planes eren de paper normal, algunes inclús amb notes manuscrites en els marges. Es tractava, segons estava escrit a la primera plana, del discurs pronunciat a la vuitena conferencia de la federació per l’Honorable president de Catalunya, Baldiri Roc.