LA VIDA PRIVADA

La campanya d’escarnis públics a polítics que els indignats pel tracte que reben els hipotecats morosos ha impulsat, ha obert el debat sobre què s’ha d’entendre per vida privada i si tothom hi té dret o no a desconnectar. La invasió de la vida privada fa temps que es practica i es tolera sense que cap polític hagi mogut un dit, malgrat afecti a gairebé tots els ciutadans, per posar-hi fre. Tots hem estat víctimes de les trucades a hores intempestives envaint impunement la tranquil·litat de la llar a qualsevol hora del dia i de la nit. I hem comprovat que no s’hi pot fer res per evitar-ho, llevat de despenjar el telèfon a l’hora de la migdiada, per exemple. Ara que ve l’estiu, molts ciutadans veuran la seva vida privada degradada i menystinguda pels noctàmbuls clients de bars o discoteques, que sistemàticament no respecten el dret al descans dels que volen dormir, llegir, conversar o escoltar musica en pau, quan estan a casa seva, sense que les seves reclamacions individuals ni col·lectives a través d’associacions de veïns trobin empara immediata i radical. I el debat sobre aquestes molèsties en les tertúlies en els mitjans no passaven de ser testimonials, mentre que gràcies a l’escrache tenir dret a un espai de vida privada està en el centre de la controvèrsia. Ja era hora!

            Deixant de banda que el primer que se’ns acudeix és que fins que els polítics no han tastat el pa que s’hi dona quan t’emprenyen a casa, hi ha una derivada estrictament política que, francament, els que reivindiquen ara el dret a la seva vida privada haurien de meditar amb una mica menys de frivolitat: que l’aigua quan no troba sortida, es desborda. I que vulguin o no entendre-ho, pel carrer hi ha gent molt indignada que n’està farta de que els que governen, se’ls prenguin pel pitu del sereno. Esperem que si mouen fitxa per garantir el respecte a la vida privada de les persones no sigui perquè aquest ull de poll els hi pica a ells. Si es vol reconduir l’escrache en base l’argument de la vida privada, hauran de convenir que no només els polítics tenen vida privada sinó que els ciutadans també, i que s’han de prendre mesures per garantir-la. L’escarni dels indignats no els hi agrada i es pot entendre; però, s’han preguntat mai com s’ha de sentir de vexat un malalt que no pot reposar tranquil perquè li munten un sarau sota de la finestra de casa seva a altes hores de la matinada? Potser ja es podria començar a fer alguna cosa positiva fent que això del respecte a la vida privada i les normes de convivència ciutadana fossin una matèria troncal a les escoles. I a partir d’aquí, de reconèixer que a la vida privada tothom i té el mateix dret, podríem parlar-ne de l’escrache.