ALGUNA VEGADA ESTAREM TOTS D'ACORD?

            El nou projecte de modificació del tram de l’avinguda de la Diagonal que va del passeig de Gràcia a la plaça Francesc Macià, dibuixat per CIU i patrocinat per un PP que es vol fer el simpàtic agrada, en principi, a les associacions de ciclistes i als botiguers afectats, però no convenç a cap partit d’esquerres. Estrany fora que anés d’una altra manera! Es poden comptar amb els dits de la mà les vegades que un consistori en ple li sembla bé una iniciativa del govern de torn, la qual cosa em fa pensar que aquest tarannà es degut a quelcom més que a honestes diferències de parer. Perquè, francament, em costa de creure que qui governa, sigui del color que sigui, sempre faci les coses tan malament que en rares ocasions els del color contrari li donin el vistiplau. Per tant, només hi pot haver una explicació lògica per ésser tan repatani: que a les iniciatives dels altres sempre se’ls hi han de trobar pegues, per allò de “marcar paquet”, en expressió afortunada d’un anònim i agut comentarista.

            Qui compraria una oposició que sempre digués que sí a tot? És curiós que cap partit polític es plantegi, quan està a l’oposició, de valorar objectivament les propostes del govern, mirant d’ajudar a millorar-les sense guardar-se cap roc a la faixa. Tant o més sorprenent em sembla que cap partit, quan té la paella pel mànec, es digni fer cas de les crítiques constructives que vinguin de l’oposició; deu ser què en algun lloc del llibre d’instruccions està escrit que a l’oposició ni aigua? Bé, aquest joc dels disbarats tindria relativa importància si només fos això: un joc de criatures. Però és que darrera totes les picabaralles i ciris que es munten per un no res, sempre hi ha una promesa de revenja: “quan nosaltres manem, totes les vostres parides us les menjareu amb patates”. I en aquest continu fer i desfer s’esmerça una quantitat de temps i de diners públics que, si miressin almenys de posar-se d’acord en qüestions urbanístiques, logístiques i administratives, les butxaques dels ciutadans hi sortirien guanyant. A la meva manera de veure la democràcia ha de permetre, faltaria més!, que tothom pugui dir-hi la seva, però també s’ha de deixar desenvolupar a qui s’ha guanyat la confiança del poble en unes eleccions que apliqui el seu programa, ja que en cas contrari, de què serveix anar a votar. Però aquesta és una altra: quan s’arriba al poder, la majoria de les vegades els nous governants s’obliden d’allò que van prometre i d’aquests incompliments flagrants neixen les oposicions aferrissades. No ho podríem arreglar d’una vegada, i no ser tan mesells?